El poeta, narrador i músic Pau Riba

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El poeta, narrador i músic Pau Riba acaba d’escriure un llibre que tot i dir-se Història de l’univers (editorial Males Herbes), no el podem considerar ni un somni ni un divertiment. És un llibre que es pregunta com hem arribat aquí, a ser com som, des de l’origen, el no-res, fins avui. Ho fa a la seva manera, és clar, però ho fa a partir d’un coneixement científic. El lector transitarà per aquesta aventura, com diu ell, “un viatge del ‘nano’ al ‘macro’ en una estança infinita”. Però què és Història de l’univers? Diu Pau Riba que ha escrit un poema científic. Qui ho sap. El lector, un cop arribi al final del llibre, ja ho decidirà.

Pau Riba acaba d’escriure Història de l’univers (editorial Males Herbes)

Fa temps que penseu en l’univers?
—La veritat és que ja des de l’època de Formentera que dono voltes a la idea de l’univers. No sé gaire el motiu, però sempre hi he estat interessat. Una mica per ampliar la meva-nostra identitat.

La identitat de l’ésser humà?
—Sí. És que fa molt de temps que penso que aquesta identitat nostra, tal com encara s’estudia a les escoles, ja no serveix. Avui dia, com a mínim, hem de parlar de persones humanes ‘maquinitzades’. Crec que la màquina ha adquirit un relleu, una importància absoluta. Perquè si parem màquines, què passarà? Que l’espècie humana se n’anirà a prendre pel sac. Directament. I en el millor, milloríssim dels casos, tornarem al començament de l’ésser humà. A l’era de les cavernes.

Aquesta interdependència entre l’home i la màquina marca el final del llibre.
—Parlo de la màquina com a filla de l’espècie. Com a individus fem els fills de la mateixa espècie encara, però com a espècie, el nostre fill és una altra espècie ja.

Perquè si parem màquines, què passarà? Que l’espècie humana se n’anirà a prendre pel sac.

Una mica enrevessat. De fet, acabeu aquí perquè considereu que a partir d’ara potser haurem de parlar d’un nou univers.
—És que la cosa comença precisament a partir de la idea de si l’univers és únic o, com defensen algunes teories, hi ha diversos o infinits universos. Clar, jo faig diferència entre univers i cosmos. Cosmos és un i ho inclou tot. En canvi, sobre l’univers ens trobem encara elucubrant si és un o més d’un. La mateixa lògica del llibre em porta a afirmar: si les màquines finalment tinguessin la capacitat de raonar, el seu univers, lògicament, ja no seria el nostre. Perquè no seria biològic, seria un altre univers, vés a saber quin.

“Crec que el cosmos no té història”

El llibre es diu Història de l’univers. Per què no l’heu titulat Història del cosmos?
—Gairebé et diria que jo crec que el cosmos no té història. És com quan parlo dels elements i descric l’aire com un antielement, perquè en si mateix no té límits. I diria que el cosmos és això també. És tot. Que n’hi vols posar tres quilos més? També és cosmos. El cosmos no té mesura ni té fronteres. El cosmos seria el zero. [Amb les mans, concretament amb els dits índex, Pau Riba dibuixa un cercle a l’aire.]

Precisament, un dels conceptes més difícils d’explicar del llibre és quan parleu del no-res. Quins altres elements us ho han posat difícil, a l’hora d’explicar-los?
—He mirat de ser científicament lògic i una cosa m’ha anat portant a l’altra. Però, en definitiva, tot això no és més que un relat. És un relat que ens hem muntat per donar certes respostes al nostre interrogant: estem absolutament sols a l’univers. Si hi ha alguna altra cosa, no ho sabem. I, malgrat tot, aquest és un relat que continua essent molt gros. Hi ha científics, com Hawking, que quan els pregunten: “Què hi havia abans del Big Bang?”, amb aquella serietat i tranquil·litat diuen: “Si no hi havia ni espai ni temps, no hi havia res.” Però, aleshores, què va explotar? I què ho va fer explotar? Et cau una pedregada d’interrogants a sobre. En canvi, els científics s’han cuinat el seu piscolabis i amb això van a missa.

Els científics s’han cuinat el seu piscolabis i amb això van a missa.

Clar, del no-res, com s’arriba a la cosa primera? Aquest interrogant angunieja. Heu escrit el llibre amb aquest sentiment, amb una certa sensació de malestar per la incertesa?
—No sóc capaç d’atribuir-me un sentiment. Ja fa bastant de temps que el vaig començar a escriure, el llibre, i molts i molts anys que hi vaig començar a donar voltes.

Què us va fer passar de pensar-hi a escriure’l?
—No ho recordo ben bé. Tinc al cap la imatge que un bon dia, després d’una reunió amb una colla de gent que vam parlar d’unes quantes coses, vaig sortir amb la idea d’escriure o de mirar d’escriure una obra de teatre. La idea nuclear era escenificar la dansa de les partícules. Posar dos corifeus a cada costat de l’escenari, un que fos l’espai i l’altre el temps. Però quan vaig començar a prendre notes, de seguida ho vaig reconvertir en un relat literari.

Pau Riba: ‘La usura és el para-xocs dels rics’

Al vostre relat, l’etimologia, l’origen de les paraules, funciona com un esperó per anar avançant.
—Aquesta és l’herència. Les cadenes informatitzades de l’àcid ribonucleic. Qui em va fer aprofundir en tot això va ser el meu avi. Jo em considero narrador. Moltíssima gent em considera cantat o músic. Però la música per a mi és difícil, m’hi he d’encaparrar; en canvi, la literatura em surt a raig, com si fos un sismògraf. I l’etimologia em dóna molta seguretat a l’hora d’escriure, perquè les paraules, amb el temps, igual que els planetes, han anat desviant-se del seu veritable lloc.

Parleu del llenguatge, també, en aquest procés de creació i evolució de l’univers.
—Clar, neix quan l’ésser humà s’enfronta amb la necessitat de relacionar-se amb els seus congèneres.

[Pren una mica de cafè i continua, però amb un fil nou.]

“Gairebé sembla que nosaltres hàgim creat l’univers, que l’univers sigui la nostra creació”

—Aquests dies he pensat que la història de l’univers tan sols és la meitat del llibre. La segona part és la història o l’anàlisi de la humanitat, de l’home. A partir d’aquí, la història de l’univers deixa de tenir importància i se centra en què hem fet o hem deixat de fer nosaltres.

Però al final recosiu l’ésser humà amb l’univers, quan parleu que l’home és terra i de la terra.
—Això és la cosa de la identitat, que et deia, que ens hi identifiquem d’una manera molt pobra. Molt pobra i molt antropocèntrica. Gairebé sembla que nosaltres hàgim creat l’univers, que l’univers sigui la nostra creació.

Aquesta és de les poques crítiques explícites que hi ha al llibre.
—És un antropocentrisme de les idees. Ens creiem el centre de l’univers i no ens preocupa massa si és cert o no. I sobre les crítiques, sí, prenc posició. Però pensa que tinc una cançó, que vaig escriure a final dels anys seixanta o principi dels setanta, que diu: “Nosaltres som part integrant d’un organisme de la terra.” Ja ho deia en aquella cançó. La idea del llibre l’he anada covant, o cuinant, durant anys. I crec que arriba ara perquè també arriba ara la singularitat.

La singularitat?
—És la idea d’aquest geni de Google, Raymond Kurzweil. Per a ell la singularitat és el moment en què un cervell artificial serà més intel·ligent que una persona. Anem cap a aquest moment. Hi ha un contuberni internacional per a aconseguir la intel·ligència artificial. Tot i que tinc les meves reserves. I al llibre faig una diferència important, perquè una cosa és la intel·ligència i l’altra és la raó.

La singularitat és el moment en què un cervell artificial serà més intel·ligent que una persona. Anem cap a aquest moment.

Aquesta idea travessa tot el llibre.
—Sí, perquè trobo que ens confonem molt. Si més no, a mi m’han confós molt. La intel·ligència és una cosa universal i afecta totes les criatures i totes les coses. Però la raó no. La raó és allò que ens singularitza realment. Perquè la raó és la dualitat. La dualitat és una de les lleis de l’univers.

Expliqueu aquest concepte de dualitat.
—Encara avui, a l’escola, no he sentit ni tan sols insinuat que els humans siguem duals. És un tema que no l’he vist tractat gaire enlloc. I és essencial: pensar és dialogar amb un mateix. I tota l’estona parlem amb el doble virtual de nosaltres mateixos. Nosaltres som un que té un cos físic i un altre que no té cos. Aquesta qüestió em sembla una de les idees més originals (no m’agrada aquesta paraula), més insòlites i més poc treballades per la cultura social.

La idea de cultura al vostre relat no apareix. Apareix la creativitat, però la cultura…
—Parlo de civilització, no pas de cultura. És que no he volgut entrar en cap moment en palestres polèmiques. La política no m’agrada. Això de discutir idees dels altres… I la cultura és això.

Però parleu d’herència.
—Herència genètica. De fet, surt molt la paraula ADN. I és clau, perquè com a espècie el coneixement es concentra a l’ADN. I jo crec que el nostre ADN acumula informació des del Big Bang.

“Som socials i gregaris”

Un altre element important del vostre relat és quan definiu els humans com a gregaris.
—Som socials i gregaris. Primer dic que venim del mico, que ja és un animal social, i que com a massa, som gregaris. Som ovelles. I m’agrada molt la idea aquesta que les ovelles es congreguen quan tenen por perquè entre totes fan com un animal molt més gros. Perquè a tot el llibre faig la diferència entre l’ésser com a individu i l’ésser com a col·lectivitat o espècie.

Plantegeu el gregarisme com a necessari i positiu.
—És un exercici a fons de l’interès per l’etimologia. Gregarisme ve de grex, que en llatí vol dir ramat d’ovelles.

És un llibre seriós amb la voluntat de crear un aparell de reflexió, de base científica. Però alhora piqueu l’ullet al lector amb alguns moments divertits: fa gràcia la cita de Jaume Sisa de l’inici del llibre. Ell diu: Jo sóc galàctic. En Pau és còsmic. Si el cosmos ho és tot, en Sisa queda petit al vostre costat…
—De vegades hem fet algun diàleg plegats, amb públic. Aleshores, quan diu això, jo li dic: “Home, la galàxia no és res més que un barri del cosmos.” De fet, encara no sabem ben bé què és una galàxia. Abans, una galàxia ens semblava molt gran i ara se’ns fa petita. N’hi ha moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes. Un sentiment que un té després d’escriure o de llegir aquest llibre és que no pot haver-hi una immensitat més gran que la immensitat més gran. És a dir, que deixem de posar números perquè arriba un moment que no saps com anomenar-los. I potser no acabarem mai d’afegir zeros. Ni al macro ni al micro.

Hi ha un moment en què dieu que el llibre és un viatge del ‘nano’ al ‘macro’, en una estança infinita.
—I on ho dic això? Al llibre?

Sí. Un autor com vós, poeta, músic, parlant de la història de l’univers des d’una clara vocació científica…
—És un poema científic.

I com creieu que es rebrà aquest llibre?
—Espero que tingui alguna acceptació. M’agradaria que es convertís en un llibre com Sapiens. En qüestió de vendes, vull dir.

“La política no m’agrada. Això de discutir idees dels altres… I la cultura és això.”

Podeu comprar Història de l’univers a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.