Pau Riba Dioptria

Amb poques setmanes de diferència m’he trobat assegut a l’auditori de sengles actes litúrgics tan transcendents per a la cultura no xarnega com dispars entre ells. Almenys sóc divers, mira; ja és alguna cosa. Ja ho diuen, que les identitats són líquides, canviants i en permanent construcció. O viceversa, no ho sé. A mitjan març, el molt honorable Futbol Club Barcelona em va lliurar, en acte solemne, la insígnia d’or en reconeixement dels meus cinquanta anys de soci. No us penseu, que fot impressió, eh? El vertigen dels cinquanta, vull dir. I divendres vaig anar al Teatre Joventut a cantar el Diòptria sencer amb en Pau Riba (jo des de la butaca), que també celebrava mig segle de vida. Ves per on, per aquelles conjuncions astrals, el dia que mon pare em va anar a apuntar a la secta culera el noi de Tiana estava acabant d’enregistrar el disc més potent de la contracultura catalana. Vinil que un bon dia va aparèixer per casa, no em demaneu quan ni com, i que dec haver escoltat tantes vegades com partits he vist al Camp Nou.

Dic dispars perquè més contraposats no poden ser. Tot allò que en el Barça és excés i gegantisme, en Pau Riba és minoritari, quatregatístic; allò que en el ‘més que un club’ és oficialitat (‘la ciutat que porta el nom de l’equip’), en el cantautor és heterodòxia i subterraneïtat; allò que en els ulls dels amics és enveja de carnet (‘Hosti, vas a veure el Manchester al camp?’) muda en menyspreu quan els convides a un concert del noi de porcellana: ‘Qui, aquell paio que no sap cantar?’ La paradoxa, tanmateix, és que el Barça, creient-se milionari i universal, està condemnat a l’efímer, mentre que en Pau, considerat per la cultura de Creu de Sant Jordi poc menys que un ximplet, és permanent. Poder serà etern i tot. Tu em saps dir quin títol van guanyar els blaugrana aquell any 69? Quin? Si amb prou feines recordo el resultat de la setmana passada… En canvi, les lletres d’aquell doble elapé irrepetible (Ja s’ha mort la besàvia, Mareta bufona, Helena, desenganya’t…) ens les sabíem tots de memòria, els que divendres érem a l’Hospitalet. Lletres subversives, revolucionàries, antisistèmiques (entenent la família com a base escenico-ètica del sistema) que van fer més per la nostra evolució personal, la nostra acceptació de les misèries del món i el nostre rearmament moral, que no pas la matraca constant, asfixiant i alienant de l’esport de competició.

Mentre assistia a la desfilada d’artistes que renovaven, cançó a cançó, el llenguatge ribià (de Joan Garriga a Carles Belda, passant per Mau Boada, Ana Rossi, Núria Martínez Vernís, Enric Casasses, l’Orchestra Fireluche…), em va venir el cap aquell autofuneral que Jaume Sisa es va organitzar ja fa molts anys, just abans de reencarnar-se en la pell de Ricardo Solfa. Un comiat de protesta, que va acabar essent reversible. L’autor de filigranes com Licors o Amarga crisi ha fet exactament el contrari: posar en solfa el seu traspàs personal amb un traspassament musical, ben agombolat pels ja inseparables De Mortimers. Passant el relleu en vida a tot de gent que en sabran mantenir l’esperit alhora que en renoven les formes (el recital va ser molt menys psicodèlic del que algú hauria pogut témer), que és allò que fa d’un artista un referent: llegar un univers propi. Perquè només els artistes que construeixen un món que els transcendeix poden ser models per a dues, tres o més generacions, tal com ara mateix confirma l’obra de gent com Adrià Puntí, Mazoni, el Petit de ca l’Eril, Ferran Palau o Manel.

Després d’una aclucada d’ull als més veterans a manera d’introducció (Memi March i Màrius Serra llegint els polèmics textos del Diòptria II), va ser el cantautor galàctic, significativament, qui es va encarregar de presentar l’arribada del seu col·lega com un meteorit a punt d’estavellar-se contra la Terra. Un cos estrany. Que és el que sempre ha estat en Pau Riba per a la música catalana. Un cos estrany que venia a destruir la cultureta (segons ell mateix va confessar a Àngel Casas el 1975) i que a l’hora de la veritat el que ha fet ha estat crear un satèl·lit, un altre planeta, un indret prodigiós imaginari i real alhora. Excèntric. El planeta PRR70 (tal com el va batejar en Sisa), fet de cançons però sobretot de versos, d’on entrem i sortim tot de gent, músics, poetes i lletraferits variats, en cerca d’una bellesa desafinada que la societat de l’afany, i el Barça encara menys, no ens podran donar mai. Guanyar una Champions és collonut, no diré que no, però genera una emoció necessàriament col·lectiva, i per tant mediatitzada pels instruments del poder; just el contrari del trasbals íntim de sentir aquella veu esquerdillada reelaborant l’eterna Noia de porcellana (l’única peça que va cantar en solitari). No hi ha color.

En Pau, tal com encertadament va dir el crític Luís Hidalgo, viu al marge de les lleis dels homes. En honor d’aquesta divisa vital, tal vegada una bona manera de continuar la cerimònia de traspàs, ara que Dioptria ja ha fet els cinquanta, seria anar commemorant el mig de segle de cada disc a mesura que arribi. En algun moment potser ell ja no hi serà, però segurament ni ens n’adonarem, perquè el planeta Riba ja viurà per sempre.

L’única cosa en què continuarem sense posar-nos d’acord, això sí, és en l’accent: era ‘diòptria’ o ‘dioptria’?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb