‘Path to Everest’: Kilian Jornet venç l’autodestrucció

  • El seu darrer film, presentat aquesta setmana a Barcelona, revela la part més íntima del corredor

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
09.03.2018 - 22:00

Kilian Jornet finalment s’ha despullat. Ha trencat una carcassa que havia anat construint al seu voltant per a protegir-se i s’ha decidit a exposar-se amb una intimitat i una sinceritat que fins ara no li havíem vist. Kilian Jornet es deconstrueix en el seu darrer film, ‘Path to Everest‘, una coproducció d’Arcadia Motion Pictures i Mountain Life, amb la direcció de Sébastien Montaz-Rosset i de Josep Serra, que fou presentada dijous al vespre a Barcelona a l’enorme sala principal del Multicines Aribau. Tres mil assistents. Jornet és un fenomen de masses, un fet que li ha costat de pair. Per això ha construït aquesta carcassa, formada pel seu equip de confiança, els seus amics i la seva família. ‘Path to Everest’ ens permet de veure què hi ha dins: les pors, les obsessions, les crisis més profundes i l’èxit més rotund, allunyat de l’èpica i cercant la transmissió d’una experiència autèntica i molt propera.

Kilian Jornet, en la presentació del film a Barcelona.

El co-director del film, Josep Serra, explica que ha pogut treballar amb un material extraordinari: uns enregistraments excepcionals de Jornet mateix i del seu company i co-director, Seb Montaz, que ens permeten d’entrar de bon començament en la foscor d’una glacera a 7.000 metres a l’espatlla de l’Everest amb plaques que es poden desprendre en qualsevol moment i arrossegar-los una allau mortal; hi predominen la respiració i la veu nerviosa de Montaz sobre la fugacitat dels cercles de llum que dibuixen els frontals damunt la neu de tots dos alpinistes. ‘És terrorífic. Això és un suïcidi’, xiuxiueja Montaz…

Les imatges que Jornet i el seu equip han tingut desades amb cura durant molts mesos van apareixent durant el film des d’aquest punt de vista immersiu, com si acompanyéssim en Kilian, com si fóssim ell mateix. El fil narratiu que va del fracàs en l’intent d’ascensió a l’Everest del setembre del 2016 fins a la culminació de l’objectiu el juny de l’any passat avança simultàniament a un altre fil, el que explica la trajectòria personal de Jornet.

 

Aquesta és la part més sorprenent, per unes quantes revelacions que fa, per com s’arriba a despullar per parlar de les seves crisis més profundes, de quan va caure al pou, i de la seva tendència autodestructiva. En parlen ell, la seva mare, Núria Burgada, i el seu primer entrenador, Jordi Canals, integrant, per cert, de la primera expedició catalana a l’Everest, el 1985. Són ells els qui el salven, els seus puntals, juntament amb la seva parella, la també corredora de muntanya Emelie Forsberg, l’última persona a la qual Kilian Jornet s’ha aferrat per fugir de l’autodestrucció; per escapar del cercle viciós que l’havia atrapat després de la mort del seu company de travessa Stéphane Brosse, el juny del 2012, quan va caure al buit a l’Aiguille d’Argentière, a pocs metres d’on es trobava en Kilian.

Forsberg és l’estabilitat, i apareix en el documentari també com la viva imatge del patiment col·lectiu que hi va haver durant les hores inacabables que van passar fins que Jornet no va donar senyals de vida després d’haver coronat per primera vegada l’Everest. Sis dies després ja es tornava a enfilar al capdamunt del cim més alt de la Terra. Aquella segona vegada, enmig d’un vent fortíssim i una nevada persistent i perdent-se durant el descens. Ho explicava en aquesta entrevista colpidora a VilaWeb: ‘Allà dalt no tens ningú que et digui que al·lucines‘.

La gesta és impressionant, i li ha valgut d’ésser reconegut per la revista National Geographic com l’aventurer de l’any. Però Jornet fuig de l’èpica en aquest film i prova de tocar de peus a terra i d’explicar la dimensió precisa i humana del que tots veiem com una proesa. Això ho aconsegueix amb el testimoni d’una llegenda viva de l’alpinisme, Reinhold Messner, el primer que va pujar a l’Everest sense oxigen, el 1978, i el primer a coronar els catorze vuit-mils. Messner relativitza l’èxit de Jornet. ‘Quan deixi de mirar el cronòmetre i s’inventi línies d’ascensió pròpies, m’hi començaré a fixar’, diu Messner.

 

Reinhold Messner.

La mirada crítica de Messner és reveladora del que es proposa fer ara Kilian Jornet, i Montaz Rosset el veu com un referent de l’alpinisme durant la dècada del 2020… En tot cas, ja no és el mateix Kilian Jornet que va plegar a mitja Cavalls del Vent el 2011 plorant perquè no se sentia feliç amb el que feia, perquè no podia assimilar tanta pressió mediàtica. ‘Odio el meu nom!’, es va arribar a dir. Ara ha trobat l’equilibri, i per això és capaç d’explicar-nos fins a quin punt li ha costat i de mostrar-se tal com és. Per a ell, tot un renaixement.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any