Quan Unamuno li demanà que els catalans sacrifiquessin la llengua per guanyar influència a Espanya, Maragall li respongué que Catalunya sols havia començat a significar alguna cosa per a ella mateixa i per a Espanya d’ençà que el catalanisme reivindicava una personalitat nacional. Un segle més tard, la rèplica conserva tota la força, però ara caldria afegir-hi que sols d’ençà que reivindica la independència Catalunya ha començat a significar alguna cosa al món.

Durant aquell octubre històric de fa un any, el món restà pendent de Catalunya com no hi havia restat mai. No es pot ésser al focus de l’atenció constantment, però la caiguda en picat de l’interès malgrat tot allò que ha vingut després hauria d’haver fet preguntar si l’independentisme és sostenible. No dic pas sostenible com a sentiment o com a objectiu més o menys remot, sinó en els efectes immediats. Allò que va interessar el món i que va transformar gairebé instantàniament la personalitat col·lectiva fou la voluntat de realització a curt termini. El primer d’octubre el poble fou transfigurat pel sentiment de l’objectiu a tocar. Després s’ha parlat d’engany, per bé que en realitat fallà el nervi polític. Ja deia Maragall que aquest poble sols és polític a ratxes. Ell mateix, passats dos anys de la Setmana Tràgica, reconeixia que la política catalanista havia fracassat i que convenia oblidar-se de qualsevol acció externa per a nodrir-se, concentrar-se i escombrar cap endins. En definitiva, per a ‘ampliar la base’.  

Per a Maragall això volia dir, i per a molts vol dir encara, avançar en el front cultural. Ara, per molt que es concebi com una eina per a eixamplar l’independentisme, substituir la lluita política per la simbòlica toparà sempre amb els mateixos obstacles i les mateixes contradiccions en què s’encallà el catalanisme del Nou-cents. Deixem de banda la hipocresia dels qui, dintre i fora de Catalunya, titllen la cultura catalana de provinciana quan en realitat la temen. El menyspreu per la cultura, per aquesta o qualsevol altra, és un signe de barbàrie, un reflex del dogmatisme amb què nacions incapaces de conviure amb altres han arrasat l’hàbitat històric d’una gran part de la humanitat. Els qui de Catalunya estant ataquen la personalitat del país en nom d’una abstracció no s’adonen que han estat emmotllats per l’atàvic narcisisme espanyol. Un narcisisme que com més s’arroga la universalitat més topa amb la cultura de drets i llibertats. Caldria reflexionar sobre el fet que tothom s’escandalitzés amb els quatre indis de Borrell –locució certament farcida de menyspreu–, però a ningú l’ofengués la fatuïtat amb què el ministre parlava de construir –això és, de manipular ‘des de dalt’– les identitats dels europeus. És un mal símptoma que la gent ensopegui amb l’anècdota i deixi passar la categoria.  

L’assimilisme espanyol no en té prou de minimitzar la cultura catalana. Pretén també arrabassar-li el passat, desvirtuar-lo, esborrar-lo. Quan els historiadors treballen per restaurar la dimensió temporal de la personalitat col·lectiva, quan rescaten illots de memòria d’una ensulsiada que té causes conegudes i actors identificats, llavors s’alcen milers de dits acusant-los de falsificar la història. Com prou bé sabia Benjamin, ‘ni tan sols els morts estaran protegits de l’enemic si guanya. I aquest enemic no ha deixat mai de ser victoriós’.

Tanmateix, la colonització de la memòria, tot i ser greu, no és pas el principal problema, ni el més gros, dels catalans. El veritable problema és creure prioritari demostrar que la cultura catalana existeix. Mostres estatals, fires del llibre, viatges dels Cors de Clavé, biennals de Venècia, festivals de cinema i un estrafolari Premi Internacional Catalunya com a operació d’imatge sense efectes visibles enlloc. La necessitat d’explicar-se per a poder ésser és un símptoma d’acomplexament. Mina la confiança i malgasta energia constructiva. Perquè en política passa a l’inrevés que en física. Si a la natura tot efecte assenyala la presència d’una causa, a l’estat sols hi ha efecte positiu quan la causa és manifesta. No és la cultura, que demostra l’existència d’una nació, sinó l’efectivitat de la nació, que fa evident la cultura. Això explica que les conveniències de l’estat espanyol facin que alguns escriptors i artistes catalans es regirin, no pas contra l’estat que els sotmet a xantatge, sinó contra la política que a parer d’ells és responsable de la seva contradicció. La por de trobar-se desacreditats en la seva existència local féu que alguns personatges de l’escena del franquisme tardà culpessin la normalització del català des del primer dia de govern autonòmic. L’alienació d’aquestes figures pretesament progressistes s’ha agreujat de manera hiperbòlica amb la reaparició de la violència cíclica de l’estat. Conscients de la naturalesa autoritària d’aquest estat, però incapaços d’unir-se a la lluita del seu poble, adopten un punt de vista ‘universal’ i ingressen en la intel·lectualitat desarrelada o flotant que ja havia descrit Karl Mannheim. N’hi ha que, en la seva levitació, fins i tot es declaren perseguits o coaccionats per les víctimes de l’estat.

En canvi, l’intel·lectual que treballa per la cultura catalana sol exhaurir les energies a definir-la. L’autocomplaença amb què sovint assumeix els elements més característics de la colonització delata, si no una tirada a l’exotisme, sí a l’obertura artificial, impostada. És una actitud estèril en la mesura que l’estat no reconeix mai l’obertura i promou la substitució, tot acusant la cultura autòctona d’exclusivisme. La colonització és un joc d’intercanvis sense reciprocitat.

Durant anys el nacionalisme argumentà la nació a partir de la cultura. En canvi, el socialisme amagà la cultura per combatre la nació. Eren l’anvers i el revers d’una mateixa equació autonomista. Uns i altres fracassaren: el socialisme a apagar el sentiment nacional, i el nacionalisme a projectar-lo per mitjà de la cultura. Malgrat el paper de primer ordre que jugà en la resistència a la dictadura, la cultura no pot consolidar tota sola la nació. Espanya no s’ha immutat davant les exposicions de cultura catalana passejades pel seu territori, ni justifica la seva dominació amb l’argument que Catalunya sigui desproveïda de cultura. Si de cas, aquest argument l’invocà el franquisme per tapar la demolició d’una realitat prou coneguda, però esdevingué insostenible i desaparegué sense que l’estat actual hagi tret mai la grapa dels recursos del país.

En canvi, la nació apareix nítida i indiscutible quan la gent planta cara a les expedicions de càstig que l’estat envia contra els indígenes que s’atreveixen a desafiar-lo. És llavors i no abans que el món rep notícia de Catalunya. I, com que allà on hi ha un país sol haver-hi també una cultura, la catalana comença d’atreure l’atenció. L’ordre, doncs, és l’invers del que el catalanisme suposava. No serà pas amb traduccions i presentacions de llibres ni multiplicant les conferències i les exposicions (que no vull pas dir que no tinguin valor ni siguin prescindibles) que algun dia hi haurà un Nobel català. El Nobel, és a dir, la canonització de la literatura catalana, serà la confirmació i la conseqüència lògica del reconeixement nacional. Perquè encara avui, dins l’ordre dit postnacional, les nacions, quan no són ètniques, són reflexos dels estats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb