Passar fractura

Bé, això d’harmònic és discutible, d’acord. La identitat catalana és un trencadís enganxat amb gràcia (en Gaudí feia veure que edificava però en realitat construïa metàfores). I no és fàcil de rebentar amb quatre cops de martell, que és el que va començar a fer Alicia Sánchez-Camacho quan el PPC era una mica menys residual que ara, tot exhumant aquest mot que dormia el son dels justos. També en això el hooliganisme ciudadano n’ha pres el relleu. Claven la martellada i xisclen: ‘Mira, mira, s’està fracturant!’ L’han convertit en un mantra que es complementa amb el principi de transposició de Goebbels: amb el martell amagat rere l’esquena, t’assenyalen amb el dit: ‘Mira, mira, l’esteu fracturant!’

El simple fet que el concepte ‘fractura social’ sigui un tòtem de l’unionisme ja ens hauria de prevenir: evidentment, estan tractant de crear un estat d’opinió, igual com fa la paupèrrima regidora del PP al districte de Sant Andreu (vergonyeta aliena. Si fins i tot la Guàrdia Civil vol instaurar uns mínims, no s’exigeix, no ho sé, el certificat de P3, per exemple, per fer de representant públic?). Però la repetició sistemàtica acostuma a buidar de contingut els conceptes. En té, aquest que avui ens ocupa?

Fractura ve del supí del llatí frangere, ‘trencar’, que és fractum. El mateix verb que batega a infringir o a refractari. Ja es veu que és un terme d’origen expressiu, amb el so dels dos doblets consonàntics, fr– i –ct-, evocant la idea del catacrec. Però aquí s’ha trencat res? Perquè alguna cosa es trenqui cal que prèviament sigui una unitat. Es pot trencar un plat, et poden trencar les oracions i, si ens posem poètics, es pot trencar el silenci i tot. Però la ciutadania resident a Catalunya fa molt de temps que no és una unitat, si és que ho ha estat mai (la mística pàtria sempre s’ha vantat d’allò del ‘gresol de pobles i cultures’). Si als anys setanta i vuitanta l’eslògan psucaire de l’unsolpoble era tan omnipresent es devia precisament a això: a la voluntat de crear-lo, o de recrear-lo, aquest poble. Més un desideràtum que altra cosa. A la manera del marquès Massimo D’Azeglio l’endemà de la unificació (‘Abbiamo fatto l’Italia, ora dobbiamo fare gli italiani’), el catalanisme de la transició volia fer els catalans.

Perquè, per als nascuts a partir del franquisme, de divisió n’hi ha hagut sempre. Hi havia un ells i un nosaltres (vicevèrsics) fàcilment identificables a través de determinats trets culturals (facilitat que es va començar a difuminar a partir dels vuitanta). Això no vol dir que la situació fos estàtica. La correlació de forces era variable. D’una banda, la inclusivitat intrínseca del catalanisme, atraient els fills de la immigració tal com havia fet amb les onades d’aragonesos i valencians del XIX i murcians dels anys vint, ja plenament catalans; de l’altra, la imposició identitària espanyola i l’statu quo, actuant com frens al corrent natural. L’ells i el nosaltres en tensió, permanentment mòbils. L’atracció vers la identitat local (un fenomen universal, comú a tots els corrents migratoris) guanyava pes a cada generació, per això avui el catalanisme és tan transversal: som majoria els que tenim cognoms de fora. Ells que es transformen en nosaltres. El percentatge d’autòctons que fan el trajecte invers (estil Borrell, per entendre’ns), frenada ja la conversió massiva de l’alta burgesia que s’havia allargat fins als cinquanta, és insignificant.

Gràficament, el període 1960-2000 es podria veure com una gravitació lenta però creixent de segones i terceres generacions cap al planeta de la cultura autòctona. El resultat ha estat l’aparició d’una tercera identitat, híbrida (en part ells, en part nosaltres, en proporcions variables), que a causa de l’extrema lentitud del desplaçament es podria arribar a sedimentar (i aquesta seria l’aportació catalana al debat europeu sobre les identitats múltiples, tot just a les beceroles: assentar una hibridació que fins fa ben poc només era una fase transitòria).

En el relat oficial, tot això, és clar, se simplificava. Per una banda, somunsolpoble; per l’altra, españoles (i catalanes) todos. Mentre els partidaris de trencar amb l’estat espanyol eren minoria, s’havien d’empassar, vulguis no vulguis, la faula de l’oasi català. La societat catalana era una bassa d’oli i tots érem nacionalment iguals. Als qui els feia mal la fractura, senzillament s’hi havien de posar fulles. Però l’augment sociològic de l’independentisme també s’explica per aquest transvasament de cognoms exògens, lent però inexorable, cap al catalanisme.

Arribats al XXI, l’esclat del conflicte ens ha atrapat enmig del xoc tectònic. Les dues identitats històriques en reculada mentre augmenta l’híbrida, en nombre i sobretot en presència pública (el discurs global multicultural, a més, ho afavoreix). Però amb un element nou de gran transcendència: la nova emigració, que ha modificat la correlació de forces. Un segon ‘ells’ que ja no es troba davant de cap ‘nosaltres’ homogeni.

Tenim, doncs, un xoc enmig d’una societat en evolució. El xoc l’ha fracturada? Les cultures històricament sotmeses, com la nostra, reaccionen al conflicte posant-se a la defensiva, mentre que les sotmetedores, les de vocació expansiva com la castellana, ataquen. En la tensió i la baralla s’hi mouen bé, perquè dominen el ressort de l’amenaça. L’ús de la força els ha permès beneficiar-se sempre de l’enfrontament, ja fos als altiplans de l’Amèrica Llatina o a les trinxeres de la guerra del 1936-1939. Per això ara l’extrema-dreta busca el cos a cos al parlament i clava guitzes als carrers. I parlar de fractura forma part de l’estratègia. Li convé, entre altres coses, perquè la societat catalana no els fa patir. No és la seva. L’espanyolisme és la falsa mare que accepta el veredicte de Salomó de tallar el nano pel mig, encara que ara es tapi conjunturalment amb una pell de xai quadribarrada.

No hi pot haver fractura, doncs, entre dos cossos que no estaven units, que no eren un. La fractura ja hi era. Però cada dia l’escurcem una mica més. Perquè l’espanyolisme a Catalunya, encara que ara, ruixat d’alcohol, cogui com una esgarrapada reoberta, camina irremeiablement cap a la irrellevància.