Passaports oberts a uns altres mons: deu novel·les de ciència-ficció i fantasia per a viatjar aquest estiu sense sortir de casa

La relació de Manuel de Pedrolo (1918-1990) amb la censura ha estat llargament estudiada. L’escriptor va veure endarrerida la publicació de moltes de les seves obres durant anys, en alguns casos més de quaranta, com és el cas de Doble o res, que va romandre perduda en un arxiu d’Alcalá de Henares. Això pot explicar que hi hagués anys en què les editorials fessin públics quatre títols, o cinc o sis, de l’autor. Eren obres que havien romàs sense poder ser publicades durant força temps. Un dels llibres que, en canvi, sí que es va poder publicar amb força rapidesa fou Mecanoscrit del segon origen, del 1974. El censor va fer un informe que n’autoritzava la publicació explicant que aquell era un volum de ciència-ficció i que, per tant, tindria molt poc recorregut. No la va encertar gens, Mecanoscrit del segon origen es va convertir des del primer moment en un èxit i és un dels llibres més llegits de la literatura catalana, havent superat el milió de còpies venudes entre totes les edicions.

Però per què pensava el censor que un llibre de ciència-ficció tindria poc recorregut i pocs lectors a casa nostra? Segurament, perquè en la dècada del 1970 les anomenades literatures no realistes, com bona part dels gèneres populars, tenien molta mala premsa a casa nostra. En uns moments en què encara imperava el realisme, d’una banda, o la literatura experimental, d’una altra, es considerava que la literatura popular era un enjòlit, una diversió per als lectors que, d’alguna manera, pervertia el sentit de la literatura. Hem aconseguit de superar aquesta aversió pels gèneres populars? S’ha consolidat d’alguna manera la literatura no realista (la fantàstica i la ciència-ficció principalment) en català? Doncs haurem de pensar que, molt lentament, les literatures populars han anat agafant una certa embranzida. Hi ha ajudat la consolidació de determinades col·leccions i l’opció d’editorials independents pel gènere, la tossuderia de molts autors d’ençà del 1960 i alguns èxits inesperats.

Per això dediquem un nou capítol de la sèrie estival (fins ara, hem descobert deu poetes menors de cinquanta anys; deu novel·les per a intentar d’entendre Mallorca; deu autors andorrans i deu editorials del País Valencià) a presentar-vos deu llibres de narratives no realistes. Com expliquem sempre, no es tracta d’un cànon ni d’una classificació. Som conscients que deixem molts autors fora, però és una manera de continuar-vos engrescant a llegir o rellegir alguns títols que, en aquest cas, ens ajuden a obrir la nostra mirada cap a altres mons sense sortir dels Països Catalans.

El cas del Mecanoscrit del segon origen, publicat el 1974, és la prova que, d’alguna manera, la ciència-ficció es troba en la formació lectora de molts catalans. El llibre va entrar en massa als centres educatius, una caixa d’estalvis en va fer una edició commemorativa, se’n va fer una radionovel·la, i la primera sèrie de ficció de TV3 va ser una adaptació del llibre. Se n’han fet múltiples edicions, una versió cinematogràfica i, fins i tot, una novel·la gràfica. El text ha tingut un recorregut enorme i els seus protagonistes, l’Alba i en Dídac, són ben coneguts per un públic ample. Tot comença quan ells dos, amb catorze anys i nou, respectivament, sobreviuen a un atac alienígena que elimina la major part de la humanitat. A partir d’aquí, hauran de sobreviure i començar un món nou. El llibre va tenir un gran èxit, però no és dels més ambiciosos literàriament de Pedrolo, que va tractar les narratives no realistes tant en relats com en nombroses novel·les, algunes tan importants en la seva producció com Totes les bèsties de càrrega o Aquesta matinada i potser per sempre, entre més.

La novel·la de Pedrolo va arribar el 1974, quan la dictadura de Franco arribava al final i quan la represa cultural en el sector editorial a casa nostra avançava amb pas ferm. Catorze anys abans, en unes circumstàncies polítiques molt més complicades, va veure la llum una obra que en principi va tenir menys èxit popular, però que amb el pas del temps s’ha convertit en una de les grans obres de culte en català. I, curiosament, empra una mescla enorme de fantasia i erudició per a assolir aquest èxit. Ens referim a Les històries naturals, de Joan Perucho (1920-2003), possiblement un dels llibres més coneguts de l’autor, en què un metge naturalista, Antoni de Montpalau, ressegueix la pista d’un cavaller del rei en Jaume, Onofre de Dip, convertit en vampir, en el dip. El context de les aventures de l’un i l’altre són les guerres carlines, i aquesta obra, que mescla erudició, història i fantasia per tot arreu és avui dia un clàssic de les nostres lletres. Perucho, que a més a més era un excel·lent poeta, va tractar temes com els que apareixen a Les històries naturals en nombroses de les obres i es va convertir en un dels autors més interessants, per la seva originalitat, de la literatura catalana contemporània.

La influència que va exercir el realisme màgic sud-americà en la literatura mundial és fora de qualsevol dubte. L’impacte de novel·les com Cien años de soledad, de Garcia Márquez, o la precursora Pedro Páramo, de Juan Rulfo, seran una referència important i marcarà un camí possible per a intentar de fer quelcom en el realisme imperant. El 1978 Pep Albanell (1945), conegut amb el pseudònim de Joles Senell quan escriu per a infants i joves, va publicar una de les seves obres més ambicioses, Ventada de morts, en què es poden trobar algunes traces d’aquest realisme màgic sud-americà.

L’acció transcorre en el poble inventat d’Escornaldiable i arrenca pràcticament amb l’assassinat del tirà Gaió, el cacic local que ha basat el seu poder en un control ferri del poder, però també de la identitat del poble i de la seva història, de manera que bona part dels seus habitants no saben fins a quin punt han estat habitant una gran mentida. Ara caldrà reconstruir tot aquest passat i recuperar-ne la memòria històrica i llegendària. Ventada de morts és una novel·la que, a més a més, destaca per la seva immensa ambició literària: un lèxic molt treballat i precís i un joc amb dues trames paral·leles, la mítica i la realista. En definitiva, un llibre que és una mixtura de gèneres i que en el seu moment va significar una autèntica revolució i revelació.

Tot i això, i malgrat aquests grans noms, aconseguir de prestigiar les literatures no realistes a casa nostra ha costat molts esforços. L’acadèmia no hi ha ajudat gens, ni tampoc els mitjans de comunicació. I si bé és cert que s’aconseguiren èxits puntuals i ben interessants (alguns títols de Maria Antònia Oliver, per exemple, o sobretot la trilogia de capa i espasa de Jaume Fuster formada per L’illa de les tres taronges, L’anell de ferro i El jardí de les palmeres) habitualment la ciència-ficció i la fantasia ha quedat en col·leccions o editorials concretes i conrada per autors molt fidels, sovint agrupats a la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia.

Per això va ser tan important l’aparició –i l’èxit– de la novel·la La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol (1965) el 2002. Traduïda a gairebé una quarantena d’idiomes i amb  nombroses edicions, va ser un dels grans èxits de la Campana i de la seva editora, Isabel Martí. És clar que res d’això no hauria estat possible si no existís una molt bona matèria primera, el text de Sánchez Piñol. La història la coneix gairebé tothom: un oficial atmosfèric accepta la feina en una illa remota on només hi ha un far. Allà, hi viu un estrany home amb qui s’haurà d’entendre per fer front als atacs nocturns de criatures marines que els assalten cada nit. Però, sorprenentment, hi ha una d’aquestes criatures que cohabita amb el faroner, i l’oficial atmosfèric també se n’acabarà enamorant. La novel·la ens enfronta a moltes de les nostres pors i entronca també amb els grans clàssics d’aventures marineres de tots els temps. El seu èxit popular i, ara sí, també el de la crítica als mitjans, va tornar a posicionar una obra de ciència-ficció catalana al centre de l’ecosistema literari nostrat.

Sense cap mena de dubte, un dels grans experts en ciència-ficció als Països Catalans i un dels seus màxims impulsors és l’escriptor Antoni Munné-Jordà (1948). Especialista en l’obra de Pedrolo, director durant molts anys de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors i divulgador del gènere en multitud d’àmbits, Munné-Jordà és dels qui predica amb l’exemple. L’escriptor va començar publicant relats d’aquest gènere en la dècada de 1970 i, amb el temps, n’ha publicat més d’una cinquantena, una part dels quals a Crònica d’uns quants temps, del 2024, que constitueix una molt bona antologia per a entrar en el seu peculiar univers.

Però una de les seves grans obres és Michelíada. Aquesta novel·la la va publicar Males Herbes el 2015 i és un dels llibres més ambiciosos i intel·ligents del nou mil·lenni. En un temps en què bona part de la literatura més venuda al país ha renunciat a l’ambició literària en molts sentits, Munné-Jordà fa un ou de dos vermells amb aquest llibre que ens presenta una guerra llarguíssima entre una coalició occidental i els fonamentalistes islàmics, evidentment retransmesa en directe. Al front, hi arriba Michelin i un grup de mutants. Però el millor de tot això és com Munné-Jordà juga amb clàssics com la Ilíada i amb la llengua. Un joc de dialectes i de registres que converteix aquesta obra en una festa lingüística de primera magnitud. A la llista no hi podia faltar aquesta obra.

Un cas semblant el trobem amb Jordi de Manuel (1962). Aquest doctor en biologia, professor de ciències en l’ensenyament secundari i autor d’una bona pila d’articles sobre la didàctica de les ciències, ha excel·lit en el conreu dels gèneres populars. De Manuel és un dels autors més sòlids i interessants de la novel·la negra catalana gràcies a la sèrie dedicada a l’inspector Marc Sergiot –el personatge serial amb més aparicions del gènere negre en català–, però també ha conrat la literatura per a infants i joves. Jordi de Manuel ha hibridat de manera més o menys explícita la ciència-ficció i la novel·la negra en moltes de les seves obres i ha mostrat sempre una preocupació per la crisi climàtica que es reflecteix en molts dels seus títols. Per a aquesta selecció, però, ens quedem amb una de les seves obres més pures en el camp de ciència-ficció, El cant de les dunes, publicada el 2006 a la col·lecció de Pagès Editors. En aquest cas, ens trobem amb una ficció especulativa, un viatge d’exploració a un altre planeta per veure si és possible que trenta mil colons s’hi puguin instal·lar per començar una nova civilització. El que passa és que a Mnèsia, situat al sistema estel·lar Vega i Sar, els han detectat i en principi a ningú no li fa gaire gràcia una arribada en massa d’humans. Jordi de Manuel és un dels grans de la ciència-ficció a casa nostra.

Carme Torras (1956) és doctora en matemàtiques, en sap un niu de robòtica i d’intel·ligència artificial i, a més a més, ha guanyat unes quantes vegades el premi Ictineu que atorga la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia tant en la modalitat de novel·la com en la de relat breu. Sempre ha defensat que no creu en la divisió entre ciències i lletres i ho ha demostrat amb algunes obres molt interessants en el camp de la ciència-ficció. El 2024, la seva brillant trajectòria acadèmica i investigadora li va valdre la Creu de Sant Jordi. Torras ens va mostrar com pot ser d’inquietant la relació entre humans i robots a La mutació sentimental, del 2008, obra amb la qual va guanyar el premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció de Mataró.

Què ens exposa, la novel·la? D’entrada, que la crionització és possible i és reeixida. A partir d’aquí, la Cèlia, que té tretze anys, se sotmet a aquest tractament per evitar la mort a causa d’una malaltia terminal. Haurà d’esperar fins al segle XXII perquè la descongelin i l’adoptin i, és clar, no és gens fàcil establir unes noves relacions en una societat altament robotitzada on no tot és tan idíl·lic com sembla. La Cèlia, amb el seu component altament humà del passat, és una peça molt cobejada per tothom, en una novel·la en què Torras s’interroga, i també passa la pregunta al lector, sobre què és aquesta humanitat. Inquietant, com bona part de les novel·les de l’autora.

Escriure a quatre mans pot arribar a ser molt divertit. En els gèneres populars s’ha estilat força. No ens referim a antologies de relats com les que féu en el seu moment el col·lectiu Ofèlia Dracs, sinó a una sola història escrita per més d’un autor. Andreu Martín ho ha fet a bastament en novel·la negra i juvenil (tota la sèrie Flanagan, amb Jaume Ribera, per exemple) i no podíem deixar passar l’ocasió de parlar d’un tàndem molt sòlid i molt potent, el format per Ricard Ruiz Garzón (1973) i Salvador Macip (1970). Ruiz Garzón hi havia de ser forçosament, en aquesta llista, perquè és professor de literatura fantàstica a l’Ateneu Barcelonès i també comissari del festival 42 que organitza l’Ajuntament de Barcelona. Macip, per la seva banda, és catedràtic de medicina molecular a la Universitat de Leicester, a Anglaterra, i té una obra força extensa en molts àmbits, entre els quals, la literatura infantil i juvenil.

Tots dos plegats varen publicar el 2016 a Faanbooks Herba negra, amb la qual havien guanyat el premi Ramon Muntaner, dins el conjunt dels premis literaris de Girona. L’editorial el va definir com “un thriller apocalíptic amb tocs de ciència-ficció”, i és un llibre que connecta molt bé amb el públic juvenil, però també amb els adults. I què hi tenim? Una organització que vol assolir el control de la societat per mitjà d’una beguda adulterada, uns nois que en descobreixen els plans i un fascinant joc de pistes que fa que el lector se senti en tot moment partícip d’una història molt ben trenada, amb una trama molt sòlida que tracta el lector de manera intel·ligent i que no descuida en cap moment l’estil. Tot un encert d’un tàndem que ha repetit unes quantes vegades.

Un dels fets que havíem destacat al començament del text és l’eclosió de múltiples projectes editorials aquests darrers quinze anys a tot arreu dels Països Catalans. Alguns s’han especialitzat en els gèneres populars i en les narratives no realistes. És el cas del segell Specula, vinculat a Delicte. És, precisament, en aquesta editorial on el 2023 va publicar la novel·la Els fils del mar Inés Macpherson (1982).

El llibre és protagonitzat per la Janira, que sap que té prohibit d’acostar-se al mar, perquè les dones que s’hi atansen desapareixen, suposadament engolides per monstres i més criatures que s’hi amaguen. Tot i això, els cants del mar són irresistibles, a més de la temptació de voler saber què hi passa i fins a quin punt és realitat tot allò que s’explica. Macpherson sap construir un relat altament inquietant i a la vegada d’una gran bellesa en què la lluita per la llibertat és un dels grans temes que hi planen i que marca les seves protagonistes. Una reinterpretació de les narratives no realistes amb una mirada més jove i, fins i tot, amb un punt feminista molt interessant.

El darrer dels llibres que hem escollit per a aquesta selecció és No et miris el riu, de Mònica Batet (1976), publicat el 2012 per l’editorial Meteora. Batet és una de les narradores més interessants del nostre panorama literari, i en aquesta obra ens presenta un riu que té una inaudita capacitat d’atracció cap a l’abisme dels habitants d’una ciutat que hi ha a la vora. La prosa de la novel·la és exquisida i la trama molt inquietant, constitueix una proposta diferent en les narratives no realistes i una proposta ferma per a tancar la selecció.

Així doncs, malgrat que molt sovint l’acadèmia i els mitjans no n’han fet cas, la ciència-ficció i les narratives no realistes tenen una llarga tradició a casa nostra que arriba fins avui i que ens mostra que als Països Catalans tenim un gran nombre de propostes destinades a satisfer els lectors més exigents sense haver d’anar a buscar els autors fora de les nostres fronteres.