El 28 de gener de 1993 Estònia ja era a tots els efectes una república independent. El 17 de setembre de 1991 la bandera tricolor havia estat hissada a la seu de les Nacions Unides, de manera que es rematava el procés de reconeixement internacional del nou estat. Tanmateix, aquell dia el parlament estonià votava una qüestió que havia suscitat una discussió considerable sobre les implicacions del passat soviètic.

Després de setmanes de maniobres polítiques i debats encesos, finalment aquell dia el parlament estonià va aprovar, amb 45 vots a favor i 12 en contra, la legislació que reconeixia oficialment l’anomenat “Document de prova d’identitat de la ciutadania de la República d’Estònia”, com a acreditació legal d’identificació personal i de ciutadania estoniana amb caràcter general dins la nova república. El “passaport Rumessen”, com era conegut popularment, esdevenia així document oficial prop de dos anys després de la restitució de la independència, tot i haver nascut com una iniciativa ciutadana sense control oficial.

Una iniciativa ciutadana

A final dels anys vuitanta, encara sota l’ocupació soviètica, un Comitè de Ciutadans, del qual formava part el músic i dissident polític Vardo Rumessen, havia decidit de crear un document nacional d’identitat estonià. El disseny i la campanya de popularització del document es van aprovar en una reunió el 24 de febrer de 1989, amb motiu del 71è aniversari de la independència d’Estònia. A la reunió hi van assistir membres del Partit Nacional per la Independència d’Estònia, de l’Aliança Cristiana i de la Societat Històrica Estoniana, tots crítics amb el Front Popular, que encapçalava el procés d’independència del país i que l’acabà aconseguint, però que aquests grups acusaven de processista –com es diria ara.

El 21 de març d’aquell mateix any, a la petita ciutat de Kadrina, es va crear el primer Comitè Local de Ciutadans, una iniciativa que es va estendre ràpidament per tot el país. Aquests comitès locals, per la coneixença que tenien dels veïns, s’encarregaren d’omplir el document d’identitat i validar-lo. I així elaboraren un cens, en paper, on s’anaven apuntant els ciutadans que en volien formar part.

D’acord amb allò que estipulava la constitució anterior a l’ocupació soviètica, es van crear, de fet, dues categories de carnet. Els ciutadans nacionalment estonians –i això volia dir, a la pràctica, els qui parlaven estonià– el tenien blau; i els qui no parlaven estonià però volien ser ciutadans d’allò que s’afirmava que algun dia seria una Estònia independent el tenien verd. Els membres de l’exèrcit soviètic o funcionaris de l’URSS simplement no podien demanar el carnet.

El Consell d’Estònia, un parlament paral·lel

Pràcticament un any després, el 24 de febrer de 1990, encara un any i mig abans del reconeixement internacional de la independència, es van fer les eleccions al Consell d’Estònia, en què van poder participar tots aquells que tenien el “passaport Rumessen”, expressió que s’havia popularitzat per identificar aquell document. 790.000 estonians, que representaven un poc més de la meitat de la població total d’Estònia en aquell moment, van ser cridats a les urnes per formar un parlament nacional al marge del parlament oficial.

En aquelles eleccions no oficials, hi van prendre part trenta-un partits, la majoria dels quals també es va presentar simultàniament a les eleccions al Soviet Suprem d’Estònia, que es van fer el mateix mes. Després de les eleccions, el Soviet Suprem va canviar el nom pel de Consell Suprem i va obrir el camí a la independència, mentre que Tunne-Väldo Kelam, actualment diputat del PP al Parlament Europeu, va ser elegit president del Congrés d’Estònia, considerat una institució il·legal per les autoritats soviètiques i no gaire benvista tampoc pel parlament oficial.

Tanmateix, un any i mig després de les eleccions, el setembre del 1991, ja després del colp d’estat que liquidà l’URSS, els dos parlaments, l’oficial i el popular, decidiren d’oblidar les diferències i crear una comissió conjunta encarregada de redactar la constitució de l’Estònia independent. L’Assemblea Constitucional va ser formada per trenta diputats de cadascun dels dos parlaments. La nova constitució es va aprovar en un referèndum organitzat solament pel Consell Suprem, atès que el Congrés d’Estònia era considerat una organització privada, per bé que havia actuat de fet com el parlament lliure del país. Més tard, les dues institucions, el Consell Suprem i el Congrés d’Estònia, es van dissoldre al mateix temps per deixar pas al nou parlament d’Estònia, la Riigikogu (‘Assemblea’), organitzat ja d’acord amb la nova constitució.

El debat sobre la legalitat del document

I va ser aquest nou parlament, ja plenament sobirà, que va haver de decidir què en feia, d’aquell document d’identitat que havia començat a repartir el 1989 una entitat privada. La decisió no era gens senzilla. Molts ciutadans es negaven a presentar els vells documents soviètics, perquè els consideraven símbols de l’ocupació, i insistien en la validesa del document que ja durant l’ocupació havien fet servir voluntàriament, sovint amb dificultats, per a demostrar qui eren. L’última defensa dels opositors al passaport Rumessen –molts dels quals membres de la nomenklatura i de l’unionista Front Popular– va ser parlar de costs –hom els va respondre que ja s’havien pagat amb les aportacions voluntàries de la gent– i discutir que aquell era un document parcial que no podia aixoplugar els contraris a la independència ja proclamada. Insistien a dir que no es podia “obligar” tothom a fer servir un document que no havia estat creat per les institucions estatals sinó solament per un corrent ideològic.

La decisió del parlament va ser finalment salomònica. Es va legalitzar el passaport Rumessen com a prova de ciutadania legal a tots els efectes davant l’estat, però alhora es van crear uns documents oficials nous. Documents que mesos després començaren a substituir el passaport Rumessen, però incorporant les mateixes dades d’aquell. Durant prop de tres anys tots els vells documents d’identitat del Consell d’Estònia es van anar canviant pels nous documents estatals, però encara avui el passaport Rumessen, pels qui el conserven, és reconegut per les autoritats estonianes com una prova legítima de la identitat personal.

El 28 de gener de 1993, a les portes de l’Assemblea, Vardo Rumessen va fer una conferència de premsa en què es manifestà feliç per la decisió, que reconeixia l’autoorganització de la societat estoniana en temps difícils. Va reconèixer que el format del passaport ciutadà era “antiquat” i, doncs, va acceptar de grat que fos substituït en el futur per un document d’identitat reconegut internacionalment, amb una banda magnètica que pogués ser llegida per un ordinador. També va agrair als comitès ciutadans la tasca de tants anys i va afegir: “El fet més important no és qui va emetre els documents, perquè, de fet, van ser emesos i van servir per a representar la nació estoniana, per a fer-la real, abans que ens fos reconegut l’estat.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.