Pas del temps al Pes de la Palla

La del Pes de la Palla fins fa ben poc era una d’aquelles places desaprofitades on la gent s’hi estava poca estona perquè res no convidava a quedar-s’hi. Era un lloc de pas i, diguem-ho tot, de conflicte també. Hi havia arbres, hi havia bancs, però no acollia més que maldecaps i imprevistos de tota la gamma d’intensitats i gravetats possibles. A la nit era un niu de crits i baralles i alhora era l’aixopluc de qui no té casa i es fa passar el fred nocturn bevent sense fre. Tots els tòpics que se solen dir sobre el Raval es feien realitat en aquells pocs metres quadrats en les hores fosques. 

Hi ha dies que encara em penso que hi ha aquella palmera imponent, a la plaça. Però el cert és que ja fa força temps que la van haver d’arrencar amb una grua uns operaris de l’ajuntament, i que amb ella va desaparèixer també aquell enorme niu de cacatues sorolloses que se sostenia mig per miracle mig per compassió al capdamunt de l’arbre tort.

No sé què diria Terenci Moix si sabés que ara la plaça que va donar nom a les seves memòries acull un parc infantil amb el terra de cautxú per parar els cops de cap, un tobogan que corona una muntanya estranya i artificial, un gronxador i tota la guarnició habitual d’aquests invents del segle XX per tenir les criatures jugant localitzades en uns pocs metres quadrats.

Quan hi feien obres, els veïns no ens podíem creure que el consistori hagués decidit donar-li aquell nou ús. Tots posàvem la mà al foc que fracassaria –i a mi em venia al cap l’escoleta on vaig dur les filles, al carrer de Joaquim Costa, situada ben bé davant d’on havia viscut l’Enriqueta Martí, vampira del Raval, i pensava que només en un barri com el nostre es podien produir aquestes casualitats tan poc afortunades com molt literàries. Hi col·locaven les peces del tobogan i tots imaginàvem com s’hi enfilarien els habituals nocturns de la plaça quan el beure els fes oblidar, una nit més, els límits del cos i de la ciència.

Però el dia que el van inaugurar, el parc del Pes de la Palla, totes les atraccions es van omplir de canalla en un tres i no res i es va donar inici a aquesta nova banda sonora de rialles i crits d’infants que no s’ha aturat mai més des de llavors durant les hores de sol. El parc sempre és ple i sovint em pregunto on eren totes aquestes criatures quan aquest lloc encara no existia, on jugaven, on s’amagaven, com s’ho feien per ser infàncies. És aquesta adaptabilitat de la ciutat i de la seva gent el que em fascina –com quan durant la pandèmia la cua de la ronda de Sant Antoni es va convertir en un improvisat i espaiós indret de jocs i de trobades on es respectaven les distàncies de seguretat i es cuidaven les distàncies d’amistat. 

Mentre escric aquestes ratlles sento xiscles i uns nens tiren cebetes i petards abans d’hora. Hi ha també uns quants partits de futbol creuats, algun de criquet, nens que patinen, colles d’amics a les terrasses del voltant, veïns passejant el gos, veïnes prenent la fresca als bancs, i no ho sembla però som al centre d’aquesta ciutat immensa i críticament gentrificada.

La plaça del Pes de la Palla acull la lleugeresa de la infància i Barcelona fingeix ser menys hostil en aquest racó del barri. És un espai delimitat i ple de ficció, però la infantesa és un refugi que dura tota la vida i per tant vull pensar i de fet penso que en aquest encreuament impossible de carrers entre el Raval i Sant Antoni s’hi fabriquen cada tarda cabassos de records que atenuaran ansietats adultes d’aquí uns anys. 

És veritat que a la nit la plaça recupera la fama que ja duu adherida al nom i a la història, i que si els bancs poguessin parlar, o si fóssim capaços d’entendre què diuen, ens explicarien aventures, romanços, amors, picabaralles, crisis i tots els colors que pren l’ànima humana quan es fa fosc. El parc ple de nens és una ficció que només és versemblant a la llum de dia.