Tina Vallès i Guillem Miralles, responsables de Paper de vidre, portal dedicat als contes.

Fa quatre anys que la web ‘Paper de vidre‘ es va convertir en un espai digital dedicat al conte en llengua catalana. S’hi poden llegir contes inèdits d’autors consagrats, contes d’autors novells, contes traduïts per alguns dels traductors més significatius del panorama literari català, contes recuperats, que gairebé ja no es recordaven, i avançaments editorials. És un festival literari, que s’actualitza cada quinze dies o menys. Els seus responsables, l’activista Guillem Miralles i l’escriptora, correctora i traductora Tina Vallès. Des del 2005 que corren aquesta aventura plegats, tot i que fins al 2014 ‘Paper de vidre’ era una plataforma cultural més oberta, que no es dedicava estrictament al conte.

El projecte no té finalitats lucratives, de manera que per als autors i traductors, que també aporten les seves creacions sense remuneració econòmica, és una oportunitat per a fer-se visible, per mantenir-se actiu literàriament, per a fer descobrir autors de fora poc o gens coneguts, per cridar l’atenció de les editorials… La feina del tàndem Miralles-Vallès, des de la vocació literària, genera empatia, il·lusió, complicitat, diàleg franc, generositat, opta per la literatura per part dels autors. El nivell de la pàgina, d’altura.

Ara acaben de publicar el llibre 24 contes al dia (Godall Edicions), que mira de mostrar què han estat aquests anys d’edició de contes. Però, de fet, el llibre és una fita dins d’un camí que ve de lluny i que és una manera de projectar endavant ‘Paper de vidre’. Un treball silenciós, aprofundit, ple de consciència literària, també de territori. Potser per situar i fer memòria, caldria començar l’entrevista recordant quan va néixer ‘Paper de vidre’, gairebé amb el segle XXI, quan encara no era pas un espai dedicat al conte.

—Guillem Miralles [G.M.]: Aquesta aventura va començar amb un pdf que penjàvem a la xarxa, i d’aquí vam passar a fer una revista en línia amb unes seccions estables: un pròleg (convidàvem a escriure’l una persona de referència del món de la cultura), una entrevista i escrits de gent que tenia ganes d’escriure (uns amb més gràcia i uns altres amb menys) i on cabien tant articles d’opinió com poemes, contes, cròniques, etc. Quan el 2005 va entrar la Tina (fins aleshores érem l’Anna Costa i jo tirant del carro), també ens va portar el seu company, en Xavi Simó, que va introduir la portada.

—Tina Vallès [T.V.]: I així vam conèixer l’Oriol Malet, que es va oferir a fer-nos una portada.

Va ser un gran planter, el ‘Paper de vidre’ de la primera època, una plataforma amb què molts autors es van donar a conèixer.
—G.M.: Sí. Va coincidir amb l’eclosió del món dels blocs, on hi havia la Tina Vallès, en Carles Miró, la Teresa Amat, en Miquel Adam, en Joan Todó…
—T.V.: En Todó sempre diu que va començar amb nosaltres a escriure prosa. Quan vam decidir que no publicaríem més poesia ni fotopoesia i que ens centraríem en la prosa (contes, cròniques, assaig…), li vam posar el repte d’escriure contes. Fins aleshores no s’ho havia proposat. I la major part dels contes del seu primer llibre, A butxacades, vénen de ‘Paper de vidre’.

Vau fer molt de periodisme, també.
—T.V.: Vam fer entrevistes importants, com la de la Núria Folch o especials sonats, com el d’en Ramon Barnils, el d’en Santiago Rusiñol, o l’especial Rodoreda, amb autors joves que l’havien llegida a l’institut i que no devien tenir més de trenta anys: Najat el Hachmi, Anna Carreras, Melcior Comes, Martí Sales, Borja Bagunyà… Hi ha uns quants noms que s’han anat consolidant, com aquests, i uns quants que no. D’això fa deu anys.
— G.M.: Per la mena de gent que entrevistàvem i la que feia els especials, podem identificar una època.
—T.V.: També musical. Vam entrevistar els Sanjosex quan començaven, en Roger Mas quan començava, els Manel, fins i tot.
—G.M.: En Joan Miquel Oliver, que també estava molt bé. I vam fer una especial que es deia ‘La lletra de la cançó’, on deu cantautors o membres de grups ens explicaven la seva relació amb el món de les lletres, com les feien, etc. I també hi ha hagut molts d’aquests cantautors i grups que han participat en les festes que hem fet de ‘Paper de vidre’ i on estrenaven disc o cançons: Sanjosex, Roger Mas, Judit Neddermann, Bikimel…

També va ser un planter per als músics, doncs.
—T.V.: Estàvem molt atents a tots aquells que començaven, com nosaltres, cadascú des del seu àmbit. Una de les entrevistes sonades va ser a Isaki Lacuesta, a qui vam entrevistar quan tot just havia fet el seu primer film, Cravan vs Cravan.
—G.M.: Fa poc, el centre George Pompidou de París ens va demanar aquesta entrevista, en el marc d’una retrospectiva que faran de l’obra de l’Isaki Lacuesta.
—T.V.: La cosa bona que tenien les nostres entrevistes era que, com que nosaltres no som periodistes ni el nostre mitjà és cap mitjà, tenien l’extensió que ens donava la gana. Quan vam fer l’entrevista amb la Mercè Ibarz, per exemple, tots dos ens vam llegir tots els seus llibres, quedàvem per fer un cafè, després anàvem transcrivint-la, quina una lentitud! Tardàvem dos mesos…
—G.M.: Això sempre ens ha caracteritzat: no deixar-nos endur pel ritme frenètic que gasta la premsa. No, juguem en una altra lliga i tenim la possibilitat de fer les coccions a foc lent.
—T.V.: En alguns moments hi ha gent que ens ha vingut a buscar per professionalitzar el projecte una mica, amb més altaveu. Però sempre ha estat que no, perquè fem el que ens dóna la gana i si demà ell i jo ens en cansem, doncs tanquem i ja està. Valorem aquesta llibertat en el fer.

Guillem Miralles.

De quina manera subsisteix ‘Paper de vidre’?
—T.V.: No hi ha més despesa que el nostre temps. Tot i que amb el llibre, l’editorial ha pagat els autors i traductors. Però nosaltres no. I els pocs beneficis que puguem treure del llibre o dels anteriors, són per a pagar músics quan fem alguna festa o recital, per convidar a sopar els convidats, per pagar el domini i quatre cosetes més. La despesa principal és temps.
—G.M.: Hi va haver un moment que vam pensar a cercar alguns patrocinadors, però vam veure que ens perdíem en la gestió…
—T.V.: I ens venien a sobre uns compromisos que no ens convenien. La sensació d’estar lligat a algú no ens convenç.

Aquest element generacional de la primera etapa de ‘Paper de vidre’ té un gran valor.
—T.V.: I te n’adones després. És clar, tens interès per la gent amb qui connectes per edat i moment creatiu i explosiu, també.
–G.M.: Aquesta generació nascuda la dècada dels setanta coincideix que és la primera escolaritzada en català, amb uns referents culturals molt significatius i de manera inconscient, potser hem replicat una mica el que vam viure de nens: aquella bullida del temps de la transició, en què hi havia moltes iniciatives i no totes eren de caire empresarial amb retorn monetari. Part d’això segur que implícitament hi és.

Sorgiu en un moment de canvi de segle on els valors neoliberals encara es troben molt enganxats en la societat. Tot ha de tenir una compensació econòmica, els diners són signe de prestigi, d’èxit. Però el món de la cultura sempre ha funcionat diferent, per bé i per mal. El voluntariat en l’àmbit de la creació i la cultura ha estat a l’ordre del dia.
—G.M.: Cert. Que això no impedeix que sempre que hem fet un llibre hem volgut que els creadors cobressin alguns diners.
—T.V.: Sí. Un fet delicat de la col·laboració altruista és que quan demanes a algú de col·laborar, sempre ho has de dir de seguida. I deixar clar que si no ho vol o no pot col·laborar de franc, cap problema, que això no canvia res. Tots sabem com costa guanyar-se la vida escrivint o fent música. Això ho tenim molt present. El primer contacte és sempre amb prevenció, per veure com respira cada autor o traductor. Tanmateix, ens hem endut molts pocs gerros d’aigua freda. Algun sí, però no els explicarem. N’hi ha de divertits.
—G.M.: Quedaran explicats en un llibre pòstum, per als hereus, que es dirà Paper de vidre, la repassada (ha, ha, ha).

I com i quan va arribar el moment de canviar d’etapa, l’actual, i pivotar sobre el conte?
—T.V.: Vam fer el canvi per moltes raons. Una, per cansament. Se’ns va acabar la generació. Ja havíem parlat amb tothom amb qui volíem parlar, ja havíem fet un especial a tots els qui admiràvem (Rodoreda, Barnils, Sales…), i als últims números ja costava trobar temes que ens motivessin tant com els primers. I a més, va coincidir amb l’aparició dels digitals culturals, el primer dels quals va ser Núvol. Tot i no néixer amb la voluntat de competir amb nosaltres, vam adonar-nos que allò nostre era inviable. Teníem el mateix contingut penjat durant dos mesos i mig. Amb aquesta periodicitat, una web avui es mor. I tot això va coincidir que el món del conte tornava a moure’s altra vegada, després de Monzó, quan hi havia hagut un buit enorme. A més, també volíem fugir de la realitat cultural, fugir cap a la ficció. Una suma de tot plegat.
—G.M.: Jo patia molt, perquè pensava que el projecte dels contes se’ns acabaria en quatre dies. Però vam aguantar un any publicant un conte a la setmana! Va ser espectacular, amb els mitjans que teníem.
—T.V.: I tots els contes els anàvem a buscar, tret dels de la secció ‘Els trobats’. Però s’ha de dir que ens arribaven molts originals i n’hi havia ben poc de publicables. Ens fèiem un fart de llegir. I cada inèdit, buscat; cada traductor, buscat; fins que vam decidir dues coses: incloure la secció ‘L’avançat’, que era com una llaminadura per a les editorials (avançaments literaris), i per una altra banda, publicar un conte cada quinze dies.

Això que dèieu, que després d’en Monzó hi va haver un buit en l’àmbit dels contes… Home, de contistes n’hi ha hagut sempre.
—T.V.: Sí, però la percepció popular era aquesta: tothom fa de Monzó o no existeix. I tots els editors deien ‘els contes no venen’. I hi havia una sensació general que els contes no venien, els traduïts tampoc. A veure: hi ha un tipus de lector que només és lector de novel·les, però no és un tipus de lector que seguiria ‘Paper de vidre’. Hi ha un altre tipus de lector que sí que llegeix contes, que és un lector que li és igual el gènere, valora allò que li caigui a les mans si és interessant.
—G.M.: També defensem la dignificació del conte com a gènere. En el nostre portal només hi ha contes. No és allò que passa en un diari, que el conte es posa al costat d’un article d’opinió o d’una entrevista, mig amagat, i que de fet l’autor el publica per provar, perquè també podria ser una novel·la… En el nostre cas, fem una defensa contundent del gènere intentant contribuir a donar entitat al conte. En àmbits com el món editorial anglosaxó i sud-americà, tenen una entitat molt forta.

Tina Vallès

—Tina Vallès: De fet, en el nostre portal només hi ha ‘el conte’. Trobem una petita biografia de l’autor i del traductor i ja està. En Guillem i jo hem desaparegut completament. De fet, fem d’editors en aquesta etapa.
—G.M.: És el que expliquem en el pròleg del llibre: hem desaparegut, però fem una feina molt determinant.

Heu anat polint el format i deixat allò que és essencial, per no dispersar-se. I això fa que el conte prengui una gran potència, perquè està net de tot.
—T.V.: I perquè per fugir de la realitat o per enfocar bé la realitat cal recórrer a la ficció. De fet, la ficció ja ha envaït la realitat i el que fem és netejar les ulleres del lector. Hem anat a aquesta essència.

I referents? Quan vau imaginar aquest format us vau inspirar en The New Yorker per exemple?
—G.M: Home, és molt exagerat.
—T.V.: Quedaria molt bé dir que sí, però no. I tal com dèiem que la primera etapa de ‘Paper de vidre’ va ser planter, aquesta segona etapa també ho comença a ser. Hi ha alguns autors, de la secció ‘El trobat’, que ja han publicat els primers llibres de contes i que s’han estrenat amb nosaltres: Marta Orriols, Miquel Duran, Marçal Arimany, Alba Dalmau…

I quina és la secció que us ha donat més alegries?
—T.V.: Es fa difícil de dir, perquè trobar una veu nova, donar-li una de les primeres empentes, fa molta il·lusió. Però la secció ‘Els traduïts’ també fa una il·lusió especial.
—G.M.: Hem publicat molts contes traduïts que no únicament són inèdits en català, sinó que, a més a més, el seu autor no havia publicat mai cap conte en català. I donem una pista als editors, també.
—T.V.: Godall Edicions va publicar en català Iban Zaldua després d’haver-lo descobert a ‘Paper de vidre’. Ens l’havia presentat en Francesc Serés. Es creen també aquests vincles.

Teniu constància que els editors us segueixin?
—T.V.: Ens tenen presents.

Per tant, també feu una feina de prescriptors.
—T.V.: La paraula maleïda.
—G.M.: Si no prescriptors, sí que donem pistes.

Per què arriba ara 24 contes al dia i quins criteris de selecció heu fet servir?
—T.V.: És un resum dels darrers quatre anys.
—G.M.: Fa quatre anys que vam començar el ‘Paper de vidre’ de contes, i el llibre va començar a néixer fa dos anys i mig. El vam cuinar a foc lent. Vol ser un recull de tot allò que s’ha fet, destacant la feina dels traductors. És evident que hem triat tres seccions de les cinc que tenim (‘Els trobats’, ‘Els inèdits’ i ‘Els traduïts’), perquè n’hi ha dues que no les podíem publicar (‘L’avançat’ i ‘El recuperat’).
—T.V.: D’aquesta manera, si a algú li cau a les mans el llibre i no sap què és ‘Paper de vidre’, doncs és igual, perquè és un llibre de contes. De cada secció hi ha quatre autors que ofereixen un conte publicat i un d’inèdit. De ‘El trobat’, publiquem Mònica Batet, Carme Caum, Miquel Duran i Mercè Ubach. I de ‘Els inèdits’, proposem Ramon Erra, Yannik Garcia, Pep Puig i Toni Sala.
—G.M.: I això de fer-los fer dos contes a cada autor et diferencia de les antologies i et permet aprofundir en cadascun. Jo crec que el lector ho agrairà.
—T.V.: En la secció ‘El traduït’ oferim autors que aquí no són gens coneguts, però que són actuals i vius, que els hem conegut gràcies als traductors: Drago Jancar ,per la Simona Skrabec; el rus Leonid Ivànovitx Dobitxin (aquest fa anys que es va morir), gràcies a la Marta Nin; Norman Manea, gràcies a la Corina Oproae; i l’Angela Readman, gràcies a l’Esther Tallada. També hem descobert Valeria Parrella gràcies a la Sara Serrano.

Fa goig.
—G.M.: Sí que fa goig!

Què ens explica aquest llibre sobre la realitat literària contemporània?
—T.V.: Aquest llibre és una festa. Ens diu que el conte català té una salut de ferro amb els autors consagrats i que ve una nova fornada amb algunes veus molt bones, que si continuen escrivint, poden oferir coses molt potents. I que tenim un planter de traductors de primera. Són uns grans ambaixadors de la cultura. Per mi, la figura més generosa de la literatura és el traductor. És algú que et fa la feina de pont i ens han descobert molts autors.
—G.M.: I lligat amb el que deia la Tina, també estic molt orgullós del títol 24 contes al dia (com el de fa uns anys, Una nova polida), no només per a expressar aquesta diversitat i qualitat dels autors catalans, sinó que, en el cas dels traductors, també posen al dia el llenguatge. Les seves traduccions aporten una precisió lèxica i un llenguatge posat al dia.
—T.V.: Sí, és una proposta de model de llengua.

Abans també parlàveu d’arribar a la realitat per mitjà de la ficció.
—T.V.: Quan parles del conte, la gent a vegades es pensa que et situes en una ficció allunyada del que passa i que es crea tot des de zero. En canvi, els contes del llibre es troben molt vinculats a la realitat i et donen visions del món molt properes.
—G.M.: Hi ha realitat social, política, cultural, política…

Poca literatura de gènere?
—G.M.: Poca. Alguna cosa de ciència-ficció.

No voldríem acabar sense demanar-vos per aquesta independència i llibertat d’acció que porteu a l’extrem, quan dieu que vosaltres impulseu el projecte, però que quan us en canseu, plegareu veles i s’ha acabat ‘Paper de vidre’.
G.M.: Això depèn de les ganes i, en aquest moment, en tenim moltes. Penso que la Tina ha volgut dir que anem pas a pas i no ens marquem uns horitzons gaire llunyans ni ambiciosos…
—T.V.: De fet, anem per cursos. I ja parlem del curs que ve. De manera que, un any més s’hi pot comptar, amb ‘Paper de vidre’ (ha, ha, ha). Anem fent, sí. És més la sensació que ho controlem entre tots dos i fem i desfem. Per exemple, el 3 d’octubre de 2017 tocava publicar un conte, però com volies que publiquéssim res el dia de la vaga general i dos dies després de l’1-O? Vam fer vaga. Aquell octubre no podíem parlar de res que no fos de l’1-O.

Els interessats en el projecte ‘Paper de vidre’ i en el llibre que acaben d’editar, 24 contes al dia (Godall Edicions), teniu una cita el 14 de juny a la llibreria Documenta de Barcelona, on se’n farà una presentació.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb