26.06.2026 - 21:40
L’empresari Julio Martínez Martínez, amic de l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, deu haver llegit amb molta atenció el fonament de dret número 16 de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemna José Luis Ábalos a vint-i-quatre anys de presó pel cas de les comissions il·legals per la compra de màscares durant la pandèmia, però que rebaixa notablement la condemna a l’empresari corruptor de la trama, Víctor de Aldama, i l’eximeix d’haver d’entrar a la presó, en canvi de la realització de treballs comunitaris. Un premi per a Aldama en canvi de la confessió i un missatge que el Suprem envia d’una manera molt clara tant a Leire Díez com a Julio Martínez, que el 21 de juliol vinent haurà de declarar a l’Audiència espanyola com a investigat en el cas Plus Ultra i haurà de decidir quina actitud tindrà en relació amb Zapatero: si hi farà pinya o si ho esbombarà tot. El Suprem ha fixat així l’anomenada doctrina Aldama, que no s’ha de confondre amb un cas d’alertadors contra la corrupció, perquè hi ha diferències molt notables.
La diferència entre les penes imposades a l’ex-ministre Ábalos i al seu ex-assessor Koldo García (dinou anys de presó), per una banda, i a Víctor de Aldama, per una altra, és xocant, perquè no és gaire habitual en judicis d’aquesta transcendència pública. Però sí que és prevista legalment. Tots tres són considerats culpables, però els efectes són diferents per a Aldama per la confessió, encara que fos tardana, quan ja es veia amb l’aigua al coll i va decidir de col·laborar amb la fiscalia.
La sentència del Suprem és clara: considera provats els delictes en l’adjudicació a una empresa vinculada a Aldama pel subministrament de tretze milions de màscares a Ports de l’Estat i ADIF. També veuen provada la remuneració mensual de 10.000 euros per a “despeses fixes” d’Ábalos; la contractació en dues empreses públiques de dues noies vinculades a l’ex-ministre i el pagament d’un pis a una d’elles; el contracte de lloguer amb opció de compra d’un pis a Madrid entre Aldama i Ábalos; i el lloguer d’habitatges a Marbella i La Línea de la Concepción per gestions relacionades amb la publicació d’una nota de premsa sobre el rescat d’Air Europa i per la concessió d’una llicència d’hidrocarburs.
Les dues detencions
L’un és l’empresari corruptor i els altres dos, el polític corrupte i el seu ajudant. La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va començar a investigar la trama el 2020 per uns contractes presumptament irregulars concedits pel Ministeri de Transports espanyol a l’empresa Soluciones de Gestión, de Víctor de Aldama, i només un any després, el juliol del 2021, Ábalos, un dels homes forts a la Moncloa i aleshores secretari d’organització del PSOE, era destituït sorprenentment per Sánchez en una remodelació de govern. I no fou fins el febrer del 2024 que l’UCO no va detenir Aldama i García com a presumptes caps de la trama.
L’empresari va quedar en llibertat. Sabia que era en el punt de mira, però va continuar amb els seus negocis tèrbols, pels quals va tornar a ser detingut uns quants mesos més tard, l’octubre del 2024. Perquè l’investigaven també en un cas de frau milionari de l’IVA en el sector dels hidrocarburs. Arran d’aquesta segona detenció, sí que va ser enviat a la presó, preventivament, i fou aleshores quan va decidir de col·laborar amb la investigació, amb la confiança de poder-se’n beneficiar. I va començar a parlar i a assenyalar dirigents polítics del govern espanyol, començant per l’ex-ministre Ábalos. Moltes de les informacions que va aportar, l’UCO ja les havia investigades, però el seu testimoni va tenir un paper fonamental quan el cas va arribar a judici a la primavera.
El premi del Suprem
“L’esforç col·laborador d’aquest acusat s’ha de valorar especialment, si realment l’estat en conjunt –i no sols el poder judicial– vol fer valer un mecanisme que es revela imprescindible per a lluitar contra aquesta mena de delinqüència”, diu el Suprem a la sentència. De tal manera que, tot i que el declara culpable dels delictes d’organització criminal i de suborn, que implicarien penes que superarien fàcilment els deu anys de presó, el premia amb una rebaixa de la pena de dos graus per un atenuant “molt qualificat” de col·laboració. I això vol dir que acaba tenint una condemna d’un any per organització criminal (en canvi, cinc anys i mig a Ábalos i cinc a Koldo García) i tres anys i mig repartits en uns quants delictes de suborn i de suborn continu.
El tribunal va més enllà. De fet, ja ha anat més lluny que no la fiscalia, que havia demanat un atenuant de pena no tan alt, de només un grau (la rebaixa d’un grau de la pena implica la imposició de la meitat de la pena més baixa prevista per a un delicte determinat), i no pas de dos. Però encara fa un pas més, dèiem, i constata que, com que les penes individuals imposades per a cada delicte no superen els dos anys de presó, “obre la via a la suspensió extraordinària” de la presó prevista en l’article 80.3 del codi penal.
I, efectivament, el Suprem li suspèn la sentència cinc anys, durant els quals no podrà cometre cap delicte, haurà de fer treballs comunitaris i haurà de comparèixer periòdicament al jutjat. I li imposa un decomís de 430.298 euros (igual que als altres dos condemnats) pels guanys provinents del suborn: 340.000 euros en pagaments mensuals, 82.295 euros del lloguer d’un habitatge i 8.000 euros d’un xalet a Marbella. En canvi, desestima la petició de la fiscalia d’imposar-li una multa de 3,7 milions d’euros per l’aprofitament d’informació privilegiada per als contractes de les màscares, perquè el tribunal considera que no n’hi va haver: és a dir, que aquesta multa estava vinculada a un delicte que el tribunal no ha considerat provat a la sentència.
Aldama és un ‘whistleblower’?
El premi a Aldama és per haver confessat i el tribunal invoca a la sentència tant la directiva de protecció dels denunciants europea com la llei espanyola del 2023 de protecció dels informants que la transposava. És aquí que el Suprem, en certa manera, equipara aquest empresari corruptor amb els denunciants que alerten de la comissió de delictes de corrupció i que tota aquesta normativa protegeix. Perquè esmenta l’article 40 de la llei espanyola, que preveu els supòsits d’exempció i d’atenuació de la sanció, com ara “haver deixat de cometre la infracció en el moment de la revelació” del cas, “la cooperació plena i diligent durant tot el procediment”, la “facilitació d’informació veraç i important” per a acreditar els fets investigats i la reparació del dany.
El tribunal no esmenta un requisit que aquest mateix article 40 preveu: que la persona que es beneficiï d’aquests atenuants ha d’haver informat del cas que vol denunciar abans no s’hi trobi de ple amb la condició d’investigat. És el cas d’Aldama, que no va voler cooperar fins que no fou detingut per segona vegada i va entrar en presó preventiva per un altre cas de corrupció. En contradicció amb aquest punt de la llei, hi ha la jurisprudència espanyola segons la qual es pot aplicar allò que s’anomena un “atenuant analògic” per a confessions després d’haver-se obert la causa, sempre que ajudin a aclarir els fets.
I arribats a aquest punt, la distinció entre Aldama i un denunciant de corrupció és important, segons que explica a VilaWeb Simona Levi, impulsora de Xnet (Institut per a la Digitalització Democràtica): “La directiva europea preveu que els alertadors són persones que obren una causa i no persones que, una vegada enxampades, arriben a un acord amb la fiscalia en canvi d’un benefici: els alertadors obren un cas que, si no fos per ells, restaria ocult, i aquí parlem d’un delinqüent a qui han enxampat.”
El Suprem fa una interpretació sempre favorable als interessos d’Aldama en el marge que li dóna la legislació espanyola i la jurisprudència, de manera que acaba creant aquest precedent, aquesta doctrina Aldama, que potser el 21 de juliol vinent tindrà present Julio Martínez Martínez en el cas Plus Ultra i, més endavant, Leire Díez quan hagi de parlar del cas de les clavegueres del PSOE. A la seu dels socialistes del carrer de Ferraz de Madrid tothom aguanta la respiració.
