Fotograma del film 'Naila and the uprising'.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Mays Abu Ghosh va ser detinguda l’estiu del 2019 a casa seva al camp de refugiats de Calandia, al nord de Jerusalem. Els soldats israelians van irrompre a casa, van destruir mobles i portes, van lligar la noia i li van embenar els ulls per traslladar-la a una institució militar on va ser interrogada, insultada i colpejada. Després passà tres dies al centre d’Al-Maskoubia, on la van obligar a despullar-se i la van sotmetre a més vexacions i tortures físiques i psicològiques. L’amenaçaven de fer mal a la seva família si no confessava delictes que no havia comès.

Un mes després van arrestar el seu germà petit, Suleyman, de disset anys, per pressionar Mays a confessar. El noi va estar quatre mesos en detenció administrativa, empresonat sense càrrecs.

Finalment, Mays va ser condemnada per un jutge militar a quinze mesos de presó per pertànyer a una “associació il·legal estudiantil” que exigia la fi de l’apartheid i per contactar virtualment “amb els enemics d’Israel” que exigeixen el retorn dels set milions de refugiats palestins. L’advocat defensor de Mays denuncià davant el tribunal la vulneració de drets humans que suposaven les brutals tortures i vexacions que la noia havia rebut en detenció. Ella es mostrà disposada a mostrar les ferides al tribunal, però el jutge ho va desestimar.

Quan el cas de Mays es va fer públic, l’activista Ahed Tamimi declarà que el xantatge i l’amenaça de matar familiars i amics és una pràctica habitual a les presons israelianes. I ella, “la noia que val més que mil homes”, ho sap prou bé perquè s’hi va passar vuit mesos engarjolada per pegar a un soldat israelià en assabentar-se que els militars havien disparat a la cara un cosí seu menor d’edat. Ara Ahed estudia dret per defensar la causa palestina als tribunals internacionals.

Mays Abu Ghosh amb els seus pares el dia que va sortir en llibertat.

Dins les presons són molts els joves palestins que s’esforcen per prosseguir els seus estudis universitaris, però les autoritats penitenciàries israelianes fan servir contra ells tota mena d’impediments, com ara la confiscació de llibres i l’amenaça d’aïllament, ha denunciat Mays Abu Ghosh, qui ara en llibertat vol acabar els seus estudis de periodisme.

“Vull explicar tot el que em va passar durant el període d’interrogatori i tortura”, va declarar a Aljazeera en ser alliberada. “No com una cosa que m’ha succeït a mi, sinó perquè qualsevol palestí sàpiga què l’espera quan Israel el detingui.”

El cas d’ella i la seva família és un exemple clar de com la repressió més extrema de l’estat d’Israel actua contra les famílies palestines dels territoris ocupats. Mays no és la primera víctima de la família Abu Ghosh. El gener del 2016, el seu germà gran, Hussein, va ser assassinat per l’exèrcit israelià per haver atacat –presumptament– a ganivetades uns soldats.

Les víctimes palestines del 2019

Segons l’informe anual d’Amnistia Internacional (AI), l’any 2019 les forces israelianes van matar trenta-vuit palestins, onze dels quals eren menors, durant les manifestacions a Gaza i Cisjordània. Israel no va garantir retre comptes ni reparar les víctimes: segons AI van ser “greus violacions del dret internacional humanitari i dels drets humans”. Els bombardeigs aeris i d’artilleria contra la Franja de Gaza van matar vint-i-vuit palestins, deu dels quals eren menors, tots ells civils que no participaven directament en les hostilitats.

Segons les dades d’AI, el 30 de novembre del 2019, Israel mantenia empresonats cent vuitanta-dos nens palestins.

A més, el bloqueig aeri, marítim i terrestre de la Franja ha agreujat la crisi humanitària, que lògicament ha empitjorat dramàticament a conseqüència de la pandèmia del coronavirus durant el 2020.

Els maltractaments a les palestines detingudes són habituals.

La repressió penitenciària israeliana contra dones i nenes

Segons Addameer, l’Associació pels drets humans i de suport als presos palestins, els darrers cinquanta anys unes deu mil dones palestines han estat detingudes i empresonades per l’exèrcit israelià. Dins les presons a les dones molt sovint se’ls prohibeix la visita de familiars i advocats “per raons de seguretat”. Les condicions de vida són molt dures, hi ha manca d’atenció mèdica i educativa, aïllament, cel·les superpoblades amb brutícia i insectes, manca de llum natural i de productes sanitaris i d’higiene personal, fins i tot en els casos de preses embarassades.

Durant la detenció i els interrogatoris, informa Addameer, són habituals la tortura física i psicològica, incloses diverses formes de violència sexual. Normalment, no són informades ni dels seus drets ni de la causa de la detenció. Són intimidades i humiliades per tal que confessin.

El gener del 2010, l’ONG israeliana Breaking the Silence, que recull testimonis anònims de les forces d’ocupació israelianes, va publicar un informe on documentava i denunciava l’increment de la violència per part de les dones soldat israelianes contra les detingudes palestines. L’informe concloïa que les militars actuaven així per guanyar-se el respecte dels seus superiors mascles i de la resta de soldats.

Repressió contra activistes humanitàries: el cas de Khalida Jarrar

Addameer registrava l’octubre del 2018 la xifra de cinquanta-dues dones i nenes empresonades. És difícil de trobar dades més actualitzades. Amnistia Internacional constatava a l’informe del 2019 que el 31 d’octubre les forces israelianes havien detingut la política i activista pels Drets Humans Khalida Jarrar, membre de la junta directiva d’Addameer i ex-parlamentària del Consell Legislatiu Palestí. La nit de la detenció, setanta soldats van envoltar casa seva a Ramal·lah. L’acusaven “d’exercir un càrrec en una associació il·legal”. En acabar l’any encara estava detinguda.

Khalida Jarrar ja havia estat empresonada dues vegades en els anys anteriors, quinze mesos i vint, respectivament, acusada de ser la responsable dels afers polítics del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina. Familiars i companys seus sospiten que les detencions de Khalida podrien tenir relació amb la tasca d’investigació, documentació i denúncia del que passa a l’interior de les presons israelianes. Darrerament, des d’Addameer, havien investigat casos de tortura a detinguts, sense assistència lletrada ni visites familiars.

L’activista i política Khalida Jarrar, detinguda.

Repressió contra els menors a les presons israelianes

A la repressió contra les dones se suma la que reben els menors d’edat. L’organització no governamental Save the Children va fer públic el 29 d’octubre passat un informe en què denunciava el tracte inhumà que reben els menors palestins a les presons d’Israel que, cada any, deté centenars de menors que pateixen violència física i verbal, amenaces i aïllament.

L’estudi està basat en el testimoni de quatre-cents setanta menors i joves de Cisjordània detinguts els darrers deu anys.

La investigació revela, cito textualment, que vuit de cada deu nens van patir pallisses, agressions verbals i escorcolls despullats i que gairebé nou de cada deu no van rebre atenció mèdica adequada, tot i sol·licitar-la expressament. Al 47% se’ls negà el contacte amb un advocat. Més de la meitat van ser amenaçats que les seves famílies serien agredides.

La majoria dels menors van ser trets de les seves cases de nit, sense informar-los de res, amb els ulls embenats i les mans lligades a l’esquena –com va ser, entre molts més, el cas de la jove estudiant major d’edat Mays Abu Ghosh.

La infància palestina és, segons Save the children, l’única al món sotmesa sistemàticament a la justícia militar, en comptes de la civil. El càrrec més comú que se’ls atribueix és llançar una pedra, que té una pena màxima de vint anys de presó.

Khalida Jarrar, parlamentària palestina.

La poetessa Rafeef Ziadah: tres generacions de dones en lluita

Casos com els de les estudiants Mays Abu Ghosh i Ahed Tamimi i el de l’activista política Khalida Jarrar són molt habituals. El sistema penitenciari i de justícia israelians comet greus vulneracions dels drets de les detingudes. Elles ajuden a visibilitzar internacionalment la lluita de les dones palestines contra l’opressió i la repressió israeliana i, alhora, exemplifiquen les realitats que denuncien Amnistia Internacional i més organitzacions. Mays i Ahed i moltes altres noies han pres el relleu de la resistència i la batalla pels drets dels palestins que ja van començar les seves mares i àvies: tres generacions de dones.

En homenatge a la lluita de les dones palestines, de generació en generació, la poetessa, artista de paraula parlada (spoken word) i activista palestina Rafeef Ziadah va estrenar fa uns mesos un videoclip basat en el seu potent poema “Three Generations”. El muntatge va ser realitzat amb imatges enviades d’arreu del món per dones palestines de diferents edats.

“Cada cop que inspiro…
Sóc tres generacions de dones que mai van aconseguir
passar dels quaranta.
Esborrades: d’una forma o altra.
Bales o records de bales. Ens les van robar.”

“Sóc tres generacions de dones
que mai no passaren dels quaranta.
Eren les persones equivocades, de la religió equivocada,
en un Estat dissenyat per a l’exclusivitat.
Instal·lat sobre la terra i la pell.”

Angela Davis ha dit que “les paraules que Rafeef Ziadah diu amb tanta bellesa i elegància van directes al teu cor. Són més poderoses que qualsevol arma”.

Ahed Tamimi

Rafeef Ziadah (Beirut, 1979) va néixer al Líban en un camp de refugiats palestins. Pertany a la tercera generació de refugiats de la seva família. Els seus avis van ser expulsats de Palestina el 1948 durant la Nakba. L’any 1982, quan Israel va envair el sud del Líban per fer fora l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, la seva família va exiliar-se novament. Passaren per Tunísia, patiren deportacions i dificultats per a obtenir l’estatus de refugiats polítics. Finalment, es van instal·lar al Canadà, on ella va estudiar periodisme i ciències polítiques.

Fa un any, el 2019, va visitar València i va ser rebuda a la universitat, l’ajuntament i a la conselleria de Cultura de la Generalitat. També va actuar a diverses ciutats de l’estat espanyol amb motiu del 71è aniversari de la resolució de l’ONU a favor del dret de retorn dels refugiats palestins. És activista del moviment Boicot, Desinversió i Sancions contra Israel (BDS).

Amb motiu de la visita, Ziadah denuncià els estats, entre els quals es troba l’espanyol, que diuen condemnar els crims de guerra, però segueixen venent i comprant armes a Israel: “Tot aquest armament –declarà– es posa en pràctica diàriament als cossos dels palestins. Quan aquestes armes es venen al món, diuen que la garantia és que s’han provat en camp palestí. Això és el que passa essencialment: es proven les armes amb nosaltres, som un laboratori per a vendre armes arreu del món.”

Ziadah també va visitar Barcelona i va actuar a la Sala Beckett, on es van poder sentir els seus poemes per primera vegada en català traduïts per Míriam Cano.

La Intifada de la llet i The Wanted 18 (2014)

Sobre el rol de les dones a la lluita palestina dels darrers anys hi ha dos treballs audiovisuals, entre més, que m’agradaria recomanar.

Durant la Primera Intifada, entre 1987 i 1991/1993, els comitès populars palestins van promoure l’intent de desconnexió administrativa i econòmica de l’estat d’Israel. Els comitès van impulsar accions de boicot als productes israelians comercials, i de desobediència civil amb el rebuig, per exemple, de treballar en colònies dels territoris ocupats i negant-se a pagar impostos. Calia, però, posar en pràctica l’autoabastiment. Ho explica molt bé a Una historia contemporánea de Palestina-Israel (Los Libros de la Catarata, 2020), Jorge Ramos Tolosa, doctor en història contemporània i professor de la Universitat de València.

Cartell del film ‘The Wanted 18’.

Un cas memorable va ser el de Beit Sahour, un poblet d’uns cinc mil habitants a Cisjordània. Nombroses cases del poble havien estat enderrocades per l’ocupació, molts veïns havien marxat i les seves terres havien estat confiscades per a la construcció de colònies. Per ser autosuficients, la gent del poble va decidir de crear una cooperativa de llet. No comprarien productes lactis a empreses israelianes sinó que els elaborarien al poble, i després els repartirien gratuïtament.

Van aconseguir reunir diners per a comprar divuit vaques i van aprendre a cuidar-les, alimentar-les i munyir-les. Aviat va ser un èxit a tota la regió. La demanda local augmentava. L’acció es va popularitzar amb el nom “Intifada de la llet”. Resultat: les vaques van ser declarades una “amenaça per a la seguretat nacional de l’estat d’Israel” i l’exèrcit s’apressà a confiscar-les. Els soldats duien fotos de les vaques, les cercaven per tot arreu, interrogaven la gent… Al desplegament “de seguretat” de l’exèrcit israelià per a reprimir les divuit vaques fins i tot hi van participar helicòpters. Calia confiscar les vaques i aturar la iniciativa per tal que l’exemple no s’estengués. La gent, però, es va organitzar de tal manera per amagar i traslladar de lloc els animals, que l’operació militar fracassà del tot.

Les vaques esdevingueren un símbol de la resistència palestina. L’exèrcit israelià mai no les va poder trobar. El film d’animació palestí-canadenc The Wanted 18 (2014) ho explica.

Un símbol de lluita femenina: Naila and the uprising (2017)

De les moltes històries de dones lluitadores durant la Primera Intifada, el professor Ramos Tolosa esmenta la de Naila Ayesh, de Gaza. Va ser un símbol popular durant la insurrecció. Va ser vigilada, perseguida i detinguda per organitzar marxes i vagues, treballar en la producció local d’aliments, ajudar en clíniques improvisades i fer classes a nens en aules clandestines, fins i tot, subterrànies, quan les autoritats israelianes van tancar les escoles. La seva història s’explica al documentari Naila and the uprising (2017), dirigit per Julia Bacha.

Naila Ayesh en una manifestació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.