pablo iglesias cayetana álvarez de toledo

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La pregunta és molt simple i el fet que no tinga resposta és molt revelador: quin dia es va acabar la dictadura a Espanya?

Si la mateixa pregunta la fem a Portugal la resposta és claríssima: el 25 d’abril de 1974. Si la fem a Sud-àfrica ens diran que el 17 de juny de 1991, quan el parlament va abolir la Population Registration Act i les altres lleis de l’apartheid, tres anys abans de la victòria electoral de Nelson Mandela. Si parlem d’Estònia hauríem d’anar a parar a la Declaració de Sobirania del 16 de novembre de 1988, quatre anys abans del reconeixement de la independència, quan es van rebutjar les lleis soviètiques i les institucions del país es van transformar de dalt a baix. I així podríem continuar arreu del món. Fins i tot en les circumstàncies més difícils hi ha hagut un moment que el nou règim ha trencat completament amb el passat per a poder fer foc nou. I en la major part de casos no únicament ha trencat amb el passat dictatorial sinó que l’ha jutjat i condemnat. A Espanya això no ha passat mai.

I és a partir d’aquesta anomalia que a Pablo Iglesias els postfranquistes el van embolicar ahir, jugant hàbilment, fins que ell va caure de quatre grapes en el parany. El seu pare va ser militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), una organització armada comunista que va lluitar contra el franquisme fins el 1978, tot i que mai no ha comunicat oficialment la dissolució. Tres dels militants de l’organització, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, van formar part, amb dos membres d’ETA, del darrer grup de presos polítics afusellats per Franco, el 27 de setembre de 1975. De manera oficial, al FRAP hom li atribueix entre cinc i vuit morts en atemptats, tots policies. Però l’organització combinava la lluita armada amb l’activisme polític al carrer i el 1973, en una detenció de membres d’aquest grup que repartien pamflets –no feien pas cap activitat armada–, va ser detingut el pare de Pablo Iglesias, Francisco Javier Iglesias. No va ser mai condemnat perquè la llei d’amnistia va fer que l’alliberassen i es va tancar la causa.

Haver estat del FRAP als anys setanta no fa de ningú una persona millor o pitjor avui: Rafael Blasco, conseller valencià del PP tancat per corrupció, també havia estat del FRAP. Però haver estat membre del FRAP als anys setanta sí que certifica un compromís amb la lluita democràtica en un moment dificilíssim, que ningú no pot menystenir i que caldria honorar en tot moment.

Tanmateix, ahir Cayetana Álvarez de Toledo va fer servir aquesta honorable militància per a desfermar un atac brutal i perfectament intencionat contra Pablo Iglesias al parlament espanyol, atac que forma part d’aquest moviment colpista que anem descrivint de fa dies. Va presentar Iglesias com el fill d’un terrorista, a partir d’una lògica difícil de rebatre, vists els errors que tots aquests decennis han comès els partits demòcrates, i que ahir va deixar en una posició molt incòmoda Iglesias i Meritxell Batet. Segons Álvarez de Toledo, si el FRAP es considera una organització terrorista, aleshores el pare d’Iglesias, per més que fos detingut perquè repartia fulls volants contra una dictadura, no és cap lluitador per la llibertat sinó un terrorista. I pensem què significa això a l’estat espanyol, i encara més en la situació actual.

Una comparança pot explicar-ho bé. Hom podria dir també que Nelson Mandela era un terrorista. Fou el dirigent i fundador d’Umkhonto We Sizwe (‘la llança de la nació’) considerada d’ençà del 1961 una organització terrorista pel govern de Sud-àfrica. Les xifres oficials li atribueixen 130 morts en accions armades, trenta dels quals policies i la resta civils, majoritàriament negres. Però, malgrat això, és evident que no hi ha ningú al món que defense que Nelson Mandela haja de ser considerat un terrorista. Va lluitar per la democràcia i la llibertat del seu país fent servir, durant uns quants anys, la violència. Però aquesta violència era una resposta justificada a la violència de la dictadura i per tant a ningú no li passa pel cap que es puga equiparar al concepte de terrorisme que es fa servir avui. Ni a Cayetana Álvarez, no se li ocorreria de dir-ho.

Quina és la diferència, doncs? Que a Sud-àfrica no hi ha cap confusió en aquesta qüestió, perquè el tall entre la dictadura i la democràcia és net. En canvi, aquest tall és inexistent a l’estat espanyol. Com que no va haver-hi mai cap tall i el règim es va perpetuar amb un canvi de formes, cada vegada que al règim li interesse estarà en condicions de fer passar bou per bèstia grossa. I així Fraga, que formava part del consell de ministres que va donar el vist-i-plau a l’execució de Julián Grimau, és un constitucionalista que cal enaltir, mentre que el pare d’Iglesias, que lluitava per la llibertat, és un terrorista que no sols cal condemnar sinó que condemna el seu fill. Simplement, els franquistes mantenen el control del relat perquè mai ningú, especialment els socialistes, no ha vist seriosament la necessitat de revisar el passat, de reescriure’l, d’honorar els lluitadors per la democràcia, de castigar els còmplices de la dictadura i fer justícia. I per això passa tot això que passa.

PS. Tercer cap de la Guàrdia Civil apartat o destituït, no se sap, ahir. Cerqueu en un diccionari el mot cuartelazo, que és d’aquells que l’espanyol ha regalat a totes les llengües del món…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.