Fotografia: Arxiu Personal Ovidi Montllor / Universitat d'Alacant.

El 10 de març de 1995, avui fa exactament vint-i-cinc anys, Ovidi Montllor i Amengual moria a Barcelona, a cinquanta-tres anys. L’Ovidi, com tothom el coneix, va morir enmig de moltes dificultats personals. No tan sols per la malaltia, un càncer d’esòfag que l’havia anat apagant i que li havia atacat precisament la veu, allò que més el definia. El 1995 es vivia un dels moments culminants de l’oblit planificat amb què la transició postfranquista havia recompensat els cantants i els activistes culturals que tant havien fet en la lluita contra la dictadura. Ovidi Montllor, cantant i actor, durant el final del franquisme i la transició, va ser omnipresent en escenaris i films, però com tants companys seus es va trobar que els nous gestors culturals i polítics preferien rescatar mòmies folklòriques franquistes o cantants insulsos a programar artistes que havien estat incòmodes per al franquisme i que continuaven essent incòmodes després.

Ovidi Montllor, especialment, fou víctima de la censura més directa i estricta al País Valencià i el silenci i la marginació a la resta del país. Però amb els anys l’Ovidi, la seua figura i el seu mestratge, han renascut fins a convertir-lo en una icona reivindicativa, en un model a seguir. La seua absència ha esdevingut de fet una presència permanent que el manté viu, especialment entre unes generacions que no el van conèixer.

En una entrevista recent a VilaWeb, David Fernàndez diu que Ovidi Montllor ‘és un fenomen, una experiència, que encara s’ha d’analitzar’. I afegeix: ‘Com és possible que una generació molt àmplia faci seu, com a referència, un cantautor que havia estat oblidat i arraconat? Amb l’Ovidi, tenim una mena de brúixola. Nosaltres veníem de la democràcia d’amnèsia i Ovidi va ser una mena d’antídot. Vèiem allò que deien a la televisió i no ens quadrava amb la nostra realitat; en canvi, allò que deia ell ens quadrava molt més amb allò que ens passava. I ara igual.’ L’ex-diputat de la CUP forma part, juntament amb el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i la cantant Mireia Vives, del grup Ovidi25, que treballa per recuperar i actualitzar el sentit i el missatge del cantant alcoià.

El cantant d’Alcoi, la veu dels poetes

Ovidi Montllor i Mengual va nàixer a Alcoi el 4 de febrer de 1942, en una família de classe i tradició obrera, que ell va reivindicar sempre. Després de traslladar-se a Barcelona, el 1959, va ser militant del PSUC, de primer, i del Partit dels Comunistes de Catalunya, després. Alhora fou un gran defensor de la unitat dels Països Catalans. A dotze anys va haver de començar a treballar i es vantava d’haver fet trenta-sis oficis diferents, de picapedrer a cambrer i de pastor a mecànic.

Va començar a fer teatre a Alcoi el 1965 i el 1968 començà a cantar i enregistrà el primer disc, La fera ferotge, una crítica directa al franquisme, amagada rere un to festiu i una ironia que sempre va acompanyar la seua feina. Va enregistrar deu àlbums, la major part amb la col·laboració del seu gran amic Toti Soler. Com a actor, va participar en una cinquantena de films i una trentena d’obres teatrals.

Molt aviat començà a interpretar i musicar poemes d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart i Josep Maria de Sagarra. La relació amb Estellés va ser molt íntima i especial. Va popularitzar-ne com ningú la poesia i va crear autèntics monuments sonors com el seu recitat de Coral romput, publicat el 1979 en un doble disc. El 27 de març de 1993 l’Ovidi va assabentar-se de la mort d’Estellés precisament mentre actuava a Castalla. De dalt l’escenari estant, va oferir un emotiu homenatge al poeta i amic, entonant ‘M’aclame a tu’, els versos que Estellés havia dedicat a Xàtiva en el Mural del País Valencià.

Una veu que ha obert camí

Després de la seua mort i d’uns anys de silenci, de sobte la veu de l’Ovidi es va tornar a sentir, especialment a partir de la publicació del documentari Ovidi Montllor: Crònica d’un artista, per la revista Enderrock, i d’un gran concert organitzat per l’Ateneu de Gràcia la Torna i la discogràfica Propaganda pel Fet al Palau de la Música Catalana de Barcelona, en el qual van intervenir més de quaranta artistes i amics que en reivindicaren la memòria i l’obra.

El 10 de març de 2013, coincidint amb el divuitè aniversari de la seua mort, Alcoi finalment en reivindicà la figura amb tot d’actes públics que van incloure el canvi de nom del passeig Viaducte pel d’Ovidi Montllor, la instal·lació d’una placa a la casa on havia nascut, al carrer de Sant Joan de Ribera, 15, i la inauguració d’una impressionant escultura de cinc metres d’alçada feta pel seu gran amic Antoni Miró.

Antoni Miró era, juntament amb Isabel-Clara Simó, un dels més grans amics d’Ovidi Montllor i havia treballat de manera constant al seu costat, amb els dissenys d’alguns dels seus discs –sobretot l’extraordinària caixa que servia d’embolcall d’A Alcoi (1974). Aquell disc i aquella coberta varen marcar un abans i un després en l’obra de l’Ovidi i representen encara avui un cim de la cultura valenciana de tots els temps, tant pel continent com pel contingut.

Aquell mític dibuix de la capsa ha estat recuperat ara precisament per Toni Miró com a reclam d’una de les tres exposicions que aquests dies commemoren els ’25 anys de vacances’ de l’Ovidi, a Alcoi.

De fet, durant els mesos de febrer i març Ovidi Montllor és el protagonista de tres exposicions a la seua ciutat. La primera és ‘Perquè vull. A Ovidi Montllor’ i restarà oberta al centre que porta el seu nom fins el dia 27 de març. La segona és ‘O d’Ovidi, Rafael Amorós‘ i es pot visitar també fins el dia 27 de març a la Casa de la Cultura; i la darrera és a la Llotja de Sant Jordi amb el títol de ‘Vinticincvacances, a Ovidi Montllor‘.

La crítica i l’elegància de l’Ovidi, vint-i-cinc anys després

Vint-i-cinc anys després de la seua mort, l’Ovidi és ben viu, doncs, en el record de la gent, gràcies a les seues cançons, a la seua obra com a actor però també a l’exemple d’aquesta manera tan peculiar d’encarar la vida, a partir d’una posició insubornable, crítica en el fons però elegant i ben treballada en la forma. La seua reivindicació ha estat i és una història excepcional en una cultura com la catalana, que oblida amb massa facilitat els seus grans noms.

D’ençà de la mort de l’Ovidi, molts músics n’han mantingut vives les cançons, que han estat interpretades, arranjades i enregistrades en diversos àlbums. És el cas de Feliu Ventura, de Pau Alabajos i dels alcoians Verdcel i Arthur Caravan. També n’hi ha que li han dedicat cançons, com ara Cesk Freixas, i discs sencers, com l’Homenatge a Ovidi dels Inadaptats, que després van vestir-se de Fera ferotge per interpretar les cançons de l’Ovidi en format acústic. No és pas l’únic grup que va prendre el nom d’una cançó de l’Ovidi. També és el cas de Diluvi, que es va estrenar amb un àlbum de versions folk del cantant alcoià.

Però si hi ha un nom d’un músic que vaja lligat al d’Ovidi Montllor és Toti Soler, que durant anys l’acompanyà amb la guitarra. VilaWeb hi va parlar amb motiu del setantè aniversari del naixement de l’Ovidi. ‘Quan tinc algun dubte sempre penso: “Què faria l’Ovidi”?‘, ens deia. Després de la seva mort, Toti Soler va retre-li homenatge amb el disc Deu catalans i un rus, juntament amb Ester Formosa i Carles Rebassa.

Aquesta supervivència, aquest reconeixement de l’Ovidi per damunt de la mort física, era remarcada per la seua gran amiga Isabel-Clara Simó, que ho assenyalava en aquest text: ‘Hi ha persones que moren abans d’hora i que fan plorar els seus amics i la gent que les estima. Un artista que mor, però, rep homenatges i se’n diuen lloances, però l’esquerpa societat cultural, els egos inflamats de tots els que en formem part, acaba per oblidar-lo. Alguna celebració escadussera. Algun record en data assenyalada. I capes d’oblit fins que se l’enduu la història i o bé esdevé un clàssic, o bé desapareix per sempre més. Però Ovidi, no. Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i els joves l’escolten i el fan més gran encara. Quan els qui no coneixen l’artista traspassat són els qui el recorden, és que ha nascut un clàssic. I aquest és el cas d’Ovidi Montllor, no gens freqüent, i menys en uns Països Catalans acomplexats i perplexos.’

La gran pregunta –impossible de respondre, però– és com viuria l’Ovidi un moment com l’actual, la seua pròpia reivindicació –i de vegades, inevitablement, instrumentalització– després de tants anys de dificultat, una certa banalització de la cultura que creix i pren possessió d’àmbits abans reservats a obres majors o la situació política del país, al sud i al nord, apassionant com mai però contradictòria com mai també.

El periodista i ex-diputat de Compromís Jordi Sebastià, que va fer a la revista el Temps la darrera entrevista a l’Ovidi, creu que s’hi acostaria amb molt d’humor. ‘Estic segur que s’ho miraria amb sornegueria perquè ell era molt autoexigent i sempre estava pendent de millorar el seu treball i la seua feina, cosa que contrasta molt amb aquest tipus de gent que ara, al cap d’una setmana, ja volen ser estrelles indiscutibles.’ Per a Sebastià aquella va ser una entrevista de les que deixa petja. L’havia conegut a Burjassot, el seu poble i poble de l’Estellés, quan varen organitzar un homenatge al poeta, en el qual l’Ovidi va participar i el va entrevistar tot just un dies abans de faltar i quan els símptomes de la malaltia ja no es podien amagar. ‘La gent –diu Sebastià– sempre comptava que l’Ovidi seria solidari però al mateix temps era com si hagués acabat la seua carrera professional.’

Un altre dels músics que ha fet versions de l’Ovidi, Pau Alabajos, és molt directe quan hom li demana què pensaria avui. I recorda precisament aquella entrevista. ‘L’Ovidi trobava inexplicable de ser apartat perquè es volia promocionar, els polítics de l’època volien promocionar, una cultura blanca, naïf, desideologitzada i allunyada de qualsevol intenció crítica.’ Alabajos està convençut que continuaria criticant aquest canvi d’orientació i que políticament ‘seria al costat dels drets humans i de la justícia com ho va estar tota la seua vida’.

És evident, però, que la resposta sobre què pensaria no la tenim ni la podrem tenir ja. Però també és evident que l’Ovidi va deixar moltes respostes a llegir entre línies en les lletres de les seues cançons o en la documentació aplegada en el seu riquíssim arxiu personal, digitalitzat per la Universitat d’Alacant. Escoltar-lo, escoltar per exemple algunes de les seues cançons més emblemàtiques, és en tot cas una aproximació interessant al seu pensament, bona de fer avui que fa vint-i-cinc anys que ja va se’n va anar de vacances.

Ovidi recita Joan Fuster

Un document molt especial, finalment, és aquest homenatge d’Ovidi a Joan Fuster. En un dels seus darrers actes públics, organitzat pel Col·lectiu L’Olla, el cantant d’Alcoi va poder, en les seues paraules, pagar la generositat que l’escriptor de Sueca sempre havia tingut per ell.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.