Divendres 1 de desembre al Centre Cultural la Farinera del Clot de Barcelona. Entrades exhaurides. Dalt l’escenari, tres artistes i un periodista tot terreny inclassificable, reunits en assemblea permanent i insubornable: Mireia Vives (samarreta negra llisa), Borja Penalba (viure vol dir prendre partit), David Fernàndez (ulls d’Ovidi Montllor) i David Caño (ni muts ni a la gàbia). Tots quatre amb llaç groc al pit i bandera negra al cor. Van començar fa uns anys com a Ovidi al Cub (cup) i ara hi han incorporat la veu femenina.

Abans no sonin les primeres notes i badin cap boca, queda clar que la vetllada serà adoctrinadora o no serà. Només cal observar l’escenari. Un cartell a la paret reclama la llibertat dels presos polítics. D’una maleta entreoberta, en sobresurten un LP d’Ovidi Montllor a l’Olympia, una ampolla (segurament buida) de Jameson, el llibre Fuera de clase de Marina Garcés i Penúltimos días de Santiago Alba. A la dreta, una foto preciosa de l’Ovidi feta per Pilar Aymerich el 1969, sota una bufanda amb la llegenda ‘Omnia sunt communia’ (‘tot és de tots’). A l’esquerra, un número 155 ben vermell en 3D i una samarreta de ‘refugees welcome’. Darrere la taula on seuen els dos guitarristes i s’amaguen les ampolles plenes de Jameson, un cordill d’estendre on aniran penjant samarretes i més teixits subversius.

Aleshores comença l’espectacle, aquest Cuidem-nos d’Ovidi4 que heu d’atrapar si en teniu ocasió. Perquè us sentireu cuidats, perquè carregareu bateries, perquè veureu que la riuada ve de lluny i no s’aturarà, perquè les lluites i els somnis s’han de compartir. Són dues hores llargues de cançons i poemes, de textos bells i paraules punyents, força i energia, clam i reivindicació. Hi ha una invitació permanent a cuidar-nos i estimar-nos i ells quatre prediquen amb l’exemple compartint mirades de complicitat, gots i petons. Hi ha ordre dins el desordre i un mínim guió que no ofega la improvisació constant, com quan Penalba punteja l’himne del PP amb la guitarra o arrenca a ritme de blues i David Fernàndez el segueix. Són de l’escola de Rubianes: assajar és de covards. I són assemblearis.

Les cançons d’Ovidi Montllor fan d’esquelet (‘Faré vacances’, ‘Culminació’, ‘La fera ferotge’, ‘Serà un dia que durarà anys’), però la màgia i la bellesa estan en l’heterodoxa combinació de fonts i autors, presentada per un David Fernàndez capaç de condensar múltiples missatges en poques paraules i transmetre ràbia infinita sense odi aparent. Volent ser república, hem après a ser poble. No ens sentim hereus sinó desplaçats del règim del 78. El contrari d’una bomba és una carícia. Tornarem a començar perquè només dels errors s’aprèn.

Hi ha cites precioses de Chesterton i John Berger, poemes de Palau i Fabre, Enric Casasses i Maria-Mercè Marçal, Mireia Calafell que puja i recita ‘No’, la ‘Cançó de suburbi’ de Sagarra que també cantava l’Ovidi, la ‘Història d’un sofà’ de Feliu Ventura i la seva versió catalana de ‘A desalambrar’ de Daniel Viglietti. Un dels moments més divertits arriba quan ‘Del sud’ d’Obrint pas és interrompuda sense miraments pel comando Penalba-Caño, que proclama un surrealista decàleg de sis punts contra la Catalunya sonsa i empordanesa. Sóc del sud i el meu caminar s’ha fet tan complicat que ja no veig el nord…

S’encenen els llums i les mirades de complicitat i les ganes de cuidar-se s’estenen entre el públic. L’Agnès i en Dani, la Montse, la Profi, la Marta, en Jep, la Mònica i el seu fill, en Girbi i la Mariona i el fill que és a punt de néixer, la Marina i tots els qui fan costat als bons fins a la mort s’endinsen en la freda nit del Clot contents d’haver contribuït a fer d’Ovidi 4 un Ovidi a l’infinit.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb