Baixa mig atribolat de la plaça Francesc Macià, la moció de censura contra Mariano Rajoy li ha desmuntat per segon dia consecutiu l’emissió de ‘La competència‘. Òscar Andreu (Terrassa, 1975) és alt i espigat. Fa quaranta minuts que camina, però no llueix ni una gota de suor. La camisa de quadres, impol·luta. Carrega una bossa, i abans que el fotògraf el segresti en ple barri de Sant Antoni, demana un te verd en una coneguda cafeteria.

Andreu expressa el seu desinterès per l’últim esclat mediàtic. ‘Jo prefereixo fer un programa normal’, explica sobre la moció. És divendres, Mariano Rajoy ja no és president, i la televisió no el requereix fins dilluns que ve. És l’únic forat que té en una agenda que treu fum. ‘Vaig de cul, però crec que he aconseguit trobar l’equilibri’, admet.

Al soterrani de la cafeteria, entre prestatgeries amb caixes de cartó i parets pelades, trobem la calma suficient per a fer l’entrevista. Les taules tenen un deix de pupitres d’escola. Amb Andreu parlem de ràdio, televisió, política, humor, censura i xarxes socials. També toquem aspectes més personals i la fama que li ha reportat la pantalla petita. ‘Nou anys més tard, alguns veïns de l’escala m’han descobert’, diu.

La primera, ara que tothom en parla, i així esberlem el gel. Què n’opineu de la moció de censura? Alguna esperança en Pedro Sánchez i el PSOE?
—No, en absolut. Esperança en la meva gent, el meu país… Però en les coses que puguin decidir a 600 quilòmetres, ni tinc esperança ni deixo de tenir-ne. Em preocupa més el meu país que no pas una moció de censura a Madrid. M’interessa més què fem nosaltres.

Al programa com afronteu un dia com avui, en què Jordi Basté ho acapara tot?
—Ho acceptem [riu]. No hi ha cap més sortida, ens adaptem. Hem arribat a fer el programa, tant a la ràdio com a la televisió, quan acabaven de sortir notícies importantíssimes. L’actualitat no para. I això diu molt a favor dels equips de guionistes, que són gent que tenen sempre una orella parada per treure punta de tot allò que passa. A la ràdio és més fàcil de fer perquè és un mitjà més immediat. La televisió és un mecanisme més feixuc.

Què creieu que és més complicat: fer humor de la política o fer política?
—No he fet mai política en el sentit de pertànyer a un partit. Jo sé fer la meva feina, que és fer humor de la política. Per mi, és més senzill això, tot i que no deixa de ser una manera de fer política i posicionar-se en el temps, en l’espai i en la història. Fent humor transmets idees, encara que siguin recaragolades, manipulades i deformades per aconseguir fer riure.

Teniu la sensació que a vegades, encara que sigui sense voler, fent un humor tan aferrat a l’actualitat acabeu trepitjant el territori del periodisme?
—No, no fem periodisme. Si més no, aquesta no és pas la meva sensació. Si és així, tenim un problema.

Ho dic perquè hi ha gent que no té cap més contacte amb la informació que mitjançant programes com el vostre.
—Això és un símptoma que les coses no funcionen. Quan fas servir humoristes per informar-te és que qui t’ha d’informar, és a dir, el periodista, no acaba de rutllar bé. Que els pallassos fem informació demostra que alguna cosa falla.

A vegades, potser els periodistes fem més el pallasso que no pas informació.
—Aquesta era la segona part de la reflexió, però no la volia fer davant vostre [riu].

Amb tot el respecte pels pallassos.
—Oh, i tant, i algun pels periodistes.

Fotografia: Albert Salamé.

Sortiu de la ràdio, dineu i cap a la televisió. No aneu molt estressat?
—Sí, vaig de cul. ‘La competència’ i ‘Està passant‘ són dos programes de molta intensitat. Cal estar molt connectat a l’actualitat i cal afinar per no cagar-la amb les bromes. Afinar vol dir que la feina rere els micròfons i les càmeres estigui ben feta, perquè els espectadors i els oients no són imbècils.

I la vida personal?
—Fa molts anys que faig una cosa similar i crec que he trobat un equilibri.

Com us sentiu a la televisió?
—Una mica estrany, perquè no és el meu mitjà. Hi he treballat molts anys, però darrere les càmeres. No havia donat mai la cara i és un llenguatge molt diferent, no hi estic acostumat. No m’hi acabo de trobar del tot còmode. És com si estigués aprenent a parlar xinès. Hi ha certa inseguretat. Sé que només pot millorar.

Però d’ençà del primer programa hi ha una evolució.
—És evident que hi ha una evolució des de la incomoditat més absoluta fins a una certa incomoditat. Ja veurem com acabem la temporada.

Com us embarqueu en aquest projecte? Necessitàveu fer el salt a Òscar Dalmau després de tants anys?
—No, no funciono per ressentiment. El ressentiment és la gasolina dels mediocres. Era una proposta d’en Toni Soler. Ell tornava a fer televisió de cara als espectadors i em va proposar que li fes costat. Era el moment. Em venia de gust provar-ho.

—La vostra presència a la televisió altera les dinàmiques de ‘La competència’? En el sentit que Dalmau sempre era el dels bolets i ‘El gran dictat’.
—Per nosaltres és material per a fer mofa. Perquè, i no us enganyo, pràcticament tot ens serveix per a fer gruix de guió. Tot ho encabim, d’alguna manera, no solament l’actualitat, sinó la realitat, que són dos aspectes diferents de la mateixa cosa. I no s’han de confondre.

On creieu que rau l’èxit del programa ‘Està passant’? Perquè no és un format innovador i beu molt del xou clàssic nord-americà de Bill Maher o Jon Stewart.
—Sí, és així. ‘Està passant’ és un xou per a comentar les notícies que han passat durant el dia. Potser hi havia un dèficit en la televisió pública d’un programa d’aquestes característiques. En un moment en què hi ha molta actualitat, i molt convulsa, que hi hagi algú que tingui un altre punt de vista crec que és interpretat com una cosa agradable. Ajuda a descomprimir. Fins ara, les audiències acompanyen i les crítiques tampoc no són completament destructives. El programa ha trobat el moment i l’espai ideal. I no és una franja gens fàcil, donem peu al Telenotícies.

Parlant del TN. Què, la secció amb Toni Cruanyes?
—Doncs molt bé. Ha estat una grata sorpresa, jo no el coneixia. És una de les seccions que més destaca la gent i mira que és senzilla. Bàsicament fa un spoiler del Telenotícies i després nosaltres li fem una pregunta i d’aquí sorgeix un petit triàleg totalment improvisat. I fotem cullerada, res més. En Cruanyes prou feina té amb el TN per a aprendre’s frases per a un altre programa. Ho fem curtet i distès.

En una entrevista a TV3 amb Anna Guitart dèieu que escrivíeu per vanitat.
—És així, sí.

Ara que sortiu a la televisió, com porteu aquesta vanitat i la fama?
—Hi ha un canvi substancial. Ara la gent em veu, no només em sent. Passar de l’oïda a la vista és com passar de l’erotisme a la pornografia. Sí que agraeixo que la gent, en un percentatge molt elevat, sigui molt agradable, discreta i educada.

De debò?
—Sí, sí, sí. He notat mirades, apropaments, preguntes, crítiques… Gent que s’acosta i et diu què pensa. Amb la ràdio m’havia passat alguna vegada, però amb la televisió aquest fenomen es multiplica.

Fotografia: Albert Salamé.

Alguna anècdota?
—Les anècdotes generalment són de ruïna.

De ruïna?
—Sí, que generen humor i que a mi per a la feina em van bé per a tenir teca. És força habitual que em diguin: ‘Som superfans, et veiem sempre per la televisió, ens encantes. Ens pots signar un autògraf, Òscar Dalmau?’ Pam.

No…
—La confusió és a l’ordre del dia. Evidentment no ens assemblem físicament, però tots dos ens diem Òscar. I ja està [riu]. També m’ha passat que fa nou anys que visc en un bloc de pisos i els veïns em diuen: ‘Hòstia, no sabíem que vivies aquí.’ I això és la televisió. Nou anys més tard, alguns veïns m’han descobert. D’altra banda, això també parla molt bé de mi com a veí. No molesto.

El vostre personatge com l’analitzeu? Sou el contrapunt de l’humor negre de Jair Domínguez?
—No ho sé. Jo agafo un dels temes del dia i el desenvolupo. Allò que no entra a les altres seccions ho agafo jo i en faig un relat que estigui dins dels marges de permissibilitat d’un horari que encara és infantil.

I un canal públic.
—Aquesta és una altra. Però, hòstia, tenint en compte que és un canal públic, Déu n’hi do. També tinc la sensació que hem eixamplat allò que es podia dir i allò que no.

Hi ha gaires límits, o és més aviat autocensura?
—Segurament té molt a veure amb l’autocensura. Jo treballo en un mitjà privat i en un de públic. En el privat, fins ara, no ens han dit mai res. Cap problema. Ja sé que pot cridar l’atenció, però a nosaltres en concret no ens han posat cap límit. Quan vas a fer humor a la pública, ets conscient que fas una televisió per a tothom. Ara bé, com transportes això cap a bon port ja és una altra cosa. Procures no autocensurar-te. Perquè, en definitiva, fas humor. I l’essència de l’humor, moltes vegades, rau en la transgressió. Si no, no fa gaire gràcia.

De què no faríeu befa, a la vostra secció? Teniu cap límit?
—Oh, i tant que en tinc. El límit és no aprofitar-se de qui no té armes o eines per a defensar-se. No té cap sentit disparar cap avall, és massa fàcil. Com a humorista, riure’s de qui ho passa malament és massa senzill. Però si hi penses, sincerament, crec que no faria cap mena de gràcia. I el límit de l’humor és que faci gràcia. Si no en fa, has passat el límit.

Recuperant el vostre paper a Està passant’. És l’Òscar Andreu, tal com és, o és un personatge?
—És un personatge que té traces d’Òscar Andreu. És un Òscar Andreu amb traces de màscara d’alguna altra cosa. A la ràdio fem servir moltes màscares, i a la televisió no sé si sóc jo o si sóc jo davant una càmera essent conscient de l’hora, el públic i el canal on treballo. No sé ben bé si sóc jo, però tampoc sé del cert si existeixo del tot. Crec que m’estic complicant [riu].

Tothom actua diferent quan se sent observat, oi?
—Segur. I més, amb quatre càmeres, micròfon, públic al plató i davant la televisió. Saps que allò que fas s’amplifica al moment. I també saps que et podran fer comentaris. Això, vulguis o no, ho tens en compte.

Com a humorista quins referents teniu?
—Moltes vegades em deixo anar, però vinc d’una tradició i en sóc molt conscient.

Quina?
—De la tradició del Cu-Cut, del Papus, d’en Pepe Rubianes, del Jueves… D’un humor d’actualitat i català que moltes vegades ha hagut d’anar a donar explicacions a l’Audiència Nacional. Quan no els han cremat la redacció, els han tancat o els han segrestat la revista. També vinc de la tradició del ‘Persones humanes’ d’en Quim Monzó. Quan no els han tancat el programa, els han amenaçat. Aquest és el meu bagatge. Sóc molt conscient d’on vinc, la cosa que no tinc tan clara és on sóc.

Heu pensat que també us pot passar?
—Sí, però amb una certa distància perquè, si no, t’acabes autocensurant. La censura funciona d’una manera subtil. Potser algú té al cap la idea d’un home que t’assenyala amb un dit i que et diu amb to d’amenaça: ‘No facis això.’ No funciona així. El món de la censura –va a temporades, també– és absolutament subtil. Ells saben que disparant contra un, se’n ressentirà tot allò que hi hagi al voltant. Si tu envies en Ferrús a l’Audiència Nacional, tot allò que envolta el Jueves sabrà a què s’exposa. Però això serveix per a tots aquells que fan humor, com en Toni Albà, que també ha hagut de passar pel jutjat. No cal dir les coses, el subtext és prou potent per a advertir el personal. El poder, moltes vegades, s’expressa així: subtilment.

Fotografia: Albert Salamé.

I teniu cap referent estranger?
—En la barreja aquesta de política i humor m’agraden molt en George Carlin i en Bill Hicks. Pel que fa al treball físic, que també és important, m’agrada molt en Jim Carrey.

Jim Carrey?
—Ell mateix. Em refereixo sobretot a la gestualitat. Com veieu, són referents majoritàriament blancs i homes. I això també és simptomàtic, ho reconec. I en certa manera, també m’autoanalitzo. Podria haver dit Eddie Murphy, que també m’interessa com a humorista, Dave Chappelle o Richard Pryor. I fixeu-vos, continuo sense haver esmentat dones… És trist. Crec que és important reconèixer-ho i entendre que participem d’aquest masclisme. És necessari ser-ne conscient i denunciar-ho. La falsa equidistància només perpetuarà la seva exclusió.

És masclista, el món de l’humor?
—No sabria dir si ho és més o menys que cap altre sector laboral, perquè ho desconec. Però no és diferent de la nostra societat, i les actituds masclistes hi imperen.

Feu ràdio, televisió, música, literatura… Què us queda per fer?
—Doncs, descansar [riu]. No està malament, eh? Poder descansar prou per a continuar fent coses. Fer guaret, deixar que les coses respirin, no fer per fer. No trobar-me en una cadena de rutines absurdes. És important no fer res. M’agradaria trobar un moment per a no fer res.

Què feu per desconnectar, doncs?
—Absolutament res. Em tanco a casa. No tinc fills, ni gos, ni cotxe…

I amb el temps lliure?
—A banda de res, llegeixo quan puc. També entro a internet. Viatjo quan tinc un mes de vacances. Intento mirar i veure coses. Res humà m’és aliè. Tot em desperta curiositat. I que duri. No m’avorreixo gaire.

Parlant d’internet, quina relació teniu amb les xarxes socials?
—De calma i certa distància. No s’han de confondre amb la realitat, ni tan sols amb l’actualitat. Cal trobar l’equilibri. Estan bé per a certes coses… Passa una mica com amb els ganivets. Estan molt bé si en saps fer un bon ús. Segons com, les xarxes socials són una trampa. De moment, les faig servir amb respecte i distància. Amb moderació.

Ho dic perquè l’Òscar Andreu a Twitter és molt polititzat.
—Vinc força polititzat de casa. En moments molt convulsos, penjar determinades qüestions em sembla frivolitzar i em costa una mica trobar-hi el punt. Però sí que procuro aprofitar que tinc un canal, un amplificador, per assenyalar aquelles coses que em semblen injustes. Crec que és necessari.

El pares estaven involucrats en política?
—No d’una manera directa. Els avis havien amagat El Mundo Obrero al final del franquisme i al principi de la transició. És una cosa que s’ha parlat poc a casa, però jo sempre he estat interessat per la qüestió política i per prendre consciència.

I el pares, d’on vénen?
—La meva mare és de la Franja, és fragatina, i el meu pare era cordovès. Es van conèixer a Terrassa. És la història del 70% dels catalans. Hi ha poques coses més catalanes que venir de fora. Que l’aiguabarreig. Ho explica l’Anna Cabré, demògrafa, que diu que els catalans tenim una manera molt peculiar de barrejar-nos i multiplicar-nos. D’una banda, fem la tècnica old school, és a dir, cardem, que no està malament, i d’una altra, captem d’alguna manera la gent de fora. Per això algú que és de fora es pot sentir aquí com a casa.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb