oriol izquierdo torra

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Fa només uns dies, i em sembla que era a propòsit ni més ni menys que de l’anomenada taula de diàleg, l’estúpida senyora Colau posava en dubte que el president Torra hi pogués fer cap paper. Deia, ella, que Quim Torra –així, com si fos un Quim qualsevol– només parla per als independentistes. Fixeu-vos en la paradoxa: li manlleva el tracte institucional i li retreu allò tan antic, i fals, que no és el president de ‘tots’ els catalans…

Aturem-nos un moment aquí. Qui és ella, l’estúpida senyora Colau, quan xerra en aquests termes? Una pepa qualsevol o la il·lustre alcaldessa de la ciutat de Barcelona? Xerra com una pepa però és l’alcaldessa. Ara, és la meva alcaldessa? Parla en nom meu, la il·lustre alcaldessa de la ciutat, quan diu aquestes coses? Quan ho fa, jo no m’hi sento reflectit com qui diu ni per casualitat, però sí, d’alguna manera ho fa en nom meu, perquè ha estat legítimament escollida, ni que sigui per la gràcia dels vots de Monsieur Valls, l’inefable ciutadà d’origen hortenc, i, ai las, jo sóc veí de la ciutat. Em representa però no m’hi reconec. I per això, quan deixa anar aquesta mena de maldiences, rere la il·lustre alcaldessa, a qui dec i mantinc respecte institucional, no hi puc deixar de veure, com si fos un emperador despullat, l’estúpida senyora Colau.

La qüestió és que l’alcaldessa menysté la taula de diàleg perquè a un costat s’hi asseu el president Torra que, segons ella, no ho és de tots els catalans. I doncs, que potser qui hi haurà a l’altra banda tindrà més legitimitat representativa? Que és que l’estufat senyor Sánchez sí que és president de tots els espanyols? Si voleu ho dic: segons el meu DNI tinc administrativament nacionalitat espanyola, però no per això sento que el tal Sánchez em representi gens ni mica. I estic convençut que, si mai s’ho pregunta sincerament, admetrà que ell tampoc no se’n sent representant. Ara, l’home ha estat democràticament escollit per a presidir el govern espanyol, i, per més que el trobi un pet presumit, mentider i caragirat, li dec respecte institucional. O m’esforço per fer-ho veure.

És més president en Sánchez que Quim Torra? És més alcaldessa la senyora Colau que president el president Torra? En virtut de quina rara regla de tres? Ja es veu que plantejada així, en termes comparatius, la qüestió és una broma. Però, en les singulars circumstàncies que vivim, assajant de fer una mica com si res, tot i la persistent amenaça del maleït virus –ni que sigui per aquest avís omnipresent que té forma de màscara–, sí que no es pot evitar de fer una altra comparativa. Sobre la manera com han assumit cadascun la responsabilitat en plena pandèmia.

No hi podem entrar a fons, però no dubto que tots tres s’ho hagin pres tant a la valenta com la situació exigia i n’eren capaços. I potser és per això que, al capdavall, s’han acabat mostrant tal com de veres són. L’alcaldessa tampoc ara no ha pogut deixar d’impostar el posat, ja fos quan va intentar amb tan mal càlcul de fer-nos feliços amb música als terrats o ara que diu que cal demanar perdó als infants. I al qui governa les espanyes li ha sobreeixit l’aire de perdonavides, tant en les irritants al·locucions carregades de paternalisme com en el menyspreu nacionalista a l’autogovern que ha guiat totes i cadascuna de les decisions.

Del president Torra no me n’acaba d’agradar el to, que sempre té un ressò de súplica, ni aquella ganyota que sembla de disgust. Però trobo que la crisi ens n’ha mostrat una dimensió humana no gens freqüent en la vida pública i una dimensió política que va molt més enllà del simbolisme de les pancartes. Ara pot explicar, carregat de més raons que mai, que, ja sigui amb estat d’alarma o sense, amb l’autogovern limitat i escurat de què gaudim, no hi ha manera de governar el país. Ho pot explicar i ho fa, i més que ho ha de fer, mostrant-ho amb fets concrets i dolorosos, aquests mesos que vénen.

Deixant de fer com si el govern de la Generalitat fos un govern de debò. Tots sabem que no ho és. I és per això que no podem renunciar a la independència. Això ho hem après, també, aquests mesos: com més trigui la república, més vulnerables serem a pandèmies com aquesta i a les crisis que en deriven.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.