miquel iceta psc

Tants anys que fa que això que anomenem procés està en dansa i encara és l’hora que puguem mantenir una simple discussió política: aquest és el meu projecte, jo te’l defenso, tu posa-hi pegues, discutim-lo tan apassionadament com calgui i, finalment, que cadascú el valori. I que, quan en sigui el moment, voti què li sembli. En unes eleccions. O en un referèndum. Sembla fàcil, dit així. Però no ho ha estat ni ho és. Entre més coses, perquè no hi ha hagut manera de parlar del projecte, i tot indica que difícilment n’hi haurà cap. I és que la majoria dels qui n’haurien de parlar, i darrere seu tota la resta, s’han dedicat només a confrontar emocions i algunes altres baixes passions.

Em sembla que va ser Carme Chacón, aquella sempre jove promesa del socialisme espanyol, la primera que ho va formular en aquests termes: deia que l’independentisme volia forçar-la a triar entre el pare i la mare, i que així trencaria la societat com la migpartia a ella mateixa. Quina bestiesa. Se’n podria dir cap de més grossa? Doncs sí: la va superar un temps després aquest gran infame que és Miquel Iceta aquell dia que va tenir la barra de cridar que ell no pensava renunciar a Machado ni a Espriu, que tant seu era Velázquez com Miró. Com si es tractés d’això.

Ja és curiós que la principal arma política que són capaços d’esgrimir a hores d’ara els socialistes, tant si són del PSOE com si pertanyen a la franquícia catalana que encara es fa dir PSC, sigui el xantatge emocional. ‘Si tu no hi vas, ells tornen’, deien temps ha. I ara ho concreten així: ‘Si no em votes el pressupost, vindrà el llop en forma de Vox.’ És esgotador que, al capdavall, acabin sempre parlant de la mateixa cosa, de la identitat. Tot retraient-nos que som nosaltres els qui fem discurs identitari.

Perquè, qui és que ha parlat del papa i de la mama? Tenen la dèria d’imaginar que ser espanyols els fa oberts i que, si fossin catalans, haurien de renunciar a qui sap què. No, mireu, els catalans no renunciem a res. Ni tan sols a les arrels espanyoles, quan en tenim. Però no les confonem amb la nacionalitat administrativa (allò que hi posa, segur que conjunturalment, al DNI). Ni amb la sobirania nacional. Que no ho veuen que són coses diferents? Tan curta era la Chacón o és que venia de mala fe? No em respongueu, si us plau, que només ho deia retòricament.

I doncs, qui és que entén la seva identitat cultural com una expressió de la seva nacionalitat administrativa? Perquè això fa Iceta, el bufó, quan diu que són seus els poetes nascuts arreu d’Espanya i reivindica que la seva cultura és mestissa. Mestissa? No, sembla més aviat força provinciana. Si no, per què renuncia a Kavafis, a Auden, a Akhmàtova, a Amikhai, a Darwix o a Rimbaud? Per què, entre Velázquez i Miró, no se li apareixen espontàniament, què sé jo, Turner, Cézanne, De Chirico o Chagall? És tan mesquina aquesta mena de demagògia cultural que hauria d’inhabilitar per a l’activitat política. No tornis a dir el nom dels poetes en va.

Parlar de fractura social en els termes d’Iceta i Chacón és irresponsable. Tant com abandonar la discussió dels projectes polítics refugiant-se en el xantatge emocional. Però ho han fet i ho fan i no fan res més. Renuncien a la política. I jo ho trobo una forma de menyspreu –envers la política mateixa, envers els altres, envers el país– que els mostra tal com són: disposats a mentir i a entabanar tant com calgui per mantenir el cul al seient.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb