Oriol Gracià: “Escòcia té els índexs més alts d’obesitat i alcoholisme d’Europa”

El periodista Oriol Gracià (1982) fa vint anys que viatja a Escòcia, i ara n’ha escrit el llibre Escòcia, viatge al país del whisky, els castells i la boira (Grup 62). Aquesta obra no se centra tan sols en el referèndum d’independència escocès, que hi apareix, sinó que ho amplia a la cultura, la gastronomia, la política, i els personatges que Gracià ha anat conegut en aquests vint anys de viatges continuats. Del punk americà que fa reviure el gaèlic al lligam entre els sopars Estellés i Robert Burns. Fill de les Terres de l’Ebre, Gracià també reconeix les zones oblidades d’Escòcia. Ha col·laborat amb Sàpiens, Descobrir Catalunya i el diari Ara, i codirigeix el festival de cinema Front de memòria històrica. Rep VilaWeb al centre de Barcelona.

—El llibre comença amb el film Trainspotting, sobre el món de la droga a Escòcia, que us va marcar de petit. Impacta l’obra de teatre que expliqueu que es fa basada en la història de Trainspotting.
—La vaig veure el 2022 al festival de teatre d’Edimburg. I és una obra molt immersiva, en un teatre que està en un subterrani, tot a les fosques, música electrònica a tot drap, amb una escena de 360 graus, amb públic als quatre costats. I els actors es mouen entre el públic, es droguen davant teu, i tot d’una manera tan hiperrealista que hi ha moments que se’t posava la pell de gallina.

—Viatgeu tot sol, amb algunes excepcions. Per exemple, amb Antònia Ripoll.
—Ripoll és amiga meva, artista, professora d’art. Anàvem per Escòcia i a tot arreu hi veia referències a la història de l’art. Per exemple, Turner, que és el gran pintor dels paisatges de tempesta. A Escòcia hi ha aquests cels tempestuosos. Habitualment, quan hi viatges, està ennuvolat, però el moment que s’esberla el cel i surt la ullada de sol, el paisatge agafa unes formes espectaculars.

—El capellà McDonald que citeu m’ha fet descobrir la història dels catòlics d’Escòcia.
—Molts d’ells encara es formen a l’estat espanyol. A Valladolid. Em va semblar interessant i era molt representatiu, també, de les disputes religioses que realment van deixar Escòcia a la bancarrota, perquè van ser molt dures.

—Devíeu gaudir del restaurant la Novena Onada, una excepció de cuina de quilòmetre zero en un país que té poca cura de la dieta. De fet, dieu que és una illa d’obesos.
—Sí, té els índexs més alts de tot Europa d’obesitat i d’alcoholisme. Són països que van viure la primera industrialització i la incorporació de la dona al món laboral. La dona, en treballar, cuinava poc o cuinava per a la subsistència. I el traspàs de receptes gastronòmiques d’àvies a mares i de mares a filles allà s’ha perdut. Em va sobtar, per exemple, que tinguessin molt poc peix a la dieta, tenint en compte que és una illa. En general, no tenen cura de la dieta. Aquest restaurant sí que en tenia: pel peix, per les carns, pels formatges. El porten una parella, ella és canadenca i ell un pescador local.

—Tim, professor de gaèlic punk. I nascut als Estats Units. Déu n’hi do.
—Personatge peculiar. Ha escrit la primera novel·la de ciència-ficció en gaèlic. Ell ho vivia com una victòria, és la idea de mirar cap al futur amb el gaèlic. Tenia un grup de música de punk en gaèlic. Però la sensació que tens parlant amb ell i mirant la realitat sobre el gaèlic és que és una llengua morta, gairebé com el llatí.

—Parleu de 15.000 persones omplint un estadi per a seguir esports tradicionals.
—Braemer és a uns deu quilòmetres de Balmoral Castle, la residència d’estiu de la casa reial britànica. Braemer responia al prototip que tots tenim de poble escocès amb les vaques peludes, les ovelles, els rius, l’aigua, el paisatge, els trams de bosc, els senyors amb kilt. I el primer cap de setmana de setembre hi fan els Highland Games, una mena d’olimpíades de jocs tradicionals, una mica similars als jocs tradicionals bascs: arrossegar pedres, estirar peces de ferro, etc. Era l’expressió màxima de la identitat escocesa. Però vaig veure una cosa que no m’esperava.

—Quina?
—La reina Victòria, a mitjan segle XIX, va comprar Balmoral Castle i s’hi va instal·lar a l’estiu. Des d’aleshores, hi ha la tradició que un representant de la casa reial britànica, normalment el rei o la reina, hi vagin per a la inauguració dels jocs. Vaig veure-hi arribar la reina d’Anglaterra i el duc d’Edimburg, i el fervor que va despertar entre la gent. Jo pensava que identitat escocesa i monarquia eren dues coses que repel·lien, però estan completament integrades. Em va sobtar, especialment des de la visió catalana.

—El campament antinuclear que va començar l’any 1982, i encara durava el 2014, avui és dempeus?
—Jo hi vaig anar el 2022 i encara hi havia gent. Va començar amb molta embranzida als anys vuitanta, organitzaven sabotatges, aturaven combois, de cop organitzaven 500 canoes entrant dins la base militar. Des d’Anglaterra arriben camions gegants que porten les ogives, els míssils nuclears, i ells intenten de sabotejar-los. De fet, el dia que hi vaig arribar justament sortien de comissaria tres o quatre activistes que havien estat retinguts perquè havien aconseguit de parar un dels combois. Els antinuclears reivindicaven que, en cas d’independència, s’havia de fer fora d’Escòcia l’exèrcit britànic i els experiments que feien amb armament nuclear i submarins d’aquella base militar. Potser hi havia una desena de persones vivint-hi, el 2014. L’any 2022, n’hi havia tres o quatre. I veies com el campament estava més rònec, faltava pintura a les caravanes, estava més buit, hi havia elements per reparar.

—Una dada que no sabia: el parlament escocès, fet per l’arquitecte Enric Miralles, va passar de costar 40 milions a 400 milions.
—Sí, va ser un desfalc.

—Aquí no n’hem parlat gaire.
—No. A vegades ens pensem que això només passa als països mediterranis, i també passa allà. Linda Fabiani va ser a la comissió de seguiment de la construcció del parlament escocès i en aquell moment van voler treure responsabilitats. I no van voler aclarir quina havia estat la causa.

—Parleu molt de Burns, el poeta del poble.
—Jo no el coneixia fins que vaig anar a un ball tradicional escocès, que va acabar amb “Auld lang Syne”, de Robert Burns, una mena d’himne escocès a l’ombra. I escoltant-lo vaig dir, això és “L’hora dels adeus”. Burns, com Verdaguer, va fer la funció de folklorista, d’anar pels pobles i parlar amb el pagès o recollir cançons. Com Verdaguer, també va voler utilitzar l’scots com a llengua vehicular. Associem Escòcia a l’anglès i al gaèlic, però hi ha l’scots, que és una mena d’anglès arcaic, que al XV i XVI va arribar al moment de més apogeu. Va semblar que en aquell moment es volia distanciar de l’anglès i esdevenir una llengua pròpia. Però al final la feina que va fer no va tenir continuïtat. L’scots ara ha quedat integrada en el dialecte escocès de l’anglès.

—A la bibliografia, el llibre de Burns que hi poseu és en castellà.
—En català, no hi ha res de Burns traduït. De fet, ara pensant en les presentacions dels llibres, vaig dir, hauria d’agafar algun cantant català i posar-hi alguns poemes en català de Robert Barnes.

—Quina relació hi ha entre el Sopar Estellés i Escòcia?
—El 25 de gener, data del naixement de Robert Burns, tenen institucionalitzat el Sopar Robert Burns. Hi ha el “moment Haggis”: surt un cuiner acompanyat d’una gaita amb un haggis, que és l’embotit escocès, gegant. Recita “Oda al haggis”, un poema menor de Robert Burns, treu un punyal i  apunyala el haggis. Tot molt dramàtic, ho fan amb un to molt afligit, sembla que estiguin llegint Shakespeare. I algun valencià va conèixer aquesta història. De fet, Estellés també té un poema en què reivindica el pebrot. I a partir d’aquí, “per què no muntem un Sopar Estellés?” Hi ha molts vincles literaris, també: Estellés era fill d’un forner, Robert Burns venia del món del pagès, fan un tipus de literatura amb temes que interpel·len la classe popular.

—I l’altre lligam curiós és el robatori de la Pedra del Destí, pedra fundacional d’Escòcia, també copiada per catalans.
—La Pedra del Destí és on coronaven els reis escocesos en les batalles medievals de la independència. Cap a final del segle XIII, l’exèrcit anglès se l’endugué com a botí de guerra cap a Westminster. I allà van començar a coronar els reis anglesos i britànics. Carles III va coronar damunt d’aquesta pedra. Durant segles va ser com el gran símbol escocès espoliat pels anglesos. I la nit de Nadal de l’any 1952, Ian Hamilton i dos o tres estudiants més de la Universitat de Glasgow van decidir d’anar amb cotxe fins a Londres, tancar-se a Westminster i robar-la. Se’ls va partir la pedra, van marxar amb dos cotxes diferents amb un tros de pedra cap a cada costat. Un tros de pedra va arribar a Edimburg, l’altre hi va arribar més tard. La van acabar abandonant en una abadia al centre d’Escòcia, la policia la va trobar i la va tornar a Westminster.

—I la connexió catalana?
—Allò es va presentar públicament com un sabotatge, no com un acte polític. A Catalunya, uns quants estudiants de la Universitat de Barcelona (els germans Ainaud de Lasarte, Pere Figuera, Joan Reventós) en van tenir notícies, d’aquella història. I es van proposar de robar la tomba de Jaume I, que en aquell moment estava a la catedral de Tarragona. Al final, entre ells no es van aclarir si era moral o lícit profanar una tomba del punt de vista religiós i ho van acabar abandonant.

—I el trasllat de Jaume I a Poblet el va acabar fent Franco.
—Sí, Franco va acabar portant les despulles de Jaume I fins al monestir de Poblet, que és on són ara.

—Per què dieu que amb el viatge a Escòcia descobriu Catalunya?
—S’han publicat molts llibres, El mirall escocès, Catalans i escocesos, i jo volia anar més enllà de la conjuntura política del referèndum del 2014. Volia saber per què els escocesos són com són, com es crea la nació escocesa. I al final, m’acaba interpel·lant. Si jo no hagués estat català, potser no hauria trobat la connexió amb Robert Burns i Verdaguer. Si no fos catalanoparlant, no m’hauria fixat en la situació del gaèlic o l’scots. Per tant, no és un llibre sobre Catalunya i Escòcia, però la mirada hi és. Hi ha també un element que m’ha fet reflexionar sobre la realitat catalana i sobre la construcció nacional catalana com a habitant de la Catalunya nova que sóc.

—Quin?
—Els llibres de Walter Scott van posar de moda el prototip d’Escòcia de les Highlands. La gent, quan viatja a Escòcia, sempre va cap al nord, a la recerca de les Highlands, les illes del nord, el llac Ness. I el sud d’Escòcia ha quedat fora de l’imaginari escocès.

—Com passa a la vostra Tortosa natal?
—I a la Catalunya nova en general. Com a català, també em sento exclòs en certes coses, almenys d’aquesta cosmovisió que hi ha de la identitat catalana molt de la Renaixença. De mica en mica, això va virant i es van posant les Terres de l’Ebre i el sud de Catalunya a l’imaginari català, però costa.