L’origen de quinze cognoms catalans

Sabeu d’on ve el vostre cognom? Sabeu què significa? Hi ha cognoms que semblen transparents i n’hi ha que no tant. Cognoms com ara Cases o Illa no amaguen cap secret, però què vol dir Rovira? I Colau? D’on ve Llull? I Espriu? Alguns ens remeten a pobles i paisatges; uns altres, a oficis –actuals o desapareguts–, a malnoms o a noms de persona. N’hi ha que conserven la petja del llatí, de l’àrab, de l’hebreu… Sovint els traginem tota la vida sense saber què volen dir.

Us expliquem tot seguit què amaguen els cognoms de deu escriptors de tots els temps i de cinc de polítics actuals dels Països Catalans. Hem consultat fonts diverses, sobretot el Diccionari català-valencià-balear (d’Alcover i Moll), el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines) i el llibre Els cognoms de les Illes Balears (de Gabriel Bibiloni).

Alcover és un cognom toponímic, és a dir, nascut a partir d’un lloc. Remet a la vila d’Alcover, a l’Alt Camp. L’origen exacte del topònim és objecte de debat. El Diccionari català-valencià-balear (justament d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll) diu que el mot original és el mossàrab *al-qubbáyr (‘el pesador’). En canvi, Joan Coromines dubta entre un origen pre-romà i un d’aràbic (al-cobéi(e)r, ‘el lloc grandet’). 

Colau és molt més fàcil d’explicar. No és sinó una forma escurçada del nom de fonts Nicolau. Com passa amb més casos, un nom de fonts acabà esdevenint cognom.

En canvi, el cognom Espriu prové d’un mot comú. Deriva d’aspriu, que significava ‘aspre, rude, esquerp’, o bé ‘tot sol, sense mesclar amb res’. Així mateix es pot referir a un terreny inaccessible. El mot és parent directe de aspre, que ve del llatí asperus. 

L’origen d’Estellés no sembla pas gens dubtós. És el plural d’esteller, que designava un tallador de llenya. Segons Coromines, també podia referir-se a l’indret del bosc on es treballava la fusta, especialment la d’alzina. El terme deriva d’estella, provinent del llatí tardà astĕlla (‘estella petita’). 

En català també hi ha cognoms d’origen germànic. Pot ésser el cas de Llull. Diuen els especialistes que probablement procedeix d’un antic nom personal germànic, potser Luibilo o Liudilo, relacionat amb l’arrel liuba o leuba, que significa ‘estimat’. Gabriel Bibiloni ens n’explica una curiositat: la branca de la família de Ramon Llull que restà al Principat acabà adoptant el cognom Amat, que expressa exactament la mateixa idea.

Més obscur és l’origen de Maragall. És una variant de margall, el nom d’una herba ben coneguda pels pagesos. Però els etimòlegs no es posen d’acord sobre l’origen de margall. Coromines pensa que es pot relacionar amb amargar, perquè els grans del margall donaven un gust amarg a la farina quan es molien amb el blat. Però també hi ha qui ho relaciona amb el pre-indoeuropeu margalio-, ‘jull’ (planta de llavors metzinoses que es fa en els camps de cereals).

L’empremta de la presència àrab al país es deixa veure en cognoms com Mesquida. Aquest llinatge deriva del topònim Mesquida, documentat sobretot a Mallorca. Prové de l’àrab mäsgid, que significa ‘mesquita’. És un dels nombrosos testimonis lingüístics que recorden els segles de presència islàmica a les nostres terres.

També és prou curiós el cognom Oltra. Coromines el relacionava amb el llatí ultra, és a dir, ‘més enllà’. Probablement designava algú que vivia a l’altra banda d’un coll, d’un riu o d’algun altre accident geogràfic. 

Prohens, força estès a les Illes, deriva del nom personal llatí Prudentius, format a partir d’aquest adjectiu, que significa ‘prudent’. 

Un dels cognoms catalans més freqüents és Puig. Té un significat prou transparent: un puig és una elevació del terreny que forma cim. El mot prové del llatí podium, que de fet volia dir ‘pedestal’, però que en llatí vulgar ja va agafar el significat de ‘monticle’. Un puig petit és un pujol. I Pujol és també un cognom prou estès.

La vegetació ha deixat nombroses petjades en l’antroponímia catalana. Rodoreda, per exemple, designava un lloc abundant de roldors (el roldor és una planta que fa un fruit verinós). El sufix -eda indica ‘abundància d’una determinada planta’, com veiem també en fageda o avellaneda. 

Més simple és el cas de Roís, que no és sinó l’adaptació catalana del cognom castellà Ruiz. Demostra que els cognoms també s’adapten a la fonètica i a les convencions ortogràfiques de cada llengua. Això mateix ho veiem amb Peris (de Pérez), Llopis (de López), Gomis (de Gómez) i Eiximenis (de Jiménez), justament el cognom de Francesc Eiximenis, un altre il·lustre escriptor.

Rovira és un cognom relacionat amb la natura. Una rovira és un bosc de roures. Als Països Catalans, trobem tot de masies i paratges anomenats Rovira (o bé Rovirola, que n’és un diminutiu). D’aquesta mateixa família forma part Ruyra, que resulta d’un canvi d’accentuació, perquè encara que molta gent ho pronunciï amb tres síl·labes (ru-i-ra), s’hauria de pronunciar amb dues (rui-ra).

També els sobrenoms han originat cognoms. És el cas de Rull, que probablement s’aplicava a una persona de cabells arrissats (un rull és un ble de cabells caragolat en espiral). El mot deriva del llatí rotulu, que volia dir ‘rotllana’ o ‘anella’.

Finalment, Simó prové directament del nom de fonts Simó, nom d’un dels apòstols. Arribà al català pel grec i el llatí, però té origen hebreu: Shimon (que vol dir ‘el qui escolta’).