tribunal suprem

El dia 12 passat, Marc Dugge, el corresponsal als estudis de la televisió alemanya ARD a Madrid, informava del començament del judici a l’independentisme amb la falsa objectivitat característica de la cadena. Obeint la consigna que aquests dies transmet als mitjans estrangers l’oficina d’Espanya Global, Dugge hi deia: ‘Certament, Espanya figura en una posició excel·lent als rànquings internacionals. L’Organització Freedom House, per exemple, inclou el país entre els estats democràtics del món.’ I alhora que esmentava l’existència de juristes espanyols que creuen justificada l’acusació de rebel·lió (una obvietat a partir del moment que es jutja basant-se en aquest càrrec), callava que més de cent juristes de tot Espanya han signat una carta oberta denunciant l’acusació, com d’una altra banda sí que ho recollia la BBC. Qüestió de més professionalitat o menys, i de més independència informativa o menys. L’endemà, al Tagesschau de les 20.00, la cadena hi tornava, presentant l’obertura del judici en termes favorables a l’estat. I dimecres, per informar de la derrota del pressupost del PSOE i la probabilitat d’eleccions a Espanya, feia de Sánchez una víctima dialogant de la intransigència dels separatistes, i acabava d’adobar-ho referint-se a Catalunya com ‘la província’. Quina regressió en el temps! Província! Ni tan sols ‘regió’, com acostumaven a dir-ne uns mitjans que no han entès mai el concepte de ‘comunitat autònoma’, segurament perquè autonomes Gebiet acostuma a emprar-se per a àrees de diferenciació ètnica fora de la Unió Europea, i selbständige Gemeinschaft, tot i ser-ne traducció literal, sembla un artifici perifràstic per a designar una entitat en teoria no gaire diferent d’un Land, però mancada d’atribucions legislatives i jurídiques equivalents. I també perquè els alemanys no tenen la perspectiva històrica i potser tampoc l’altura de mires necessària per a reconèixer en Catalunya la realitat nacional que salta als ulls, que és el rerefons del judici, i que els semblaria òbvia per poc que repassessin els seus pensadors clàssics, de Leibniz a Herder, i de Herder a Kant.

Aquest llenguatge impropi que gasten de vegades els alemanys quan volen menystenir societats desproveïdes de dignitat estatal és símptoma d’una tendència creixent a considerar el centralisme la norma. Tendència insòlita en una cadena de televisió descentralitzada per obra i gràcia del federalisme imposat pels americans. El resultat és, com arreu d’Europa, sotmetre les notícies a una única rellevància: la de l’estat. Amb una anècdota n’hi ha prou per a visualitzar aquest biaix. Quan informava de la manifestació per les víctimes del 18 d’agost de 2017 a Barcelona, el Tagesschau escapçà la imatge de l’ofrena deixant-ne fora el president de la Generalitat, la presidenta del parlament i l’alcaldessa de Barcelona. Enquadrant Felipe VI, Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, s’aconseguia reemplaçar les autoritats catalanes pel mascaró de proa de l’estat. Si una imatge val per mil paraules, aquesta en valia cent mil. Set mesos més tard, Puigdemont seria notícia de portada als principals diaris alemanys.

L’absorció dels esdeveniments per l’estat forma part d’un procés general de reducció de la realitat. L’emancipació de la política, que advertí Maquiavel, ha acabat conferint a la raó d’estat el monopoli de les representacions. Acumulant poder i guanyant enormement en densitat, l’estat descompensat i hipertròfic desplaça un volum exorbitant de substància social. I un cop esdevingut autoreferencial, no sols imposa el relat als mitjans sinó que, com a veritable demiürg, els prescriu ontològicament què és i què no és, què és possible i què no pot ser. Per a observar l’estat creant a partir del no-res, n’hi ha prou de veure el macrojudici contra l’independentisme, un procés absurd, incoat a partir d’una violència que mai no es va exercir des d’aquesta banda, i que en tot cas es va patir, però que avui forma part del mapa mental de milions d’espanyols. Una violència que dijous els fiscals i l’advocada de l’estat maldaven per introduir subreptíciament en la formulació de les seves preguntes, i que Forn i Junqueras, amb l’aplom que dóna saber-se en possessió de la veritat, no tingueren cap dificultat a rebatre.

Que l’estat reprodueixi el miracle dels pans i els peixos a tan baix preu sols s’explica per l’absència d’oposició. La rara unanimitat amb què a Espanya, d’ençà del 27 d’octubre de 2017, s’accepta la regressió dels drets i les llibertats demostra que els espanyols han deixat de pensar. Pensar és assajar altres punts de vista, o sigui, discrepar, i discrepar pressuposa la democràcia, que no és sinó el mètode polític d’emplaçar el debat. Diumenge passat, la manifestació de Colón palesà que algú havia fet creure a molta gent que per ‘salvar’ Espanya calia impedir el debat. Com ho fan els diputats de Ciutadans a totes les sessions del parlament. Com ho ha fet el govern socialista amb el frau de l’operació diàleg, per més que la ministra Batet justifiqués la incompareixença del seu govern amb l’excusa que el diàleg és impossible quan una de les parts s’entesta a parlar del que és inassumible per a l’altra. Però si democràcia és resoldre parlant allò que d’altra manera es resoldria amb mastegots, presons i exili!

Si totes les voluntats es fonguessin en la unanimitat d’un sistema, per a què dimoni caldria la democràcia? Com pot haver-hi voluntat general si abans no es confronten les voluntats particulars? A Espanya l’oposició ja fa temps que s’ha fos. Tant l’han escanyada, tant li han manllevat capacitat d’actuar i d’anar a fons de les coses, tant l’han pervertida, que d’un modus operandi n’han fet un modus vivendi, i ha calgut cercar una altra legitimitat. Avui l’oposició autèntica seu al banc dels acusats, i no davant un tribunal ordinari sinó davant el Suprem, en explícit atestat que el procés és polític.

La prova més clara del marge d’oposició real dintre del sistema és la paràlisi de Podem i la insondable degradació de Mónica Oltra, convertida en mim de l’extrema dreta. Adoptant-ne el discurs, la líder d’un partit anomenat Compromís deixa clar amb qui està compromesa realment quan tot és comptat i debatut. Tanta sinceritat semblaria que s’hauria de traduir en militància en la formació política corresponent, i no seria la primera a practicar el transformisme. Li ho deu impedir, com a d’altres, un residu del sentimentalisme que una part del país encara gasta pel record de les jornades glorioses de la lluita antifranquista. Però un bon dia es desperten aclaparats pels aplaudiments de l’extrema dreta, com li passà a Joan Coscubiela, qui encara deu preguntar-se per què. Practicant una oposició tova mentre s’adapten enèrgicament a les línies mestres del poder, gent com Oltra, com Colau, com Coscubiela, com Rabell, com Iglesias, ‘fan oposició’ amb protestes verbals contra ‘la dreta’, però a l’hora de ‘jugar-s’hi els quartos’ aposten sempre pel cavall guanyador.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb