No és la teva millor versió, és l’onada reaccionària

Fa un parell d’estius em va agafar un rampell d’empolainament i vaig anar a parar al canal de YouTube d’una experta en moda i maquillatge que era una espècie d’assessora de la feminitat. Mentre parlava d’elegància, anava donant receptes delirants per a ser “una dona d’alt valor” o reactivar l’“energia femenina”. Tot embolcallat amb una retòrica pseudo-terapèutica, cursi i New Age, amb consells com ara “sigues la teva millor versió”, “projecta, manifesta la dona dels teus somnis”, “romantitza la teva vida”, “passa al següent nivell”.

Havia caigut en una de les espirals de l’extrema dreta a internet, que utilitzen la bellesa d’esquer per a les dones i el gimnàs o les inversions per als homes. Contingut aparentment inofensiu i buit d’ideologia que et va inoculant missatges ultraconservadors. L’algorisme m’anava recomanant vídeos cada vegada més explícits d’aquella creadora i d’algunes de semblants. Unes més pudoroses, unes més sexuals, però totes amb la teoria que el feminisme i el ritme accelerat de la vida contemporània havien malmès una suposada essència femenina i ens havien tornat neuròtiques i malhumorades. El teu problema no és la precarietat, la doble jornada ni les dificultats per a conciliar, no. Estàs esgotada perquè t’has “masculinitzat” en l’àmbit laboral, sexual, afectiu, i necessites dedicar-te a ser bonica, cuidar els altres i lluir bosses de marca finançades pel marit.

En aquesta barreja de neofalangisme i mística de la feminitat hiperconsumista, les aspirants a tradwives –encara són solteres– defensen que cal canviar la mentalitat d’escassetat per la d’abundància. Que al món hi ha riquesa de sobres –no diuen res de qui la concentra– i que és tan fàcil com centrar-se a fer bé la teva tasca femenina –ser atractiva– per trobar un “home d’alt valor” que faci bé la seva tasca masculina, que és protegir i proveir. Per a trobar-lo, fes-te una autèntica experta en estètica i segueix un seguit de consells espirituals i terapèutics: escriu un diari d’agraïment, fes un mural d’inspiració, deixa la dopamina ràpida –prou xarxes i dolços–, desintoxica’t de festes i alcohol, dorm nou hores –hem de dormir més que ells!–, deixa les amistats sense una vida elevada i prioritza’t. Sobretot, prioritza’t. Una autooptimització que exigeix una vida tediosa, insípida i calculada. Llevar-te sempre a la mateixa hora, ingerir les mateixes calories, fer la mateixa rutina de cura de la pell, l’estoneta exacta de pilates princess.

El prejudici feminista em va dur a pensar que aquesta vida sense espai aparent per al sexe, la festa ni els excessos era només per a les dones, però els homes d’alt valor promouen la mateixa disciplina tòxica, malaguanyat privilegi. Un estoïcisme de fireta que seria divertit per la fantasmada que representa si no fos per la crueltat que l’envolta. Criptobros i similars que reciclen la filosofia de l’home fet a si mateix: ser un pare de família ric, mantenir-se sa per ser productiu, res de pornografia –a vegades, fins i tot res de masturbació– i refusar el greix perquè “una persona grassa no és de fiar, si no sap tenir cura del seu cos no serà bon treballador”. L’espai per a l’hedonisme és fugaç, avituallament per a continuar produint.

Moltes feministes –recomano de llegir què n’han dit Laia Mauri i Ayme Roman– ja han analitzat aquests moviments no solament com una reacció als avenços de les dones, sinó també com la instrumentalització de malestars relacionats amb les condicions materials. N’agafen un de real i legítim –“treballes molt, estàs esgotada, deixa de viure en modalitat supervivència!”– i proposen, com a solució, un replegament que és alhora identitari –tornar a ser una dona, dona– i físic, tangible, en forma de tornada a la llar. La pobra noia que m’ensenyava a maquillar-me ja tan sols té vocació d’esposa, la deriva ultracatòlica és comuna. Ara, també hi ha tocs de budisme, esoterisme o l’ikigai dels japonesos, tant se val…

I és aquesta varietat que m’interessa especialment, perquè una part de tot plegat transcendeix els creadors més extremistes, amb influència limitada o més efectiva en l’àmbit masculí. De vegades em demano si les tradwives ens han de preocupar tantíssim. Si no són una fantasia masculina més, si realment hi ha gaires noies que se les prenguin seriosament com a referents. En canvi, sí que em preocupa el fil conductor que uneix els continguts de l’extrema dreta amb la resta, una mena de remor de fons, de vocabulari i obsessions compartides, que també apareix en canals neutres o progressistes. Per exemple, la mateixa competició amb un mateix per adquirir una identitat nova, la mateixa il·lusió que aquesta identitat nova pot protegir-te. La identitat de persona saníssima amb una vida endreçada que promulguen molts vídeos sempre serà menys exigent que la dels homes i les dones d’alt valor, però igualment et demanarà uns mínims: gimnàs, dieta i creixement personal; que res no t’estovi, ni els teus traumes, ni el cansament d’un cos poc sa.

No són tan sols els més reaccionaris: aquesta deriva individualista és generalitzada. Aquest espolsar-se tot allò que molesta per ser millors, aquest haver de fer coses útils fins i tot en el lleure. I el problema no són únicament les rutines estrictes, el disciplinament del cos, l’obsessió per la productivitat, la contenció del gaudi pel gaudi; el problema és també el trencament progressiu de la noció de col·lectivitat. Les persones “treballades” posem límits als altres, abandonem “les amistats que no ens aporten res” i cerquem l’equilibri i l’eficiència interna. Una sensació d’autocontrol que és una armadura de cartó enfront del caos exterior.

Tantes persones millorant-se a si mateixes potser podrien millorar el món. Paradoxalment, mentre ens entestem a ser la nostra millor versió individual, som la nostra pitjor versió col·lectiva. Mentre ens mirem el melic no mirem l’estructura, però sobretot no mirem els altres o els mirem de reüll, amb desconfiança. La cerca malaltissa de l’optimització falca el relat fal·laç de la meritocràcia. Qui es queda enrere potser ha estat covard, mandrós, poc estratègic. Li ha faltat teràpia, esmorzars de formatge cottage i pesos al gimnàs escoltant audiollibres per construir el cos, la psicologia, l’intel·lecte, la màquina humana perfecta. La lògica és la de l’exclusió: qui no compleix certes condicions, fora de la nostra vida. Fora, fins i tot, del cos social?

Sóc víctima i botxí d’aquestes tendències. Hi ha canals útils i no jutjaré qui vulgui monitorar-se el son amb un rellotge. Ara, paral·lelament, potser hauríem de pensar què és allò que no ens deixa dormir. Moltes hores de feina? Un repartiment de tasques desigual? Un estrès crònic massa generalitzat per a ser culpa nostra i prou? Contra la gran cantarella de l’autoajuda, potser hauríem de deixar de cercar la calma a dins i reclamar-la fora.

Afegir a les obligacions laborals i familiars aquest blindatge del nostre benestar i millora, aquesta fal·lera pel creixement perpetu, dificulta qualsevol interacció profunda amb la comunitat, domestica qualsevol impuls de transformació col·lectiva. Ja no és que sigui difícil sindicar-se o militar, és que ens manca temps i permís per a l’oci espontani i les relacions orgàniques: passar hores de qualitat amb els amics, parar atenció als veïns, debatre sense una pantalla, sortir i abandonar-se a l’excés, a l’imprevist, a la ressaca. Diuen que els més joves ja no beuen ni surten tant i que, en general, s’han posat de moda els vespreigs. No en sé la causa, però potser és l’única festa que toleraria el teu criptobro de confiança. Disbauxa administrada, l’endemà com una rosa i –oh, sorpresa– a continuar produint.