“El meu fill em va dir que els seus companys m’havien vist a la televisió”: operació Judes, de la criminalització a l’oblit

“Si hi ha hagut set bojos que van pensar a fer alguna cosa, que no ho sé… I? […] Si són sospitosos, que els fiquin a la presó i els jutgin!” Aquestes paraules de l’ex-diputat d’ERC Joan Tardà en una entrevista a El Español van aixecar molta indignació l’octubre del 2019, dies després de les detencions i empresonaments de l’operació Judes. La criminalització política i mediàtica dels CDR encausats –acusats de terrorisme, entre més delictes– va ser tan intensa que fins i tot va aconseguir que la pinya entre independentistes no fos total, malgrat que va ser majoritària.

L’espanyolisme va treure tota l’artilleria per tornar a intentar d’associar el moviment a la violència, aquesta vegada amb un relat més ampli que en els casos d’Adrià i Tamara Carrasco, detinguts anteriorment. Un relat mediàtic especialment encapçalat per diaris i televisions de Madrid –amb Antonio García Ferreras, Ana Rosa Quintana i Susanna Griso al capdavant– que es van acarnissar amb els detinguts.

Quant a la política, malgrat que hi hagué el suport dels partits independentistes, en part s’ha anat desdibuixant amb el temps, ha anat perdent presència. Allò que va començar amb una clara campanya de criminalització i estigma ha anat baixant de volum. Però a poc a poc l’assenyalament ha donat pas al menysteniment i l’oblit. No per part de l’independentisme de base més militant, però sí per part de la primera línia política i els mitjans.

“Atemptat terrorista el dia D”

Tot va començar el 23 de setembre de 2019, dies abans de publicar-se la sentència contra el procés. Desenes d’agents armats van detenir Eduard Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Alexis Codina, Clara Borrero i David Budria. La fiscalia els va acusar de pertànyer a una suposada organització terrorista dins els CDR que –deia– volia actuar arran de la sentència. El dia de la detenció, la Guàrdia Civil va assegurar haver trobat substàncies susceptibles de ser utilitzades en la fabricació d’artefactes. Però al vídeo difós –mil vegades repetit a les televisions– no s’hi veien res més que andròmines, com ara un sac amb serradures i una olla.

Malgrat que aquesta suposada organització no havia actuat mai ni era coneguda per ningú, molts mitjans van reproduir de manera acrítica la versió de la policia. “Hi va haver una allau d’informacions filtrades per la Guàrdia Civil primer i per l’Audiència Nacional després. Filtracions que no s’han volgut investigar mai i que contenien informacions que ni tan sols es corresponien amb el contingut del sumari”, recorda l’advocat Xavi Monge, d’Alerta Solidària. “Hi havia un primer invent, el muntatge policial, i un segon, allò que es filtrava als mitjans. Es va voler disciplinar i atemorir l’independentisme a les portes de la sentència. També hi va haver declaracions, com la famosa frase dels set bojos, que no van contribuir gens a defensar els encausats ni a tenir una actuació a l’altura de la cultura antirepressiva que l’independentisme en conjunt sí que té.”

“Qualsevol persona de l’entorn del moviment independentista aquell dia va sentir por”, recorda Queralt Casoliva, detinguda mesos després. “Van fer un desplegament que semblava de l’exèrcit. Els mitjans afins hi van arribar abans que la policia, estava tot orquestrat. Recordo que aquells dies ens va marcar especialment la declaració de Tardà. De fet, hi havia certa sospita d’alguna gent: ‘Vols dir que no deuen haver fet alguna cosa?’ Ara tothom ha entès que la repressió que patim és per a aturar el moviment. L’estat va utilitzar la por com a eina.”

Durant aquells dies es van anar repetint les paraules “terrorisme”, “violència” i “explosius”. L’endemà, El Mundo titulava: “Els CDR ultimaven un atemptat terrorista a Catalunya el ‘dia D'”. I La Razón: “Els CDR de Torra collen: anaven a atacar una caserna amb explosius”. Tot plegat, donant per fetes les acusacions, encara que ni tan sols hi hagués uns mínims indicis de pes.

Amb el pas dels dies, es van filtrar interessadament parts del sumari, tot i que era secret i les defenses dels detinguts no hi havien tingut accés. Diaris, televisions i ràdios van acusar els encausats d’haver manipulat explosius i preparat accions al parlament i a les principals casernes de la Guàrdia Civil a Catalunya. També deien que tenien un pla B anomenat “Escamots” per a actuar de manera immediata si hi havia problemes.

Fins i tot es va apuntar cap als presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, que acusaven de formar part de la conxorxa amb els CDR i de fer servir els àlies Gandalf i Lisa. Malgrat que aquestes informacions tenien molt poc pes –i finalment han tingut poca importància dins la causa–, els polítics més importants de l’espanyolisme de llavors ho van aprofitar. Pedro Sánchez, ja president del govern espanyol, va acusar l’independentisme de justificar la violència i Albert Rivera, llavors president de Ciutadans, va dir que els detinguts tenien goma-2. El dirigent del PP d’aleshores, Pablo Casado, també va dir que tot allò que deia la causa era un “desafiament gravíssim a l’estat”.

A Catalunya, la premsa va ser més discreta i es va dividir entre la que va reproduir acríticament el relat de la Guàrdia Civil, però amb un to més neutre que no la premsa espanyola, i la que va assenyalar els forats de la causa i va donar veu a familiars, encausats i advocats. Durant força mesos TV3 en va fer un seguiment recurrent al programa Preguntes freqüents, per exemple. Quant als polítics, Junts, ERC, la CUP i els Comuns van condemnar els empresonaments ja de bon començament. Alhora, el carrer bullia, i el gruix de l’independentisme de base hi veia una clara ràtzia per a criminalitzar el moviment amb nou caps de turc.

Un “arsenal” i unes cerques a Google: segona campanya mediàtica

Van haver de passar més de tres mesos de les detencions perquè el jutge instructor, Manuel García Castellón, decretés la llibertat sota fiança dels empresonats –set de nou detinguts. Un període en què alguns van estar aïllats i els van aplicar el règim FIES, amb intervenció total de les comunicacions. El tribunal va justificar els alliberaments dient que la Guàrdia Civil no havia pogut demostrar que els detinguts tinguessin explosius ni en manipulessin. Ara, després d’aquesta reculada no hi va haver cap campanya de descriminalització ni de disculpes. En general, les portades de les grans capçaleres o bé no van destacar aquestes posades en llibertat o bé les van relegar a un racó molt més petit que l’espai que havien ocupat les fotografies de les detencions. Sí que va tornar-hi a donar un espai important La Razón, però per a destacar una fotografia d’Alexis Codina, un dels encausats, amb una senyera i una arma que ell ja va aclarir que corresponia a una festa amb amics d’anys enrere i que la pistola era de paintball i espatllada.

Al juny, la investigació es va ampliar a quatre persones més: Esther Canet, Sònia Pascual, Rafael Delgado i Queralt Casoliva. La segona gran campanya mediàtica no va arribar, però, fins el juny del 2021, quan la Guàrdia Civil va filtrar l’informe final de la causa. Una altra vegada, la premsa espanyola va reproduir acríticament el document, que deia que el grup era una “organització criminal amb finalitat terrorista” i que havien fet cerques a Google sobre persones com ara Pablo Casado, Manuel Valls i José Manuel Villegas.

La Razón els tornava a assenyalar a la portada: “Els CDR tenien com a objectiu atemptar contra la Guàrdia Civil i la fiscalia del TSJC”. S’hi deia que els agents havien confiscat un “arsenal” als activistes que consistia en “reproduccions d’armes i artefactes explosius: quatre pistoles, una granada de mà, una mina, un fusell i dos ganivets de grans dimensions”. El Mundo destacava que dos dels detinguts havien vist el 2019 vídeos sobre els atemptats de l’11-S a Nova York.

Tanmateix, aquesta vegada alguns periodistes van aixecar la veu. El periodista de la cadena SER Miguel Ángel Campos va explicar, en un enfilall de X, per què havia decidit de no informar sobre “un informe si més no discutible”. Deia que l’única prova que la Guàrdia Civil havia aportat per demostrar que els CDR planificaven “accions terroristes” contra polítics havien estat les cerques a Google que va fer un dels encausats, Jordi Ros. Va qualificar d’irresponsable la difusió que en van fer la majoria de mitjans espanyols. “No sóc ni seré una eina política de ningú”, va dir.

Tanmateix, aquestes campanyes mediàtiques van ser molt intenses i no han sortit pas de franc als acusats. “He tingut molta por per la feina”, explica Casoliva. “Com que era un cas mediàtic, era fàcil que m’identifiquessin. Hem estat perseguits. Tenen mil hores de converses gravades, ens han seguit, tenen fotografies nostres a festes majors, amb els nostres fills… Han sortit coses personals en imatges de mitjans. Et sents molt vulnerable. Una vegada el meu fill em va dir que els seus companys m’havien vist a la televisió. Explica a un nen de sis anys que la seva mare està en una causa de terrorisme i que pot entrar a la presó. Ho ha hagut de saber i ho he hagut de saber gestionar, també la por de què li passaria a ell si hi entrava.”

Oblit mediàtic, malgrat el TJUE

Amb el pas dels anys, la premsa espanyola sembla que s’ha oblidat força del cas. L’ha anat esmentant periòdicament, però especialment en relació amb l’amnistia. “La fiscalia fulmina el fiscal dels CDR per haver imposat l’amnistia del terrorisme”, titulava el 2024 El Mundo, que considerava que els CDR s’havien “escudat” en l’amnistia. A la premsa catalana se n’han fet notícies quan el cas ha tingut novetats judicials, però no se n’ha parlat gaire més.

“Per una banda, és normal que la repercussió mediàtica no sigui la mateixa durant tots els anys, perquè quan una causa dura tant és lògic que, en certa manera, pugui caure en l’oblit”, diu Monge. “Per una altra banda, però, sí que és cert que hi ha hagut una diferència entre l’omnipresència mediàtica d’algunes persones en contrast amb la seva presència, i això origina aquesta sensació de desigualtat. Des del punt de vista mediàtic, la causa ha tingut un ressò menor que la dels líders polítics, malgrat que en realitat s’enfrontaven a acusacions molt més dures i a penes de presó molt més altes.”

La importància política de la tornada del president Carles Puigdemont és evident, però quan, darrerament, s’ha parlat de la imminent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), s’ha esmentat molt poc que influirà d’una manera molt determinant en el cas de l’operació Judes. De fet, la majoria de mitjans no ho han destacat en cap titular aquestes darreres setmanes.

El suport popular

Tanmateix, els encausats asseguren que allò que no ha fallat mai ha estat el suport popular. “Estem molt agraïts al grup de suport, als casals del Vallès i Osona que ens van obrir les portes, a Alerta Solidària, a la gent que no va dubtar en cap moment…”, diu Casoliva. “Va ser el moviment popular, sobretot l’esquerra independentista, que va ser més conscient del que hi havia. Ningú no s’esperava una repressió com aquesta, no estàvem preparades”. “S’han fet projeccions del documental sobre el cas arreu del territori i hem de donar valor a aquest suport tan bonic”, hi coincideix Monge. “Hi ha hagut un suport massiu de la gent, i això és el que compta, la gent organitzada, per a fer front a la repressió.”

“Els polítics en general van donar més suport als contenidors cremats que no pas al que vivíem amb la mentida abocada sobre nostre per criminalitzar-nos”, conclou Casoliva, que contrasta el paper polític amb el popular. “En el temps inactiva de militància m’he reafirmat que la repressió es viu millor si penses en els beneficis i objectius col·lectius, en la lluita comunitària, i no pas en el benefici individual.”