La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent és fora de dubte. Els dubtes provenen de l’èxit que puguin tenir els agonistes a l’hora de dificultar la transició. De moment, sembla que ho van aconseguint.

El que hi ha en joc és la incertesa política (cadascú la viu a la seva manera) i no pas el risc econòmic (objectivable).

L’estat fomenta la percepció del problema (sobre els efectes) i culpa l’altra part de les conseqüències (irritació dels animal spirits i fugida impetuosa provocada).

El govern de l’estat garanteix que no passarà una cosa, i a continuació en visualitza les conseqüències, com si allò que ha negat que passaria ho tinguéssim a tocar.

S’assenyalen culpables: es provoca el trasllat d’empreses i qui no aprofita el ‘pont de plata’ que el govern espanyol construeix és visualitzat com un traïdor.

Una part dels grans fracassos de la situació en què ens trobem és atribuïble als qui en el passat ens postulàrem des del seny com a intermediaris amb Madrid, bé en fòrums, en cercles, en ponts aeris, en bodeguillas monclovitas o en esmorzars a l’Empordà. Consola haver-ho intentat, però cal acceptar i reconèixer que no ha servit de res.

Si es pretén atemorir la ciutadania, hi ha millors arguments que els que asseguren que la gent gran es quedarà sense pensió (en un sistema de repartiment, això és impossible) o el de l’enfonsament del Titanic amb el simple trasllat d’empreses (amb poca incidència fiscal, d’ocupació i de canvis a la ubicació d’actius).

Certament, perdre raons socials no és desitjable, però això no hauria de fer perdre la raó. A més, si aquest procés fos realment irreversible, aquesta constatació només deixaria una possibilitat de recuperar seus: esdevenir un estat independent per a poder forçar aquelles empreses a operar en el nou territori.

Si els sobiranistes ho han fet tan malament per a no considerar deslocalitzacions que ja no retornaran mai i si els costos són tan grans, aconseguir una entesa no reporta beneficis.

En tot això, els mitjans hi tenen un paper fonamental. Algunes constatacions: com més endeutats estan els mitjans menys independents són. Com més veterans són els periodistes polítics més tradueixen prejudicis, revenges personals i ressentiments. Com més conservadors són, més es creuen amb capacitat de manegar uns polítics que en el fons menyspreen.

Hi ha vida intel·ligent més enllà de la premsa de paper. Fora d’aquest canal de comunicació, els joves són majoritaris. De manera que la pèrdua d’incidència d’aquella premsa es pot albirar.

La joventut no ha viscut ni ha sentit els horrors de la guerra civil, no ha votat la constitució i ha viscut en llibertat. No té por. I la crisi els ha deixats en una situació amb poca cosa a perdre pel risc del canvi. Valors esperats i taxes de descompte van eixamplant una escletxa creixent amb la demografia. Sense un canvi substancial, tot és qüestió de temps.

Una baixada del PIB de X punts en defensa de les posicions que es creuen dignes, com diuen alguns, pot significar poc per als qui amb la crisi econòmica i financera han vist pèrdues probablement molt superiors.

És obvi que els votants ens hem comptat, però no tots els ciutadans han votat. Sabem de qui és culpa haver-ho impedit. Però des de fora no es compra així el resultat per a legitimar una cosa tan transcendent com la que el govern te a l’agenda. No entrarem en raons.

Si ara es convoquen eleccions hauria de ser evident que comptarem parlamentaris, no vots, no participació. Si els d’una banda –la que sigui– guanyen, ni que sigui d’un escó, ni negociació imposada, ni transicions pactades amb la part que perdi. Altrament, les eleccions esdevindran un element més d’un bucle inservible per a resoldre allò que es tracta de resoldre.

L’allau de tweets i whatsapps que mentrestant distorsionen la veritat –sempre la primera víctima d’aquesta batalla– és fatal. Qui ho fa, fa mal a la seva causa, perquè nodreix sospites sobre la falsificació potencial de tota la resta de l’evidència (cosa que pot no ser el cas). I qui reenvia aquells missatges acaba fent el ridícul sense voler.

Quasi tres milions de catalans, almenys, estan desemparats per l’estat, i pel rei si són monàrquics. Encara no sabem quants estan desemparats per part del govern de Catalunya, però n’hi ha, això segur.

Ens havien dit que es podia parlar de tot sense violència. Ens trobem ara amb tot el contrari. Per a recuperar diàleg, l’apagada informativa dels mitjans nacionalistes espanyols i dels públics de l’estat en particular és pitjor que la clausura de les nostres webs.

Ja sembla obvi que el nacionalisme espanyol confronta amb el nacionalisme català des de l’imperi del poder i la força, no des de cap suposat internacionalisme progressista.

És evident de moment que a l’estimada Unió Europea els interessos econòmics guanyen als valors socials.

Qui més responsabilitat té a ser generós és qui té el poder. Qui creu que té més raó és qui ha de mostrar més magnanimitat en la comprensió de l’altre.

No es veuen més propostes que fer agenollar i obligar a demanar disculpes. Realment algú es pensa que així es promou la convivència i s’acaba la desafecció?

Guillem López i Casasnovas, economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]