observar
Il·lustració de Beppe Giacobbe.

Que és savi qui llegeix però ho és més encara qui observa ho va dir Alexandre Dumas, un escriptor, és clar. I jo encara veig aquell tel de sorpresa i estupefacció a la mirada d’aquella noia que em demana que si us plau li digui què aconsello a algú que es vulgui dedicar a escriure. El verb és observar; m’agrada dir-lo assaborint-ne totes les lletres i fixar-me en com qui m’escolta va rebent-les una rere l’altra, la o, la be, la essa…, com si fossin fitxes, i quan les té totes, les uneix i li apareix el verb davant dels ulls, em torna la mirada i a les ninetes té una segona pregunta que ni tan sols sap pronunciar, una pregunta que jo tampoc sé traduir en paraules, perquè només l’entens si la mires, i llavors responc amb una explicació llarga, recargolada, una autèntica espiral digna de la ca de Kipling, que ens acaba fent perdre el món de vista, hipnotitzades per la impossibilitat de dir amb la paraula tot el que representa l’acte de mirar per a un escriptor.

Observar com?, insistirà qui pregunta, perquè esperava una altra resposta, perquè els ulls et delaten i sap que pots allargar-te més, que rere aquest verb es pot desplegar tot un ventall de descobriments que avui no comptava que faria. Va, digues, et diu sense parlar. I engegues. Que hi ha tantes maneres d’observar, li dius, com persones que observen, però amb les celles t’etziba que no t’accepta obvietats. Mires el sostre, t’aclareixes la gola i expliques com observes, confesses com treballa des que obre els ulls fins que els tanca la mirada d’una escriptora.

Que hi ha moltes maneres d’observar és cert, hi insisteixes; cadascú de nosaltres pot mirar de moltes formes en una gradació que va de l’atenció extrema a la distracció quasi letàrgica, que va també de la distància quirúrgica a la implicació més empàtica imaginable, que pot anar també de la minuciositat científica a l’ociositat artística, que varia no solament, doncs, en funció del jo que observa, sinó de l’actitud que calça aquest jo, de la intenció que empunya, de la curiositat amb què s’ha llevat i la finalitat que té aquella observació.

Pots observar atenint-te només a allò que veus, anar detectant el que mires i no afegir-hi res; és dificilíssim, ja t’aviso, el jo se t’escapa pertot, t’empudega qualsevol menudesa que observis, no calla mai; però ho pots intentar, pots arribar a creure’t que tens una mirada científica, externa, que fa inventari, que enumera, que descriu la realitat que veu sense intervenir-hi, pots arribar a empassar-te aquesta ficció. Els ulls són capaços d’enganyar-te així.

Pots mirar per reafirmar l’existència de les coses, contemplar allò que és sense acabar de ser, que mig existeix perquè si no és mirat no acaba de tenir l’ésser complet, pots donar-te amb la mirada, oferir essència, dir-li que és només amb els teus ulls, sentir-te generós només d’alçar les parpelles. Hi ha coses que no són si ningú no les mira, i si en acabat les escrius, l’acte altruista ja esdevé total. Els ulls són capaços d’entabanar-te així, també.

Pots fixar-te en un punt concretíssim i no bellugar la vista d’allà, esperar de la quietud una observació que travessi línies de temps i després traçar amb les paraules aquestes línies sobre allò que mires; ni les coses són sempre iguals ni mires tota l’estona de la mateixa manera i d’aquestes dues mutabilitats en pot sortir un arc de maneres de ser i de mirar que doni com a resultat una aproximació al que mires prou capaç de convèncer-te que has aconseguit captar-ne tota l’essència. Els teus ulls són capaços d’això i més.

També pots desenfocar la vista, aquí els miops tenim avantatge, i dedicar-te a deduir què són aquelles ombres, aquelles taques que, tant si es mouen com si no, se’t planten davant dels ulls; necessitaràs la imaginació, que és una manera de mirar deslligada de qualsevol certesa però tant de veritat com qualsevol altra manera d’acostar-se a la realitat. Desconfia dels teus ulls, posa en dubte tot el que et mostrin, capgira el que t’ofereixen, interpreta-ho, canvia-ho, inventa-t’ho i digues que ho has vist mentre no acabaves de mirar del tot, el món també el fan els distrets.

Pots mirar buscant, pots mirar trobant, pots mirar perdent-te, pots mirar empaitant preguntes o respostes, pots fer la figuereta que vulguis que sempre trobaràs una nova manera de mirar, una per cada dia de l’any, no se t’acabaran mai, pots mirar llegint, pots provar de desxifrar el que veus com si fos un missatge escrit, encara que no vegis cap lletra ni cap paraula a les quals aferrar-te. Quan et llancis a mirar els teus ulls no toparan mai amb cap límit, en això no et mentiran mai.

I, escolta’m, hi ha una manera de mirar que no et pots perdre, necessitaràs els cinc sentits, però no t’espantis, ja fa estona que els estàs fent servir per observar i no te n’havies adonat. Tot el que veus fa olor, sona, té gust i ho pots tocar. Oi que no has deixat anar la mà de la imaginació? Doncs agafa-la fort. Els teus ulls poden olorar, assaborir, tocar i escoltar, només t’has de deixar encaterinar per ells a cegues, rere les parpelles hi tens tot un món, si abans mires amb els ulls oberts. Això et volia dir quan et vaig respondre que el verb és observar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb