Obscenitats pontifícies

Havia pensat de titular aquest escrit “Pornografia pontifícia”, però m’he fet enrere. També havia pensat que, si hi posava un títol ben extrem, desagradós, i una fotografia per a il·lustrar-lo, ja no caldria res més. Tothom sabria què hi diria i, per tant, no calia escriure’l, perquè ni jo no he de convèncer ningú de les diferències entre confessionalitat i el seu contrari ni els qui estiguin contents de la vinguda del cap de l’Església Catòlica a Catalunya i de les seves conseqüències no em podran treure del cap les meves veritats. Però a casa m’han fet veure que amb un títol i una imatge no n’hi havia prou, que havia d’argumentar-ho una mica. Més que res, m’han recordat, perquè sempre he defensat que les imatges no parlen per si soles i que necessiten la paraula per a fer-se’n preguntes.

Per començar a argumentar, doncs, citaré algunes persones que admiro i que, la setmana passada, es van pronunciar sobre la martingala que va representar que una minoria s’imposés a la gran majoria del país. Començaré pel gran Francesc Parcerisas, que acaba de publicar un llibre (Fer-ne vuitanta) que aquest estiu devoraré. Va deixar escrit: “El papa de Roma és el cap d’una secta religiosa antiga i amb molta força, i cap de l’estat vaticà. Els papes canvien, però la institució, l’Església Catòlica, ho fa molt lentament. Un exemple tràgic és que no s’ha aprofitat l’avinentesa per a demanar perdó públic pels molts casos de pederàstia que dins aquesta església s’han produït a Catalunya.” Aquí, hi afegeixo, caldria subratllar que els qui combreguen amb l’Església Catòlica són els primers que haurien de denunciar aquestes pràctiques atroces dels seus líders espirituals, però la gran majoria calla. Com callen els militants dels partits polítics acorralats per la corrupció. Lamentable!

Parcerisas afegia: “Les ‘autoritats competents’ del país són els mateixos que saltironejaven entusiasmats a la Via Laietana, exultants davant la repressió contra el Primer d’Octubre. (Illa fent de teloner d’Iceta, el ballarí suprem.)”

També la poeta Anna Gual ens va commoure amb aquestes reflexions: “Fa feredat veure com es mobilitzen institucions i recursos públics al voltant d’un líder religiós en un estat aconfessional. La fe pertany a l’àmbit privat; les institucions públiques haurien de representar tothom, no actuar com si una confessió concreta fos la de tots.” I acabava amb una sentència que haurien d’estampar els grafiters per tots els murs del país: “Si busquem exemples de compromís i servei a la comunitat, els trobarem abans a les aules que no pas als altars.”

I acabaré les citacions amb l’amic artista Jordi Pagès que, molt oportunament, recordava allò que havia dit Oriol Bohigas: “La Sagrada Família és l’edifici més lleig de tota la història de Barcelona.” I això que, quan Bohigas va deixar anar l’apotegma, l’edifici encara no s’havia convertit en l’abominació actual. El paper de Gaudí en tota aquesta història papal també ha estat molt desafortunat. Ja fa anys que el sistema català s’ha volgut apoderar d’una lectura acomodatícia de l’arquitecte. D’entrada, els llocs gaudinians de Barcelona oculten els estudis de Juan José Lahuerta, per mi l’investigador que ha sabut transcendir les hagiografies dessaborides de l’arquitectura gaudiniana. Com si la historiografia de l’art pogués lluitar contra les hordes del turisme i, també, les autòctones. A l’amic Juanjo no li perdonen d’haver aprofundit en Gaudí més enllà dels tòpics. I pretenen de silenciar-lo, la mare del Tano…

Una altra especialista en Gaudí, Judith Roher, ha treballat sobre la Sagrada Família lluny d’admiracions impostades. I ha documentat que, d’ençà del començament de la construcció, una part de Barcelona ha reaccionat a la imposició d’un temple que, com deia Francesc Parcerisas, va ser concebut “perquè l’Església pogués, així, contrarestar les malvestats de l’obrerisme anàrquic i revolucionari (o descregut)”. Rohrer ha documentat manifestacions cícliques en contra de l’edifici i de la seva prossecució. Puc dir, amb orgull, que l’any 1990 vaig participar en la que va instigar Vicenç Altaió.

He d’acabar aquesta argumentació, del tot innecessària per a aquells que tot ho veuen bé, sempre bé. A pesar que la vinguda del “cap d’una secta antiga” representés el malbaratament de la quotidianitat dels ciutadans. I, més encara, que impliqués la vigilància i la repressió policíaques: no podies entrar al metro amb la samarreta groga amb què –visca!– els mestres fan front a l’immobilisme de la consellera Niubó; van acorralar uns cantaires que anaven a entonar l’himne del país; els qui van tenir la (dis)sort d’assistir a la missa de la Sagrada Família, els van tractar com delinqüents potencials, els van fer arribar amb hores d’antelació i no els van deixar moure de la cadira; van impedir que el laïcisme es pogués mostrar en tota la seva dimensió…

Si voleu que us digui, la pitjor part de tot aquest enrenou autoritari d’un govern que es diu de tothom, però que ha actuat al servei d’una secta obscura, masclista i antidemocràtica, ha estat la campanya publicitària de la Generalitat de Catalunya: “Hola, món. Hola, papa Lleó XIV. Benvinguts a Catalunya.” Primer, perquè un govern democràtic s’ha doblegat a un estat –el Vaticà– que no fa eleccions, sinó conclaves. Segon, perquè crec que mai no havia vist una campanya tan ridícula, vergonyosa, carrinclona i políticament reaccionària, ni en els pitjors temps de la pau pujoliana.

Davant tot això, si us plau, que ningú no em torni a dir que cal respectar les creences dels altres. Això seria molt bonic si no fos que les seves creences haurien d’acabar on comença la meva llibertat, la llibertat de la majoria. I ja dura massa que la llibertat del secularisme s’ha vist conculcada per la irracionalitat dels qui, com deia el poeta Benjamin Péret, creuen en fantasmes.