Obediència, consens, debat cultural?

Un llibre incisiu, necessari: Contra l’obediència. Per acabar amb els consensos de l’art, de Joan M. Minguet, amb qui m’alegra compartir aquest espai d’anàlisi i opinió (publicat per Raig Verd, pròleg de Xavier Bassas). Aquest abanderat del parlar clar, que tants resultats inquietants i poc sucosos dóna en el nostre context des de fa massa, aplega aquí reflexions i punts d’atac a la somnolència somnàmbula que domina el món de les arts entre nosaltres. No podia arribar en millor moment.

Sempre és bo, el moment, per pensar sense baranes i amb companyia, que és potser l’única manera de pensar: Minguet escriu en conversa íntima i alhora col·lectiva amb els artistes, les seves obres i els pensadors contemporanis de l’assumpte. Abrandat, rampellut, implicat i generós amb l’art del país en actiu, els col·lectius i els singulars, fa les preguntes necessàries que recorren la història de l’art, de la qual M ha estat i és un bon professor, a més de crític d’art i de curador d’exposicions, com ara l’actual al Museu Abelló de Mollet del Vallès sobre les històriques Galeries Dalmau. A qui serveix l’obediència en el món de l’art. Quins són els papers que juguen els consensos en art. Exacte. Són les qüestions que importen. En resum: què se n’ha fet, del debat cultural? No podia arribar en millor moment el llibre perquè així estem. Sense debat cultural. Amb un consens implícit disfressat de debat. Amb l’obediència a punt, i punt.

Els centres culturals públics i privats compren i produeixen exposicions best-sellers, multitaquilleres, blockbusters. M’afegeixo a les reflexions de Minguet apuntant pel meu compte el cas del CCCB, de titularitat pública. Un centre intocable, elogiat a tort i a dret, sobre el qual es poden comptar amb els dits d’una mà les crítiques negatives en més de trenta anys, tot i dir en la lletra de la seva constitució que ha de potenciar el debat. Pot el consens donar lloc al debat? La seva secció de Debats, que omple diàriament les sales del centre, no acostuma a reunir ponents que pensin diferent, que això donaria peu al debat; assistim (també es poden veure a la web del centre) a converses, conferències, com en vulguem dir, interessants i valuoses en bastants casos, però no a debats. Ho acceptem per rutina, el consens és omnipresent. El mateix respecte de les exposicions.

Són exposicions enormes, des del primer dia, efectistes. Des del 1994, el model no ha canviat. Exposicions espectaculars que s’erigeixen en monument, exhibicions de poder dels diners dedicats que sovint dissimulen buits i no promouen el sentit crític en l’espectador. Fa poc ha tancat la dedicada a Rodoreda, en el context de la qual, he de dir de bon començament, em van ser demanats un text per al catàleg i una conferència, “Rodoreda, una autora europea”, que vaig llegir al desembre, disponible a la xarxa, que serà editada en paper pel mateix centre aquesta tardor. El meu compromís no va més lluny.

No ha tingut pròpiament crítica, només promoció informativa, com és general avui. Ha estat un èxit de visitants. M’ha suscitat força reflexions i converses. Ocupava 1.300 metres quadrats, que són molts. Com és costum a la casa, els omplia un muntatge ampul·lós que deixava el visitant sense gaires possibilitats de comprovar per si mateix si el propòsit de l’exposició, el seu discurs, es complia o potser no.  Havies de tornar-hi dos o més cops, com és habitual en el CCCB, i així i tot… He enraonat amb gent que li ha agradat i amb gent que no; a tots se’ls va fer llarga, pocs la van acabar, cap hi va tornar. Més d’un visitant m’ha comentat que fet i fet Rodoreda no hi era. Donat el recorregut centrat a evitar els temps rodoredians, passant per sobre del catalanisme republicà i fins de l’exili, reblant l’espai amb obres d’art que sovint tapaven l’obra mateixa de MR i fins les aportacions documentals de l’exposició. Per no haver-hi, no hi havia ni un espai propi dedicat a la seva pintura; ni a la poesia. M’hi podria estendre més, i potser ho faré en un altre moment; ara ho escric per correspondre a la incitació del llibre que comento a raonar en desobediència i fomentar el dissens i la controvèrsia bàsics per a la cultura. Hi ha més exemples, força.

No hi ha pròpiament crítica d’exposicions ni amb propietat tampoc no hi ha debat cultural; com a molt, i en el millor dels casos, hi ha algun fòrum públic d’expressió de dissidències, al marge dels titulars. Per això val la pena de llegir aquest llibre, una veu sense pretensions, propera, amb respecte pel lector, que permet la discrepància, com sovint he apuntat als marges del llibre amb alegria. Defensor decidit i practicant de les perifèries barcelonines, Minguet és un intèrpret i amant de l’art que les considera totes, les arts, a l’hora de parlar-ne: literatura, còmic, música, cine i foto per descomptat, sèries àcides com els Simpson, i la història i la filosofia com a terra ferma. En aquest llibre tracta del que l’art ha fet com a estructura de poder i del que pot fer per nosaltres com a societat si el deslloriguem, de les proves a què els artistes contemporanis sotmeten les institucions sempre que poden, d’artistes que treballen lluny de modes i de best-sellers. El conjunt de dobles pàgines com a portal de cada capítol, amb exemples, contraposats o no, d’obres i d’escriptors o artistes en relació amb el que s’hi dirà, fa la lectura engrescadora. Ple d’informació i de criteri expert de tota una vida de treball i emoció. Un bon llibre de tots cantons, que esperona i anima a promoure el debat cultural.