Obama i Catalunya: les lliçons del precedent eslovè

El secretari d’Estat dels EUA, James Baker, va fer unes declaracions el 21 de juny del 1991 a Belgrad en què deia que no reconeixerien una declaració unilateral d’independència d’Eslovènia. El periodista li va demanar: ‘Eslovènia és a punt de declarar la independència. Quina opinió en teniu? I els Estats Units estaran preparats per a un reconeixement diplomàtic?’ I la resposta de Baker: ‘No. I desaconsellarem accions unilaterals preses de qualsevol manera que no siguin el diàleg i el consens.’ I vegeu, per exemple, el titular que l’endemà en feia el diari espanyol El País: ‘Baker dóna suport a Belgrad sobre la unitat de Iugoslàvia.’ Una mena de titular com els que hem vist a la premsa espanyola avui, l’endemà de les paraules d’Obama.

Els eslovens van declarar unilateralment la independència el 25 de juny de 1991. I l’any següent eren reconeguts per la UE i pels EUA.

Per recordar aquells fets reproduïm tot seguit l’editorial de Vicent Partal escrit el 2011, en ocasió del vintè aniversari de la declaració d’independència eslovena:

«La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d’aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d’Europa. I d’una manera sincronitzada el ministre de Defensa iugoslau, d’aleshores, el general Velijko Kadijevic, va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s’havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els demòcrata-cristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l’assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l’esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d’avís, els serbis van anul·lar l’autonomia de les regions de Kossove i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir de fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l’argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d’esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l’exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d’independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d’Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l’exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era ‘inevitable’. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d’agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d’haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d’haver sofert l’agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d’Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d’Espanya i superior al de tots els estats de l’antiga Europa de l’est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitjana europea, alhora que en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU ocupa el lloc 29, just davant d’Andorra, que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

En un altre ordre de coses, un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d’estiu i disset en els d’hivern. L’eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l’amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l’exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d’habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se’l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.»