He escoltat veus enteses, aquests dies. I es veu que tampoc és tant estrany, això que ens passa amb els presos. D’entrada, es veu, hem de recordar obvietats: si els sentiments són un tren, no et quedis a la via. T’atropellarien. Sentiment de culpa amb Junqueras, Forn, Sánchez o Cuixart? No hi fem prou, i tens un cor trencat? Surt de la via, o el tren t’aixafarà. No rebutgis sentiments, però mira-te’ls més de lluny. Puja a un turó, allunya’t de la via, i mira com passa el tren dels teus sentiments. No el podràs frenar. Però evitaràs que se t’emporti.

He escoltat comparatives, aquests dies. I es veu que tampoc és tant estrany, això que ens passa amb els presos. Altres casos ja s’han vist. Per exemple, hi ha una història sobre Gandhi i la presó que il·lumina especialment en ple hivern. Sembla ben bé nostra. I serà un moment:

La història diu, i jo tradueixo, que un empresonament de Gandhi va durar dos anys. Durant aquest període, primer va morir el seu secretari de tota la vida, Mahadev Desai. Després, quan ja feia any i mig que el tenien tancat, el 22 de febrer de 1944, va morir la seva esposa Kasturba. Aleshores Gandhi va patir un greu atac de malària. I més tard va acceptar una entrevista amb Stuart Gelder, periodista britànic. Gelder va enviar extractes de l’entrevista a la premsa generalista on Gandhi hi anunciava concessions sobtades. Van ser unes declaracions que van sorprendre els seus compatriotes, els congressistes, i a Gandhi mateix. Els congressistes i Gandhi afirmaven que el periodista distorsionava.

Finalment Gandhi va ser alliberat el 6 de maig de 1944, amb la guerra encara en marxa. Va ser alliberat a causa d’una malaltia i que necessitava operar-se. I el Raj no volia que morís a la presó i la nació enfurís.

‘I la nació enfurís’

Al final de la guerra, els britànics van donar indicis clars que el poder es transferiria cap a l’Índia. En aquest punt Gandhi va fer una crida a abandonar la lluita, i es van alliberar uns 100.000 presoners polítics, incloent-hi els principals congressistes.

Aquí molts acaben fent el mateix: anuncien concessions a la premsa anglesa. Fa cinquanta anys, i ara. Qui no ho faria? Però aquí la pregunta que em faig és qui allà dins, allà lluny, allà fosc, creu que el que allibera els presos és la fúria de la nació, i no el bon comportament del presoner. Que no van ser les concessions a la premsa anglesa el que va funcionar. Va funcionar la temença a una nació enfurida. I un conflicte en marxa.

Volem que els presoners surtin? Doncs nació enfurida, implementem la República, i deixem si us plau que els presoners s’entrevistin amb periodistes britànics. Només faltaria. I que anunciïn concessions. Avanti o popolo. Per mi, com si volen fer crides a la revolta, canviant sobtadament d’estratègia i advocat penalista. Tot em sembla bé. Dalt del turó, a mi no m’afecta. Que facin. Ells a la seva, i nosaltres, a la nostra. Portem la República i això ens alliberà els presos. I no al revés. No són els presos que ens retornaran la República. És la República que ens retornarà els presos.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]