Els favorits als dos premis principals dels Goya 2020, millor film i millor direcció, són els tan vists com consagrats i comercials Amenábar i Almodóvar, per Mientras dure la guerra i Dolor y gloria. A banda Benito Zambrano, que amb Intemperie aspira també al de millor film, cal destacar dues revelacions nominades als dos premis estel·lars: els bascs Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga per La trinchera infinita, i el gallec Oliver Laxe per O que arde. Un nou cinema ja valorat internacionalment s’obre camí en el panorama ibèric.

O que arde va impressionar el mes de maig passat al Festival de Canes. Obtingué el Premi del jurat de la secció ‘Un certain régard’. Era el primer film en gallec que s’hi projectava. A més, és la tercera vegada que Canes reconeix la vàlua d’Oliver Laxe. Les seves dues obres anteriors: Todos vosotros sois capitanes (2010) i Mimosas (2016), van obtenir, respectivament, el Premi Fipresci de la Quinzena de realitzadors i el Gran Premi en la Setmana de la Crítica. Només un altre director espanyol, Victor Erice, ha estat tan valorat en el prestigiós Festival amb els seus tres primers llargmetratges.

El film de Laxe també va ser guardonat el mes passat com a millor film i millor guió al Festival de Cine de Mar del Plata, a l’Argentina.

Hipnòtica, punyent, intensa, brutal, contundent, gran obra, atrevida, insòlita… La crítica nacional i internacional n’ha dit meravelles i, a més a més, ha obtingut el reconeixement del públic amb un bon recorregut per sales. Sens dubte, és una de les cintes més belles, dures, intel·ligents i impactants de la temporada. Beu del millor de l’art i la poesia del cinema per abordar, amb força i emoció, sense sensibleria ni pretensions líriques, l’aspra tragèdia de la fi del món rural, centrant-se en els incendis forestals i totes les conseqüències i drames humans que arrasen una Galícia que podria ser metàfora del món.

Fotografia cedida per Numax Distribució.

El misteri i la saviesa oculta del món rural

O que arde comença amb una seqüència única, magistral. És de nit en un bosc d’eucaliptus. Els arbres, com homes gegants, van caient un per un. Com fitxes del dòmino. En el seu gest i desmai semblen persones. Podria ser un paisatge submergit, fantasmal. Però hi ha una màquina que, com un monstre, els va arrasant l’un rere l’altre, els mata, els tomba.

És l’obertura del teló, per presentar la història d’Amador, que surt de la presó, després d’haver complert condemna per piròman. Torna a casa seva amb la mare. Una casa perduda en les muntanyes, prop d’una vila llunyana. Ella, en veure’l, li diu: ‘Tens gana?’ Parlen poc. Són gent silenciosa, reservada, que ja sembla haver-s’ho dit tot. O saber tot allò que han de saber. L’acció pausada ens descriu la seva vida quotidiana, el camp, el bosc, les vaques, la gossa, el poble, la veterinària, uns nois que restauren una casa abandonada per a turistes. Novetats. Alteracions.

Passa la vida. I la vida ens presenta el paisatge. El món. Tot és apuntat. A pinzellades. Res no és prou explícit. Es cova un drama. Ell mai no fa referència a si era culpable o no. Els veïns murmuren. L’envolta la malfiança o la commiseració. És un home solitari, isolat, marginat. Diuen que ha tingut una vida dura. Hi ha una tensió latent. La vida quotidiana. La magnificència de les muntanyes. Els boscs calcinats. I els eucaliptus. Arbres nous que creixen més de pressa i donen més beneficis als propietaris. I un rerefons de tragèdia. La que hi va haver. La que es va gestant. L’eterna tragèdia d’un món que sembla que es mor.

Fotografia cedida per Numax Distribució.

És una ficció real amb actors no professionals que interpreten uns personatges que no són ells mateixos, sinó ficció, la més real que ens podem imaginar. Les cares ho diuen tot. Allò que pots intuir o imaginar. Allò que vols saber i que no et diran. La frase més llarga del film la diu ell a la seva mare una tarda d’estiu mentre contemplen els boscs: ‘Els eucaliptus creixen a tota pastilla cercant el cel. Les arrels poden tenir quilòmetres de llarg. Si grates per sota, l’arrel forma un teixit que sembla un sac de patates vell. Ofeguen qualsevol arbre o planta que vulgui sortir. Són una plaga. Són pitjors que el dimoni.’ Després d’un silenci, la mare diu: ‘Si fan patir, és perquè pateixen.’

Finalment arriba el foc, creix indomable i arrasa la muntanya i les cases. Els veïns i els animals han de fugir per sobreviure. Crema el bosc i tothom en cerca el culpable. Cal un responsable a qui culpar i castigar. La fúria continguda dels vilatans esclata quan assisteixen impotents al brutal incendi forestal, a la mort de la natura que durant generacions els ha donat vida i aixopluc, història i llegenda. Tothom cerca el culpable. Podria ser ell. O no. Podria ser qualsevol altre dels personatges. Podria ser fortuït. O no.

Oliver Laxe no cerca els culpables, no dóna les claus del drama. L’exposa i li dóna vida. El deixa fluir com l’aigua de pluja, com una simfonia que acaba esclatant. L’incendi és apoteòsic, brutal. Després, tot acaba a les mans del silenci, la sospita, i les reflexions que puguin fer-se els espectadors.

Cal destacar la importància fonamental del treball del director de fotografia, Mauro Herce, també nominat als Goya. I la precisió i riquesa de matisos del so d’Amanda Villavieja, Sergio Silva i Xavi Souto.

Fotografia cedida per Numax Distribució.

Acostar-se al món rural amb el cor

Alguns cineastes espanyols s’acosten al món rural per reduir-lo a postals o caricatures, estampes folklòriques o cromos infantils. També hi ha qui s’hi acosta amb pretensions antropològiques o etnològiques, sovint gratuïtes. En el fons, molt sovint és l’acostament de qui se sent superior, més modern.

Oliver Laxe, per contra, s’hi atansa amb el cor, se submergeix i et submergeix en el fred i la humitat de la pluja, l’escalfor de la cuina de carbó, el plaer de menjar pa de pagès, que les vaques i els animals et reconeguin, de la saviesa de saber-se orientar entre la boira i la desolació de caminar per boscs calcinats. Amador és i et fa sentir part integrant d’aquell món en extinció. Et fa sentir el pes i la fúria de tot allò que hi ha contingut en el silenci dels personatges, en la repetició perseverant dels mateixos gests diaris tota la vida, en el misteri de les seves rutines i pensaments sense expressar. La calma inquietant sempre present. Abans i després de la tempesta. Abans i després de l’incendi, de l’assassinat dels arbres del bosc. Una calma tensa perpètua, un foc interior permanent, un consumir-se per sempre més. És el retrat d’una forma de vida en extinció. Una forma de vida que és part de nosaltres, del nostre món.

En el fons, Laxe interroga la realitat, no la plasma amb mà d’aquarel·lista, vici a què força realitzadors tenen tendència. Filmen pobles i muntanyes com qui caça papallones per clavar-les en un suro. Ell, per contra, crea una realitat visceral que et penetra i et fa entrar i captar amb tots els teus sentits un món que pots conèixer o desconèixer. Tant és. Gràcies al film, encara que no hi hagis viscut mai, el vius. I el vius tal com ell te l’explica, tal com ell t’hi submergeix. Pateixes amb ell. T’angoixa la immensitat, la cruesa del clima i l’abisme del futur. Arribes a copsar que hi ha grans misteris, una forma d’entendre l’existència i la vida que es moriran amb el foc, metàfora de la destrucció humana del seu propi futur.

Fotografia cedida per Numax Distribució.

O que arde també ens interpel·la. Ens posa cara a cara amb la nostra incapacitat per a entendre aquell univers, que el tòpic considera elemental i no n’és gens. Ens revela les nostres limitacions i deficiències per a copsar la complexitat i, alhora, els valors ancestrals i humans d’una cultura, d’una visió del món que veiem desaparèixer sota el foc, mentre ens en commou l’extinció. En definitiva, Laxe ens revela la nostra incultura. La nostra llunyania, potser perpètua ja, dels secrets i misteris ancestrals de la relació de l’home amb la natura, una saviesa que ara mateix ens és incomprensible. I ja no dic què és més obvi: l’egoisme destructor de la nostra societat capitalista de consum desfermat, sense cap més meta que l’augment de riquesa, a costa de tot i de tothom. La mort del planeta que ens anuncien la contaminació i el canvi climàtic.

De París a Galícia, passant per Barcelona i el Marroc

Fill de l’emigració, Oliver Laxe va néixer a París el 1982. Es va llicenciar en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. A França era gallec i a Galícia era francès. Aquest sentiment de desarrelament potser l’ha portat, mitjançant les històries que sentia de nen a casa, a tenir una connexió especial amb la seva terra, bressol i escenari de les vides de generacions i generacions d’avantpassats. Laxe ve de lluny. I ho reflecteix en els seus films. La distància forçada del desarrelament i les històries familiars sobre la misèria, el fred, la gana, els desastres naturals, la duresa de la vida rural, han contribuït a crear-li un món, un cinema que té la força de la recerca autèntica, vital i intel·lectual. Una aproximació, amb el cor i la ment, no exempta de denúncia política i social. Ni de poesia.

El Marroc és l’escenari i el protagonista dels seus altres dos llargmetratges premiats a Canes: Todos vosotros sois capitanes (2010) i Mimosas (2016). El primer és fruit d’una estada a Tànger i d’un taller de cinema amb nens problemàtics, acompanyant-los i convidant-los a filmar tot allò que els provocava curiositat. És interessant com a experiència i reflexió i ja avança les inquietuds del cineasta.

Fotografia cedida per Numax Distribució.

En la segona, Mimosas, que ell va definir com a ‘western religiós’, també treballa amb actors no professionals per crear un conte sobre el trasllat per les muntanyes del cadàver d’un xeic  sense un destí gaire clar. És una epopeia que trenca i barreja, aparentment, les èpoques històriques. La força dels personatges, la història i la majestuositat del paisatge, les muntanyes, l’aridesa de les roques, el desert, la bellesa de les seqüències i la manera de filmar les cares, són les claus de la història, moltes virtuts de la qual reapareixeran a O que arde.

Però és en el curtmetratge Paris (2008) on són en estat embrionari moltes de les idees i preocupacions que Laxe aboca a la seva darrera obra tan lloada a Canes i ara nominada als Goya. És filmat en blanc i negre, amb amics, un estiu a Amil, Muxía i la comarca d’Os Ancares (Lugo), la terra de la seva família i escenari protagonista d’O que arde. Es titula Paris perquè és una de les ciutats on van els emigrants de la seva regió i ell el defineix com un assaig cinematogràfic de ‘passeigs i polifonies per la Galícia contemporània’.

El principi i el final tenen de protagonista l’helicòpter d’extinció de focs. El soroll dels motors i la seva imatge com un àngel volador pel cel ho envaeixen tot. De l’helicòpter penja la cisterna salvadora que s’omple, una vegada i una altra, com si fos un espiadimonis, en les basses d’aigua dels pagesos. El foc, l’aire, la terra i l’aigua. Els quatre elements tenen una presència notable en aquest assaig audiovisual, on també veiem la vida quotidiana, el gest, la sobrietat i la mirada dels paisans.

La gent es fusiona tant amb el paisatge i la vida animal i vegetal, i a la inversa, que la càmera s’acosta als animals com si fossin persones. Com si gossos, vaques i cavalls, després d’haver-nos mirat fixament fossin a punt de parlar o com si ho fessin sense articular paraula. Hi ha el treball quotidià, la caça, la subhasta d’animals, les mans dels treballadors, el menjar, la fruita, i sempre la muntanya, impressionant, la roca, el camí, la tradició. Un món amenaçat ple de vida. El precedent evident de les preocupacions de l’autor que desembocaran a O que arde, primer de manera continguda, tensa, i, al final, tempestuosament.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb