Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Què és millor, competir o cooperar? No és una dicotomia de blanc i negre, però Déu n’hi do. I és un dilema que apareix sovint a les nostres vides, a vegades de manera inconscient i sovint indesitjada. Volem una societat de competidors individualistes i egoistes o mirem de defensar el bé comú des de la col·laboració i la cooperació? La resposta sembla fàcil, fins que afecta els nostres propis interessos o privilegis i aleshores ja no ho és tant.

A la mainada els ensenyem a competir des de ben petits, comparant-los entre ells i desafiant-los a guanyar. A veure qui aprèn a caminar abans de l’any. A veure qui és el primer a dir papa o mama. A veure qui es vesteix primer. A veure qui guanya la partida. A veure qui arriba abans al cotxe. A veure qui fa més gols. A veure qui treu més bones notes. A veure qui té més joguines. A veure.

Aquest procés, òbviament, no s’atura mai. A veure qui entra a la universitat a estudiar allò que vol. A veure qui té l’últim model de mòbil. A veure qui té el cotxe més modern o la casa més luxosa. A veure qui paga menys imposts. A veure qui té més likes a les xarxes socials. Fins a la darrera competició: a veure qui allarga més el ball i triga més a entrar a la caixa.

A l’ensenyament s’han fet molts esforços els darrers anys per a fer avançar l’element cooperatiu: projectes, treball en grup, pèrdua de pes de les notes. Però no n’hi ha prou. Al primer món, vivim en societats altament competitives. Té la seva part positiva, és clar. Mentre competim, ens espavilem, tenim al·licients, avancem. El model comunista ha fracassat per un grapat de raons, però en part també per anul·lar la competitivitat.

Aleshores, però, arriba una pandèmia com l’actual. Malgrat que països i farmacèutiques competeixen per ser els primers a trobar el vaccí, hi hem arribat perquè investigadors de tot el món han unit els seus esforços i coneixements. En un temps rècord, impensable si cadascú hagués anat per lliure. Com en el joc de taula “Pandemic”, que curiosament també és cooperatiu, a diferència de la majoria de jocs de taula, només si tothom lluita hi ha opcions de guanyar.

Us confesso que totes aquestes giragonses prèvies són per acabar parlant de la independència de Catalunya. Hi arribarem competint o cooperant? Els ciutadans del carrer ho tenen clar: és l’esperit de les Diades, de la Via Catalana, del Primer d’Octubre. Tothom hi posa el coll i ningú no pregunta al del costat quin partit vota o si és del Barça, vegà o politeista. Amb els partits polítics, però, tinc més dubtes, sobretot després d’haver llegit M’explico, de Carles Puigdemont.

Els partits polítics competeixen entre ells i és lògic que ho facin: volen vots, volen cadires, volen poder. Malgrat tenir un objectiu superior (la independència) a tocar (deien), la realitat és que no han deixat de competir, sovint, a més, confonent partits rivals amb partits enemics. És superior a ells, són com la faula de la granota i l’escorpí. Junts pel Sí va ser l’excepció, l’anomalia que alguns dels integrants van començar a destruir des del mateix moment en què es va crear.

Ara mateix afegeixo una dosi de pessimisme al meu optimisme natural: no veig els electors predisposats a convertir cap dels partits sobiranistes en clarament majoritari i per tant capaç d’imposar un full de ruta, sigui quin sigui. Anirem votant, al ritme que ens marquin les autoritats polítiques i judicials del país veí, i com a molt es perfilaran altres governs, però res més. Potser sí que al capdavall el model escocès és més propici: un partit sobiranista, un líder, un projecte.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.