Noves de l’Alguer

  • "L’Alguer pica a la porta. Tres trucs, concretament, però d’aquells forts. Units per la música, però que van molt més enllà"

Pau Vidal
04.02.2021 - 21:50
VilaWeb

Quan fa just un any de l’últim cop que l’actualitat algueresa va treure el caparró en aquest humil raconet, els trucs a la porta que arriben de la Barceloneta sarda se senten tan fort que ningú amb una mica d’estima pel país els pot ignorar.

D’entrada, la visita de Claudio Sanna al Cap i casal, per desgràcia reduïda a només un cop l’any, aquesta vegada de la mà del Barnasants (entrades aquí). El concert es farà, amb permís de soques britàniques i derivats, el 4 d’abril. L’autor de Terrer meu, que últimament ha estrenyut la col·laboració amb el productor Marc Serrats i la cantautora Meritxell Gené, ha pogut enregistrar Mirau que sem anant i mirant gràcies al verkami de què ens vam fer ressò justament en aquell article, i ara ens ho ve a ensenyar. Com que Sanna també és una estructura d’estat, us suggereixo un cop d’ull al seu web per fer-vos una idea de què us perdreu si us el deixeu escapar.

(Si voleu una mica d’escalfament previ, el seu compatriota Paolo Dessi actua ben pocs dies abans).

El segon truc també té a veure amb la indústria discogràfica, si és que això a hores d’ara, a punt de completar el primer any de confinats, encara no és un oximoron. A l’eclosió del jove Davide Casu que recollíem a l’article esmentat (enguany el podreu veure a Menorca) s’hi ha d’afegir una veu nova, ben curiosa. Curiosa perquè no és un nadiu sinó un català del Principat, Adrià Martín, que debuta amb Lo somrís de la magrana (sota el nom artístic d’Adrià Mor). En realitat el disc és conseqüència d’un programa televisiu que aquest professor universitari i factòtum del primer traductor automàtic de sard va presentar a la RAI durant sis setmanes, Beni cun me, una per a cada llengua de l’illa de Sardenya. Que, a més de l’italià, el sard i l’alguerès, són el gal·lurès (al nord), el turrità o sasserès (nord-oest) i el tabarquí (arxipèlag del sud, parent del genovès). A risc de quedar marginat, el cedé no es pot trobar a les plataformes habituals sinó a Bandcamp, perquè, segons diu ell mateix, “és un projecte que té la transformació com a eix (llengües en perill, cultura lliure, descolonització), i col·laborar amb el capitalisme de plataforma hauria estat incoherent”. Al seu web es pot descarregar gratuïtament (també fer-hi aportacions), a més de veure els capítols del programa televisiu.

La baula que lliga aquests dos primers trucs és la ResPública de l’Alguer, un espai autogestionat al qual la batllia, de dretes (també ho anotàvem a l’article de l’any passat), els vol tancar la barraqueta. Aquest oasi de creació té la seu, i així fem la carambola que ens connectarà amb el tercer truc, al centre de la ciutat, a la plaça dedicada a un personatge fonamental: Pino Piras.

Aquest tercer truc és de paper, però està íntimament lligat amb la creació musical. O més aviat poètica, perquè el protagonista és una mena d’Ovidi Montllor més Pau Riba en versió algueresa. Pino Piras, un nom injustament desconegut per a nosaltres, va ser una figura singular del darrer terç del XX. Molt singular. Com que, per sort, santa Viquipèdia està pel que ha d’estar, hi podeu llegir la biografia i així puc anar de cara a barraca. La importància de Piras rau precisament en la decisió vital que va prendre per al seu ofici (i que tants i tants artistes o suposats farien bé d’imitar: una persona que, per fidelitat als seus orígens, va escollir com a llengua de creació una que no és que no tingui sis o set milions de parlants com aquests que a vosaltres us semblen tan pocs, no; ni tan sols deu vegades menys, no: només cent vegades menys!). I en dóna una idea el recopilatori que fa pocs anys li van dedicar precisament Sanna i Claudia Crabuzza (amb documentari inclòs), titulat Un home del país, on canten els seus hits més populars.

Avesats com estem a la mercantilització i el càlcul monetari, l’opció del poeta i dramaturg resulta prou xocant perquè algú dediqui un llibret a explicar-ho. És el que ha fet l’algueresista Xavier Brotons a No vull canvis de vocàbols! (una trentena de pàgines, editat per Obra Cultural de l’Alguer, 2020*). S’hi reprodueixen els motius de Piras per justificar no solament els perquès d’aquesta decisió artística sinó també la tria lingüística específica: “Per comunicar ama l’escoltador menester que parli la llengua de tots: no tenim vocabularis ni gramàtica algueresa. La mia cançó, doncs, té calqui italianismo, sardismo i, naturalment, catalanismo: l’alguerés parla així. Quant m’han proposat de catalanitzar calqui vocàbol, he dit NO! No vull canvis de vocàbols! La mia cançó és algueresa ama influències de altres llengües, i així té de restar.” El cantautor, conscient que els destinataris dels seus poemes i cançons eren els seus coterranis, empra (ara són paraules de Brotons) “la varietat de la llengua catalana parlada en la sua època a l’Alguer, amb totes aquelles influències que més lo distancien del català central o de l’estàndard en general”. El curador del llibret s’adscriu a aquesta mateixa varietat, i només per això ja val la pena llegir-lo; d’una banda, per gustar un dialecte català del qual no en solem tenir notícia, i de l’altra per corroborar un fenomen sociolingüísticament interessant: la resistència de la perifèria a l’assimilació per part de la metròpoli. Com se sol donar en aquests casos, no hi ha unanimitat quant al model lingüístic oficial (al País Valencià i les Balears encara en queden romanalles), i és curiós que, a petita escala, es reprodueix la mateixa tensió que encara llasta la normalització de la llengua sarda. Tot plegat ens il·lumina sobre altres moments històrics que no convé perdre de vista; l’època d’en Fabra, sense anar més lluny. Un exemple més recent el tenim en la llengua basca, que va saber (i no li va ser gota fàcil) destil·lar un estàndard unificat, l’euskera batua, del qual avui es congratula.

[*El llibret no es distribueix fora de Sardenya. Cal demanar-lo a Edicions de l’Alguer. Per a actualitat cultura algueresa en general, aquí].

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any