Nou mastegot a Catalunya: la inversió de l’estat espanyol, sota mínims

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar: “Catalunya aconseguirà un rècord d’inversions de 3.000 milions d’euros el 2025, amb el propòsit d’excedir aquesta quantitat en els pressupostos del 2026.” En la seva intervenció durant el debat de política general al parlament, Illa va ressaltar l’augment significatiu de les inversions comparat amb “les xifres tímides de les últimes dècades”. “Fer inversions és necessari i urgent al nostre país. És on ens juguem la batalla per dotar de les infrastructures i els serveis bàsics en un país pensat per a sis milions d’habitants que avui ja en té vuit milions”, va emfatitzar. Tot això ho deia el dia 7 d’octubre de l’any passat, quan se suposa que el president ja ha de tenir una bona informació del que passa a casa seva.

Doncs sembla que no. O no ho sabia o ho va dir per guanyar-se grans titulars als mitjans de comunicació. O totes dues coses a la vegada. La realitat la vam saber divendres passat. I ben segur que els titulars ara seran menys llampants que llavors. Resulta que l’estat espanyol ha executat 1.321 milions d’inversió efectiva a Catalunya el 2025, segons que es desprèn de l’informe “Distribució territorial de la inversió del sector públic estatal” de la Intervenció General de l’Estat (IGAE), adscrita al Ministeri d’Hisenda, que ha estat notificat als grups del congrés espanyol. Per cert, per què no es torna a fer com abans, que es penjaven les dades a la web de l’IGAE i ho podíem veure tots? Sempre es podia consultar…

Com veieu, aquesta xifra és menys de la meitat que no pas la que presumia el president a l’octubre. I es confirma com una aixecada de camisa més i un greuge addicional al poble català, atès el significat real d’aquesta xifra. Perquè és tan sols un 8,6% del total estatal d’inversió, si es tenen en compte únicament les quantitats que es poden regionalitzar per comunitats autònomes. Això és menys de la meitat del que li correspondria segons el seu pes econòmic i demogràfic, aplicat sobre el total invertit a les autonomies, que va sumar 15.368,7 milions d’euros. I, per acabar-ho d’adobar, resulta que, en termes absoluts, Catalunya va rebre menys de la meitat dels diners que no pas Madrid, on la inversió durant el 2025 va ser de 3.218 milions, un 20,9% del total estatal. I aquests gairebé 2.000 milions de diferència, simplement, em semblen un escàndol, amb majúscules.

Fent una senzilla divisió, vol dir que els 8,2 milions d’habitants de Catalunya hem rebut, per cap, una inversió pública de 162 euros, i que per als 7,2 milions de la Comunitat de Madrid en van tocar 452 també per cap. És a dir, gairebé el triple que no pas els catalans (2,77 vegades). I això passa en uns temps d’angoixa en el govern espanyol, perquè necessita vots catalans per a fer prosperar els seus projectes. No sembla la millor targeta d’invitació per a atraure’ls. “Amb aquestes dades que Junts fa temps que denunciem, pregunteu-vos per què tots els seus esforços van contra nosaltres. Per què som el front català. Per què som l’única opció que defensa Catalunya i els catalans”, va piular divendres mateix a X la diputada Miriam Nogueras.

Però la humiliació no acaba aquí. Si mireu la llista de comunitats, de més diners invertits per cap a menys, us adonareu d’un fet que es podria qualificar d’extraordinari (aquí es podria fer servir qualsevol adjectiu dels que no es poden escriure, per educació). Resulta que Catalunya ocupa el lloc divuitè de dinou, únicament per davant de les Illes Canàries i darrere de Melilla! L’estat espanyol considera que aquestes són les necessitats del territori català, això sí, després d’omplir-se la boca amb discursos en què sempre surten promeses de milers de milions. Vet ací la crua realitat. Sortim els penúltims en la repartidora. I encara sort que som els qui més contribuïm a engreixar la hisenda estatal, perquè, si no, potser ens fotrien encara una mica més enrere.

Mentrestant, als dirigents socialistes se’ls omple la boca parlant de la “normalització” de la situació a Catalunya, suposadament política, perquè la inversora està “normalitzada” fa molts anys, mani qui mani. Curiosa forma d’entendre la normalitat. Segons les dades de l’IGAE, la relació d’inversió pública per cap entre Madrid i Catalunya és molt alliçonadora en aquest sentit. Si miren aquests darrers anys, resulta que el 2021, per cada madrileny es van invertir 3,2 vegades més euros que no pas per cada català; el 2022, van ser 2,3; el 2023, 2,2; el 2024, 1,9 i el 2025, 2,7. Penso que té més sentit fer la comparació amb Madrid que no pas amb la mitjana estatal, de la qual sempre hem estat, també, per sota.

El que significa això per a Catalunya és molt dur d’admetre. Cansa de repetir-ho. Ens escanyen una mica més cada any i, de vegades, penso que ací les empreses i els autònoms fan gairebé miracles per a surar i mantenir-se al capdavant, encara, en molts àmbits de l’economia estatal. I molts encara diuen que Catalunya perd pistonada! Com voleu que el PIB per capita no creixi menys ací que no pas a Madrid? El que emprenya és que ens ho refreguin sense explicar dades com la que avui comentem. I encara emprenya més el silenci culpable de molts catalans.

I, enmig, van passant coses. Per exemple, encara ens barallem pels 4.700 milions que diuen que deixarem perdre si no es dóna suport al nou finançament proposat per Madrid. De vegades penso que aquests milions tan sols són per a mirar d’arraconar o de tapar la boca als qui pensen que són molt pocs diners, comparats amb els que ens deuen. Saben que han esgarrapat any rere any. Només el 2025, si l’estat espanyol hagués invertit ací el 19% sobre la xifra estatal destinada a l’efecte, ens haurien d’haver destinat al voltant de 3.000 milions. Vol dir que n’hem rebut 1.700 menys que no els que ens tocaria, si es complís la disposició addicional tercera de l’estatut, que exigeix que la inversió de l’estat equivalgui al pes del PIB català. Podem fer el mateix càlcul per als anys enrere i veurem com la milionada va augmentant. Mentre no es talli el sistema, que és just el que no fa la proposta actual de finançament, continuaran enfonsant-nos de mica en mica.

El passat mes de maig, Foment del Treball va presentar l’informe “El dèficit d’inversió en infrastructures a Catalunya 2009-2025”, que quantificava l’escletxa estimada d’inversió en infrestructures al país a partir de la licitació anual d’obra pública. Segons l’estudi, el dèficit acumulat durant el període 2009-2025 arriba als 49.543 milions d’euros corrents, una xifra que, expressada en euros constants del 2025, s’eleva fins a 58.748 milions d’euros. L’estudi pren com a referència una intensitat inversora del 2,2% del PIB, d’acord amb el valor observat a la Unió Europea sota una definició sectorial explícita d’infrastructura. El president, Josep Sánchez Llibre, va dir: “Aquest dèficit d’inversió d’infrastructures és alarmant, profundament indignant i absolutament intolerable.” I va afegir: “Invertir en infrastructures no és gastar; és crear capital i competitivitat.” Ja ho sabem, i és evident que ells també en són molt conscients…

Potser és molt aviat, però no he llegit gaire cosa que hagin dit els partits de Catalunya sobre aquest nou escàndol, a banda de Junts. És patètic sentir la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, haver d’admetre que l’augment de la inversió executada per l’estat espanyol a Catalunya hauria de ser “més important”. I potser encara més que, per tractar estructuralment aquest dèficit d’execució, defensi i reivindiqui formalment l’activació del Consorci d’Inversions Estat-Generalitat. Segons el seu parer, aquest instrument bilateral tècnic és clau per a articular les “solucions per a intentar de millorar” el volum de recursos que ens arriben. Senzillament, algú s’ho creu, això, a hores d’ara? Jo, decididament, no. I després del mastegot de divendres, encara menys.