referèndum
Recompte del referèndum de l'1-O.

La setmana passada parlàvem de cadenes, de baules febles i de baules fortes. Que la baula fluixa de l’independentisme és aquesta tendència natural a la divisió, també de forces. Ara que es parla tant de realisme, si més no als mitjans de la moderació, una de les realitats és aquesta: resumidament, uns independentistes han guanyat a uns altres. Es podria dir de més maneres, és clar, però ja som grans i no hauria de passar res; servidora, que és dels ‘altres’, no m’hi faig mala sang: sí, una part dels meus ha decidit tornar a passar la pel·lícula d’Espanya davant d’un públic nou, aquell que no va estar a l’aguait dels esdeveniments que van ocasionar l’onada de nous indepes. Passar la vella pel·lícula com a novetat: d’això es tracta ara. Són les urnes i les enquestes, que parlen, si ningú no demostra el contrari.

La idea de l’independentisme guanyador és allò tan parodiat d’eixamplar la base: ser més gent, tenir més força, sense especificar xifres ni newtons respectivament. Els perdedors, en canvi, som del parer que amb la reculada el peix està tot venut: que si la brutalitat de la repressió i les sentències salvatges no van estovar cap catalanet més, els greuges que vindran ara seran fluixos en comparació: perquè, què hi ha per sobre?, que ens vinguin a pelar de matinada? De fet, per la part dels convençuts, ni les sentències ni les detencions posteriors no van tenir cap impacte significatiu a les urnes espanyoles, que eren el reclam propagandístic que teníem més a prop: ves què els volem demanar, als altres. Si fins i tot Jaume Asens, que tal dia demanà el vot per la CUP, ens ha acabat de parlar clar amb aquest spoiler dels Comuns: ‘La nostra obligació –diu–, és convèncer la gent que vol anar-se’n d’Espanya que hi ha un projecte comú que val pena.’ Total: que a sobre també haurem de revisar això que de l’independentisme no se’n torna.

Però els que hem perdut amb els nostres tampoc no hem perdut ara: n’hi ha que situen la desfeta al moment que ens vam deixar canviar el president després de la trampa del 21-D; n’hi ha que parlen del dia de la república dels vuit segons; uns altres, de l’entrega dòcil de les institucions al 155. És clar: entre els perdedors també hi ha faccions, i servidora també seria dels que troben que, després de dos anys, els retrets ja ho han donat tot de si i han deixat de ser útils. Que ja hi ha prou bibliografia sobre com va anar allò que ja no podem canviar, i que els independentistes, com els que no ho seran mai, ja estem tots col·locats al calaixet on volem estar. A peu de carrer, després de les sentències, es va començar a veure: de presumir d’aquelles manis on no ens demanàvem què votava el del costat, a discriminar quina mena de protesta es mereixia la nostra preuada presència, sospitant de les altres i dels seus assistents.

Per tant, en aquest context, que no sabem ni seduir-nos entre naltros, no podem pretendre seduir ningú més. I si una cosa hem perdut de l’una punta a l’altra, perdedors i no, és el relat de per què volíem construir un país nou entre tots, per què no era cap caprici aquesta voluntat històrica de ser, i ser el contrari de l’estat putrefacte que avui ja representa tan bé la revifalla de la mort. Amb el referèndum vam poder introduir als mitjans la realitat d’una Catalunya independent, es parlava d’infrastructures, de pensions, de renda bàsica universal, de la pertinença a la UE o no, tot de debats que van quedar començats sota el soroll histèric i eixordador de l’adversari. I ara, entre retret i retret, si ens referim a la independència és només com a via d’escapament d’aquesta repressió dictatorial que només ens importa a naltros. I que, amb el perfil dels empresonats preventius que ens queden, es vol evitar que pugui importar a ningú més durant generacions. Ja no parlem de les opcions possibles del projecte col·lectiu, ni del debat constituent, ni de la fase de participació ciutadana que començarà al febrer, no cal dir del Consell de la República: al contrari, ens en fumem perquè l’esforç l’han fet uns perdedors diferents de nosaltres. Què ens hem d’explicar de naltros mateixos que no sapiguem.

I fins aquí les lamentacions, que ja duraven massa. Assumint que la unitat independentista és un ésser mitològic, la qüestió és si seríem capaços, descartada l’estratègia conjunta, de repartir-nos els papers. Amb aquella picardia que ens falta, una mica com allò dels ‘polis’ bons i els ‘polis’ dolents. D’entrada, amb un mínim de consens: considerant que és independentista tot aquell que votaria sí a la independència, per exemple, perquè si comencem a treure el sedàs ja podem plegar, seriosament. I ei: si és que anem de debò, que també podria ser que, arribats on som ara, només ens motivés de combatre els semblants amb aquell plaer que no hem sabut trobar treballant pel mateix futur.

Es tractaria d’avançar cadascú des de la pròpia trinxera, aprofitant-nos els uns dels altres, si tu vols, aprofitant tot allò que en puguem treure, dels seus encerts i errors, en benefici del projecte. Jo què sé, anant a les estratègies estrella: si d’allargar l’agonia d’un govern espanyol ‘progressista’ en surt res, tot això que tens; si de retratar l’estat espanyol des de l’exili s’hi guanya més que s’hi perd, no posar-s’hi de costat. Que cadascú pensi en les seues manies i aversions, si en podria treure cap suc en un sentit diferent del destructiu de fins ara, que ja fa fàstic. I, sobretot, desviar l’energia a recuperar els debats útils, debats en positiu, que són tot el contrari de l’espectacle del fang. En definitiva, que després de dos anys de desgast col·lectiu, potser comença a ser hora de mirar més endavant que no enrere, més que res per no tornar a entrepussar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb