Nosaltres, els cansats

  • «Crec que avui cal demanar paciència, serenor, decisió i intel•ligència al govern. I oferir-li el nostre suport»

Vicent Partal
08.06.2016 - 02:06
Actualització: 08.06.2016 - 09:23
VilaWeb

L’actuació de la CUP en la qüestió del pressupost és d’una irresponsabilitat política monumental, a parer meu només atenuada per la constatació que el retrat d’allò que són i allò que representen es fa cada dia més nítid.

Malgrat tot, en política els temps són llargs i les imatges, quan s’instal·len, són molt poderoses. Un unicorn blau, somniat i anhelat com si fos la perfecció, no el pots fer baixar del pedestal fàcilment. Sobretot no l’en poden fer baixar els altres fàcilment: hi ha massa emocions dipositades en el mite. Massa somnis. Al final la millor manera de sortir-se’n és que baixe tot sol. Ell.

I en aquest sentit, només en aquest sentit, he de dir que estic content per la conferència de premsa d’ahir a la nit i probablement n’estaré encara més després la votació d’avui. La confusió sobre qui eren en realitat i aquell ofec estètic que tan encertadament denunciava Unamuno dels catalans els van ser molt propicis el setembre passat, a les eleccions. Però no ha passat ni un any i ja es veu, nítidament, allò que molts no hi vam saber veure aleshores. Són el que són i qualsevol esforç voluntarista d’imaginar que podrien ser una altra cosa és inútil. I suïcida. Fa mal de dir, potser. I a mi, que vaig demanar el vot per Junts pel Sí i la CUP com si tant valgués l’un com l’altre, em tremola el pols mentre ho escric. Però en política, per sort, no hi  ha mai res inútil. I quan les coses queden clares, sempre és molt millor. Sempre.

Ara, altra volta i com tantes vegades ha passat, és l’hora dels cansats. I faig servir una frase en la qual, curiosament, van coincidir en poques hores de distància Joan Tardà i Carles Puigdemont. Els cansats són, som, els qui sempre trobem una raó per a anar endavant, els qui sempre estem disposats a tornar a alçar les portes, els qui no dubtem a preguntar al del costat ‘i ara què et sembla que fem?’. Els qui, dubtant sempre, no dubtem mai sobre què és fonamental.

Jo no sóc qui per a dir per on cal tirar a partir d’avui ni tinc les claus per a fer-ho. Però en aquest remake lamentable que acabem de viure em conforta haver vist com un govern seriós defugia l’espectacle i es concentrava en l’acció política, com no donava cap pilota per perduda i com reaccionava amb serenitat i mesurant els passos, sempre. Això em dóna confiança. Hi insistesc: tècnicament, ja ho sé que no serà fàcil, però ara també sé que hi ha una gent que no està disposada a deixar-se perdre enmig de la boira. El millor pressupost de les darreres dècades ja no es podrà aplicar, però no haurà estat perquè els qui l’han fet no s’hi hagen esforçat. Confie que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i tots els altres, des del govern i des del parlament, respondran amb els gests clars que el moment reclama. Però crec que ara no toca ni trencar la legislatura ni deixar-se endur per la ràbia. Més aviat a l’inrevés.

Crec que avui cal demanar paciència, serenor, decisió i intel·ligència al govern. I també crec que demanar això reclama en contrapartida que els oferim, avui sense reserves de cap mena, el suport explícit i directe que es mereixen. De nosaltres, els cansats. D’aquells que podem defallir unes hores o una nit, però no pas més. Perquè sabem que la independència és l’única eixida sensata i l’única revolució possible. Perquè som conscients que els experiments de laboratori, per més mediàtics que siguen, s’acaben ofegant en les pròpies contradiccions. I perquè hem descobert, ni que siga un poc tard, que els unicorns blaus serveixen per a fer cançons excel·lents però no tenen cap utilitat a l’hora de canviar el món.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any