El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Avui fa noranta anys que l’astrònom nord-americà Clyde William Tombaugh (1906-1997) va descobrir Plutó, des de l’Observatori Lowell a Flagstaff, Arizona.

Plutó va ser considerat el novè i més petit planeta de sistema solar per la Unió Astronòmica Internacional d’ençà de la seva localització el 1930 fins a 2006, quan va ser classificat com a planeta nan, tot i que la seva definició ha estat sempre objecte de controvèrsia entre els astrònoms.

Durant molts anys es va creure que Plutó era un satèl·lit de Neptú que havia deixat de ser satèl·lit pel fet d’arribar a una segona velocitat còsmica. No obstant això, aquesta teoria va ser refusada en la dècada de 1970.

Després d’un intens debat, i amb la proposta dels astrònoms uruguaians Julio Ángel Fernández i Gonzalo Tancredi davant l’Assemblea General de la Unió Astronòmica Internacional a Praga, es va decidir per unanimitat el 2006 reclassificar a Plutó com a planeta nan, requerint que un planeta hagi de tenir dominància orbital.

Es va proposar la seva classificació com a planeta en l’esborrany de resolució, però va desaparèixer de l’escrit final, aprovat per l’Assemblea General. D’ençà del 7 de setembre de 2006 té el número 134340, atorgat pel Centre de Planetes Menors.

Una decisió controvertida

D’ençà d’aleshores, molts científics consideren que Plutó ha de tornar a ser un planeta. Però no perquè tingui un clima, una atmosfera en capes, possibles compostos orgànics, oceans líquids i les seves pròpies llunes, com raonen els experts basant-se evidències científiques, sinó perquè així s’ha après a les escoles, un argument també vàlid per a la Societat per a la Preservació de Plutó com a Planeta.

Plutó posseeix una òrbita excèntrica i altament inclinada respecte a l’eclíptica, que recorre apropant-se en el seu periheli fins a l’interior de l’òrbita de Neptú. Així mateix posseeix també cinc satèl·lits: Caront, Nix, Hydra, Cèrber i Estígia.

La seva gran distància al Sol i a la Terra, unida a la seva reduïda grandària, impedeix que brilli per sobre de la magnitud 13,8 en els seus millors moments (periheli orbital i oposició), per la qual cosa només pot ser apreciat amb telescopis a partir dels 200 mm d’obertura, fotogràficament o amb càmera CCD.

Fins i tot en els seus millors moments apareix com astre puntual d’aspecte estel·lar, groguenc, sense trets distintius (diàmetre aparent inferior a 0,1 segons d’arc). No va ser fins a l’any 2015 quan la sonda espacial New Horizons va passar sobre el planeta i va permetre apreciar per primera vegada de forma nítida el seu aspecte real.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.