Avui fa un any de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein que dictaminava que el president Puigdemont no podia ser jutjat a Espanya per rebel·lió i sedició i oferia solament d’extradir-lo per malversació. La bufetada que aquella sentència va significar per a l’estratègia espanyola de negació del conflicte polític, de judicialització i de repressió constant i creixent encara avui ressona i té i tindrà conseqüències determinants per al procés.

Però, deixant de banda el record, la casualitat cronològica ha volgut que l’aniversari d’aquell punt culminant de la lluita contra la repressió i per la independència coincidesca gairebé hora per hora amb un dels clots més profunds en què s’ha ficat la classe política independentista: la votació d’ahir, en què Junts per Catalunya regalava la presidència de la Diputació de Barcelona al Partit Socialista. És una casualitat, però és una casualitat interessant perquè serveix per a centrar una mica les emocions d’aquestes darreres hores. Perquè convida a parlar dels clots, però també de les eixides.

És evident que d’ençà de l’endemà del Tres d’Octubre que ERC i Junts per Catalunya han perdut el nord i viuen més pendents de fer mal a l’altre que no pas de fer allò que haurien de fer pel bé de tots. I ara sabem que són capaços de fer-ho fins i tot quan fer mal a l’altre implica fer-te’l a tu mateix. Ahir Junts per Catalunya i el president Puigdemont es van fer molt mal a ells mateixos, encegats per la frustració que els causa l’intent d’Esquerra d’acorralar-los i negar-los constantment el pa i la sal. Però pocs exemples més clars trobarem de fins a quin punt aquesta negació del pa i la sal a qualsevol preu et pot fer mal a tu mateix com el desaprofitament durant el judici de la gran victòria del president Puigdemont als tribunals de Slesvig-Holstein. Desaprofitament que perjudica, abans que ningú, Oriol Junqueras mateix, que és qui s’enfronta a més anys de presó.

Aquesta mena de situacions molesten, cansen i irriten, però cal dir, perquè és així, que no són suficients per a canviar el tauler de joc. I ací és on hi ha una de les lliçons, potser la lliçó clau, sobre els clots i la manera d’eixir-ne. Per més que els nostres polítics es vagen ficant dins de clots, el fons de l’afer roman inalterat i continua reclamant una solució, una eixida que no es pot esquivar. I que, encara que ells s’amaguen o dimitesquen d’allò que són, no deixarà d’existir.

Perquè les coses, els fets, existeixen. I quan passen, aclucar els ulls pensant-se que amb aquest gest canviarà la realitat màgicament no els elimina pas. Espanya ha provat de fugir per tots els camins imaginables de l’ombra immensa de la sentència alemanya, però al final no ha pogut evitar que els fets de l’octubre del 2017 desembocassen al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, un territori on perd la capacitat de menystenir una decisió que no li agrada. Després d’anys defensant que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un afer intern, s’han hagut de retre a l’evidència, en una victòria que és i serà decisiva per a l’independentisme. I avui, si em permeteu de dir-ho, és, per cert, un bon dia per a recordar que la felicitat només arriba al final. La negació de les cautelars a Puigdemont i Comín, quant a la seua condició d’eurodiputats, ha despertat a Espanya un entusiasme irreal, que recorda molt el que varen tenir quan el president de la Generalitat va ingressar a la presó de Neumünster. Avui fa un any, però, que l’espanyolisme es va despertar sobtadament del seu somni.

De la mateixa manera que sabem això, també tots sabem que voler ‘normalitzar’ la vida política a còpia de pactar amb el PSOE, ara una diputació i uns quants ajuntaments, ahir i potser demà el govern de Pedro Sánchez, ni frenarà la repressió ni resoldrà el problema. El tauler no canvia perquè no pot canviar sense pactar una solució política. I això Espanya, PP i PSOE, no ho volen fer. El pendent ferroviari només l’aturarà la independència perquè Madrid ha perdut el control i la cort gira embogida en un festival de repressió i autoritarisme. De tal manera que si el Primer d’Octubre Núria Marín es va enfrontar a la Guàrdia Civil per impedir que entrassen a l’Hospitalet a pegar als seus veïns i Pedro Sánchez va protestar contra Mariano Rajoy, ara veiem en canvi com, governant el seu partit a Espanya, aquestes darreres hores la Guàrdia Civil ha entrat a la Generalitat, el president Torra ha rebut una notificació d’amenaça d’inhabilitació, hem sabut que Borrell espia les delegacions de la Generalitat a l’exterior i que la diputada Laura Borràs ha estat investigada irregularment i ens hem assabentat que el TSJC ha ampliat la causa contra Josep Maria Jové, o que Pedro Sánchez ha demanat obertament a Podem si seria capaç de signar un altre 155 contra la Generalitat. El tauler resta immòbil i no hi ha partides fictícies que es puguen jugar, diferents d’aquesta que juguem. I és això que compta.

Per això, en dies com ahir, quan hom té la temptació de reduir l’independentisme a allò que són i fan els partits polítics, cal recordar, a crits si cal, que el conflicte entre Espanya i Catalunya ja és en un estadi tan avançat, la batalla és tan aguda i les posicions tan impossibles de canviar, que fins i tot des del forat més profund on es puguen entaforar els nostres polítics s’albira clarament l’única eixida possible d’aquest infern que ells també han de sofrir: la separació d’Espanya. Cosa que no hi ha qui ho puga canviar perquè el Primer d’Octubre va passar –i tant, si va passar– i perquè Espanya, per sort de tots nosaltres i desgràcia dels qui voldrien fer marxa enrere, aquell fet no el podrà assimilar mai.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.