Només serem independents quan acceptem el fill de puta que tinguem al costat

Només serem independents quan acceptem el fill de puta que tinguem al costat. Ja sé que no és una frase gaire fina, però precisament per això em sembla adequada. Hem passat massa temps intentant fer la independència amb gent que ens agradi, que pensi com nosaltres, que comparteixi les nostres manies, que ens rigui les bromes i que sobretot no ens contradigui gaire. Però un moviment social no és organitzar una festa d’aniversari. És una habitació on entra molta gent que no s’ha triat entre ella: gent amb ego, amb por, amb ambicions, amb problemes a casa, amb una feina que els deixa sense temps i amb idees que de vegades són bones i de vegades no. I això no és cap anomalia que calgui corregir. És el material amb què s’ha de construir qualsevol moviment que vulgui arribar lluny.

Durant anys hem explicat els nostres fracassos mirant cap amunt. Madrid, els jutges, els partits, les institucions, les elits econòmiques. I evidentment que el poder existeix i que les estructures de poder pesen més del que ens agradaria. Però hi ha una cosa que costa més d’acceptar perquè no té l’excusa d’un enemic exterior: nosaltres també ens hem fet mal. Hem convertit discrepàncies polítiques en judicis morals i conflictes personals en guerres de principis. I després hem mirat el moviment des de fora, com si s’hagués esmicolat per culpa d’una conspiració misteriosa, tot i que moltes vegades l’única cosa que hem aconseguit és que fer alguna cosa junts sigui insuportable. Fins i tot alguns han acabat cedint espais de poder als socialistes, que per a mi és l’enemic, abans que a socis independentistes, per rancúnies del passat, amb l’excusa de les lluites compartides, tot col·laborant a la pacificació del conflicte.

Marx i Bakunin ja es van estirar les barbes fa més de cent cinquanta anys i van acabar partint la Internacional. La diferència és que, almenys en aquell cas, hi havia una discussió real sobre com s’havia de transformar la societat. Es podien equivocar i podien ser perfectament incapaços de suportar-se, però hi havia una discussió de fons. Avui, massa sovint, la batalla és una altra. Qui ha convocat. Qui surt a la foto. Qui pot parlar en nom de qui. Qui va arribar primer. Qui té el dret de donar lliçons. Qui és prou pur per a formar part del moviment i qui n’ha de quedar fora. Aquell és convergent. Aquell és de la CUP. Una cosa és discutir perquè no sabem quin camí porta a l’objectiu i una altra de molt diferent és discutir perquè no sabem comportar-nos i no estem a l’altura d’allò que el moviment exigeix. Les xarxes socials no han inventat aquest problema. La gent ja era imbècil abans de tenir Twitter. L’única cosa que han fet és donar-nos una sala de reunions oberta vint-i-quatre hores el dia i posar-hi un públic al davant. Una discussió que abans s’acabava quan tothom se n’anava a casa ara pot durar tres dies fins que surti un altre bolet similar.

Fa uns quants dies, l’Europol tornava a incloure l’independentisme en el seu informe anual sobre la situació del terrorisme a la Unió Europea. El que fa mal no és l’etiqueta: és l’adjectiu. El document descriu el moviment com una cosa fragmentada, operativament feble i limitada a activitats esporàdiques i simbòliques. Ho llegeixes esperant indignar-te i el que trobes és una frase que hauries pogut escriure tu. I no és cap novetat: en els nostres millors dies, amb un govern purament independentista, amb pressupost, assessors, informació i tot un aparell institucional al darrere, tampoc no vam ser capaços d’articular una estratègia conjunta quan va entrar en vigor el 155. Es va acordar que tots anirien a l’exili i l’acord es va dissoldre en qüestió de dies. No entraré en quina opció era la millor. Només constato que, fins i tot amb els recursos a la mà i amb la responsabilitat de decidir en els dies crítics, no vam saber posar-nos d’acord.

No cal afegir que tot ha empitjorat. Ha quedat lluny aquell projecte guanyador que va ser Junts pel Sí. Hem acabat esmicolant la confiança entre partits i ciutadans. Potser el problema de fons és que hem perdut l’esperança. Quan hi ha un horitzó, moltes diferències són suportables. Pots tenir al costat algú que no és de la teva corda perquè tens la sensació que aneu cap a algun lloc. Quan l’horitzó desapareix, la mateixa diferència es converteix en una traïció. La derrota no tan sols et lleva força: també et canvia la manera de mirar els altres. Allò que abans era una discussió passa a ser una prova de deslleialtat, i allò que abans era una diferència passa a ser una incompatibilitat. I llavors la gent vàlida es crema, se’n va i deixa un espai buit. I els espais buits, tard o d’hora, els ocupa algú. Ara sembla que són ocupats per dos monstres: els inútils incapaços d’articular res que sigui mínimament seriós i l’extrema dreta. Amb aquest últim fill de puta ningú no s’hi vol asseure. Jo faria l’exercici de separar el projecte dels seus votants i m’hi asseuria, m’hi asseuria fins a recuperar l’esperança al moviment i fer desaparèixer el seu projecte, perquè una societat amb una mirada de futur no deixa espai a qui viu del ressentiment, de la por i de la sensació que tot s’ha perdut. Aquesta malaltia no es combat a Twitter: es combat oferint alguna cosa millor. De fill de puta, sempre n’hi haurà un. Algun dia potser descobrirem que, per a algú, el fill de puta érem nosaltres.