Per què vol canviar de nom el Departament dels Pirineus Orientals?

Avui el Consell Departamental obre la consulta ciutadana per tal de triar un nou nom per a l’entitat territorial. Cinc anys després de la reelecció a la presidència del Departament dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe (socialista) és a punt de complir la promesa de campanya de canviar el nom del departament, herència de les reformes administratives i territorials dels revolucionaris francesos del 1789.

Cal pensar que aquests últims cinquanta anys, el nom de l’administració territorial de Catalunya Nord ha rondat els debats locals. Com en tots els departaments francesos, la creació i el nom de Pirineus Orientals són fruit de la política de la jove república francesa del 1789, que volia homogeneïtzar el territori amb administracions coherents, geogràfiques, i eliminar de retruc tot particularisme dels pobles històrics que el componien. Els departaments francesos van rebre tots noms amb referències als seus elements geogràfics (muntanyes, rius o costes), delimitats d’acord amb la distància que es podia recórrer a cavall en un dia. Nogensmenys, el seixanta-sisè departament francès, el dels Pirineus Orientals, es va calcar damunt les antigues comarques nord-catalanes del Rosselló, el Capcir, la Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, agregades a una part de la Fenolleda occitana.

Però durant els anys 1960, les reformes estatals i els petits avenços en termes de descentralització van fer néixer un debat sobre la necessitat d’adaptar el nom del departament a la realitat cultural i històrica del territori. Ja a partir del 1968, uns quants partits polítics van optar per la creació d’una regió catalana a l’estat francès, alimentats per un discurs portat pel catalanisme que s’anava estructurant i modernitzant. El 1971, Llorenç Planes, militant cultural i polític nord-català, va publicar El petit llibre de Catalunya-Nord, en el qual estructurava el pensament autonomista i regionalista nord-català tot actualitzant un terme ja utilitzat pel militant Alfons Miàs, els anys 1930: Catalunya Nord.

També a partir del 1963 el desenvolupament turístic del territori va afavorir la creació d’una multitud de marques, com per exemple Rosselló, Terres Catalanes i País Català, que volien incentivar l’activitat temporal turística o la venda de la producció agrícola local. Segons les temporades i el context nacional, la utilització d’aquests noms va tenir més èxit o menys.

Així, al principi del 1970, quan de París estant es va començar a pensar en la idea de crear unes regions administratives que agrupessin cinc departaments, el problema del nom va tornar a sorgir. Malgrat que en aquell moment la majoria de la població considerava que s’havia de canviar de nom, no hi va haver consens definitiu entre diferents idees de reformes: Pirineu Català, Rosselló, Pirineu Mediterrani, Catalunya Francesa o fins i tot Número Seixanta-Sis. Aquesta falta de concòrdia va afavorir la minoria que volia conservar el nom actual de Pirineus Orientals i la reforma, doncs, va quedar suspesa.

El debat va continuar durant els anys 1980 i 1990, amb el retrobament de la Generalitat de Catalunya i el desenvolupament de les polítiques euroregionals, cosa que va permetre la difusió, entre la població i els productes turístics, d’uns noms de més consens que no pas el més polític i militant de Catalunya Nord: Pays Catalan, partint de models com el País Basc francès, el País del Loira o el més pròxim País Càtar, o Terres Catalanes, utilitzat en l’àmbit periodístic i literari, i Pirineu Català, adoptat per algunes administracions de la Cerdanya i del Conflent.

El 2007, a Montpeller, el president Georges Frêche va voler canviar el nom de la regió Llenguadoc-Rosselló pel de Septimània, en referència al passat visigòtic del territori. En aquell moment, la societat nord-catalana es va manifestar en massa contra la nova etiqueta turística i es va reforçar la necessitat de considerar un altre nom per al departament. Fins al 2015, amb la gran reforma de la llei NOTRe, la constitució de les megaregions franceses i particularment de la nova regió Occitània-Pirineus Mediterranis, el debat va esclatar entre el teixit ciutadà nord-català i els càrrecs electes del departament. En aquell moment, a l’entrada dels municipis, els batlles van tornar a col·locar rètols sense gaire consens: la majoria van triar el nom de Pays Catalan, en francès únicament; alguns altres el van duplicar amb la forma catalana; uns altres van optar per Terres Catalanes, i una minoria, pel nom de Catalunya Nord. Però el nom d’Occitània es va aprovar i els actors del gran turisme local, entre els quals hi havia el diputat Romain Grau, van demanar a la nova presidenta de la regió, la socialista Carole Delga, d’afegir-hi Pirineus Mediterranis per tal d’impulsar una campanya turística pròpia al departament. Mentrestant, el 2019, el departament va intentar una campanya turística amb el nom de “la quarta dimensió”, que no va superar les primeres setmanes d’estiu, arran de l’onada de protestes dels nord-catalans.

Deu anys més tard, a partir de les mobilitzacions en contra del projecte occità, el debat va tornar a sorgir. El 2021, un any després de les eleccions municipals que van permetre a l’extrema dreta d’assolir el govern de Perpinyà, la presidenta Hermeline Malherbe, candidata a la successió, va voler aprofitar el suport dels autonomistes per a impulsar els tràmits del canvi de nom, amb el suport de l’antic batlle d’Elna i vice-president encarregat de la Catalanitat, Nicolas Garcia.

El camí cap al canvi de nom va ser molt llarg i ple de giragonses. Primer hi va haver una consulta, el 2022 i el 2023, del món associatiu i militant autonomista, com també de les grans personalitats del món econòmic i turístic. Així com els “catalanistes” van trobar un consens amb el nom de Pirineu Català, els grans empresaris turístics van optar majoritàriament per Pirineu Mediterrani. La consulta es va haver d’ajornar pel context estatal i les eleccions legislatives del 2024 i el departament no la va reprendre fins al 2025 amb l’organització de debats entre els ciutadans i els elegits l’hivern passat, portats per una empresa de comunicació privada. Durant les sessions de tallers col·lectius obertes als habitants, tots els temes hi eren tractats: capacitat d’atracció, accés a la salut, ordenació territorial, medi i, finalment, identitat. Davant els problemes socials i econòmics que experimenta el territori, els debats van poder amalgamar les temàtiques i van fer que el canvi de nom fos percebut com una qüestió facultativa per una part de la població.

Sis mesos més tard, a principi de l’estiu, finalment el Consell Departamental acaba d’anunciar l’obertura de la consulta ciutadana, del 22 de juny al 15 d’agost, per tres vies: la postal, la digital o la presencial, amb meses electorals obertes als despatxos de representació del departament als pobles i comarques. Una vegada acabada la consulta, es triarà el nom més votat amb majoria relativa i l’assemblea departamental haurà d’oficialitzar una deliberació que n’avalarà el resultat. Posteriorment, serà enviada al govern de l’estat, a París, que l’haurà de presentar al Consell d’Estat. Després de donar-ne l’opinió, la transmetrà al consell de ministres, que haurà de decidir el resultat final del procés.

De moment, el debat sobre el nom del territori sembla passar bastant inadvertit entre la societat nord-catalana. Enmig del desinterès general, la voluntat de conservar el nom actual i el poc consens per les propostes presentades, el resultat de la consulta serà una gran sorpresa.