Són tres quarts de set i sona el despertador. Ja fa més de dues hores que el pare ha anat a buscar el pa. Em desperto valent, com sempre, per afrontar el dia amb molt d’entusiasme. Són aproximadament dos quarts de vuit i em trobo a l’estació, esperant el tren per anar al col·le.

De sobte, miro el mòbil i veig que el pare em truca. Despenjo i, de bon començament, el seu to no és el de sempre. El noto preocupat. Mentrestant, em diu que hi ha dos agents dels Mossos a casa i que ara et vindran a buscar i, sobretot, no et moguis. Abans de penjar, el pare em diu: ‘Endavant, Arnau; molta força i estigues tranquil.’

Em presento. Em dic Arnau i tinc vint-i-un anys. Sóc fill de l’ex-alcalde perseguit per la justícia per voler fer la primera consulta per la independència. Sóc besnét de l’Eloi, un jove republicà que va estar tancat a la Model pel sol fet de pensar lliurement i diferent. Sóc nét de la Maria, una senyora forta i valenta, que des del dia en què va néixer, el 18 de juliol de 1936, fins avui, no ha mostrat tenir por i estic segur que no en manifestà mai de mai.

En definitiva, no vull que la por formi part dels meus gens. Totes aquestes coses em vénen al cap un cop penjo al telèfon. Són tres quarts de vuit i arriben dos agents dels Mossos. Pujo al cotxe. Són les vuit aproximadament i ja sóc a comissaria, detingut i emmanillat. Em llegeixen els meus drets i m’escorcollen.

Són les vuit i vint i entro a la garjola. Miro al meu voltant i veig parets altes i fredes, amb olor d’humitat i d’injustícia. Em sento sol i començo a pensar, avui més que mai, en l’Oriol Jonqueras, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, en Jordi Turull, en Josep Rull, en Raül Romeva, la Dolors Bassa, els alcaldes encausats, els músics empresonats, en les persones com jo… I penso que ja justícia és arbitrària en aquest país.

És un quart de nou, aproximadament, i em criden per agafar-me les empremtes digitals i fer-me fotos. En aquest moment, només puc pensar que això és una pel·lícula i que jo en sóc el protagonista. En acabat, torno a la cel·la i allí m’esperen uns minuts molts llargs, abans no arriba l’advocat.

Són tres quarts de nou i em desplacen a una habitació molt senzilla; tres cadires i un ordinador. Aquí, amb el meu advocat, molt trempat per cert, trec el primer somriure del dia. Noto escalfor i esperança; ja no estic sol. És un quart de deu i decideixo de no declarar i fer-ho davant d’un jutge. Em fan quatre preguntes més i… llest.

Surto de l’habitació i signo uns documents i em tornen les meves pertinences. En acabar, surto amb el meu advocat i l’agent d’aquesta comissaria. He viscut enreixat també emocionalment, i ens dirigim cap a recepció, on m’esperen els meus pares, la meva parella i els meus sogres. Ens fem una abraçada molt forta, sincera i llarga. Són tres quarts de deu, aproximadament, i surto de comissaria. A fora hi ha els mitjans de comunicació, però el nostre objectiu es senzill: anar cap a casa.

Pujo al cotxe i abraço el pare i penso un altre cop en tots els moments difícils que va tenir ell no fa gaires anys i que, sobretot, no va tenir mai por.

Ara em dic a mi mateix i a tots vosaltres: NO HEM DE TENIR POR!

Arnau Móra

Arenys de Munt, 10 d’abril de 2018

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb