19.07.2026 - 21:40
Tres metres de roba blanca amb quatre paraules escrites en negre: “Les Malvines són argentines.” Això és tot. Però amb això –amb tan poca cosa, si es mira bé– n’hi ha hagut prou per a remoure un país sencer, obrir un conflicte diplomàtic i tornar a posar en l’escenari mundial una ferida que l’Argentina arrossega de fa quaranta-quatre anys. Vist de la perspectiva catalana, hi ha una cosa que m’interessa remarcar: l’afer demostra una vegada més que amb ben poca cosa es pot canviar la política. Que n’és, de fàcil, que una anècdota inesperada, un fet menor –posem per cas, una votació municipal a Arenys de Munt– revolucione de sobte un país sencer.
Els fets són prou sabuts. Dimecres a Atlanta l’Argentina va eliminar Anglaterra a la semifinal del Mundial. La FIFA havia prohibit explícitament que els afeccionats entrassen a l’estadi banderes o consignes referides a les Malvines i a la guerra del 1982. Però un afeccionat va aconseguir de passar els controls igualment i, acabat el partit, va llançar la pancarta a la gespa. Giovani Lo Celso la va arreplegar i la va desplegar amb Nicolás Otamendi, Cristian Romero i Lisandro Martínez davant la graderia argentina. La imatge va fer la volta al món en qüestió de segons i s’ha transformat en la fotografia icònica del Mundial, la més reproduïda als diaris i televisions de tot el món. L’endemà, el govern britànic ja exigia una investigació formal: la política, va dir el ministre Peter Kyle a la BBC, s’ha de mantenir al marge del futbol.
La frase del ministre és particularment reveladora perquè és exactament falsa –aquests dies ho hem dit tantes vegades… El futbol no s’hi ha mantingut mai, al marge de la política, i el cas de les Malvines ho demostra prou bé. El 1982, mentre els soldats morien pel fred de l’Atlàntic del sud, el Regne Unit prohibia als seus seleccionats d’enfrontar-se amb l’Argentina al Mundial d’Espanya. El 1986, la mà de Déu de Maradona a l’Azteca es va viure a Buenos Aires com una revenja bèl·lica, i els jugadors d’aquella generació van confessar després que les Malvines eren el combustible que els movia. La pancarta d’Atlanta, doncs, no és cap anomalia dins aquesta història: n’és el capítol més recent.
Però la cosa interessant no és la pancarta, sinó la reacció que ha originat. A l’Argentina, l’efecte ha estat sísmic i inesperat. Un estudi sobre més de quatre-cents mil missatges publicats a les xarxes els dies previs al partit ja indicava que la qüestió de les Malvines dominava la conversa per damunt de les expectatives estrictament esportives, i malgrat que l’afer havia desaparegut pràcticament de la política diària. El n’havien fet desaparèixer. I després del gest dels jugadors ha passat una cosa que cap campanya institucional no hauria pogut aconseguir: milions de joves argentins, i no solament argentins –les cerques mundials a Google es van disparar com poques voltes s’ha vist–, han començat a demanar-se qui eren aquells pibes de divuit anys que havien combatut i havien mort en unes illes remotes. L’escriptor Jorge Fernández Díaz, que ha dedicat anys a la memòria dels ex-combatents, ho explicava dissabte a La Nación en un article impressionant, magnífic, revestit d’una amargor lúcida: hi ha veterans de les Malvines que són rebuts amb honors a la Gran Bretanya i que a Buenos Aires són uns desconeguts o, pitjor, uns sospitosos. La societat argentina no va saber mai separar la dictadura criminal i demencial de Galtieri dels soldats que aquella dictadura hi va enviar, i va decidir de resoldre la incomoditat amb el silenci. Ara una pancarta en un estadi ha fet més per trencar aquest silenci que quatre decennis de política.
La FIFA, mentrestant, s’ha trobat atrapada en el propi parany. El codi disciplinari d’aquest organisme prohibeix les manifestacions polítiques, però l’aplicació de la norma és d’una inconsistència còmica. Xhaka i Shaqiri van ser multats el 2018 per haver simulat l’àguila bicèfala albanesa contra Sèrbia. Rodri i Morata van ser sancionats per la UEFA el 2024 perquè van cantar “Gibraltar español” a la plaça de Cibeles. En canvi, el seleccionador egipci Hossam Hassan ha passejat una bandera palestina en aquest Mundial sense conseqüència pública de cap mena, amb l’argument que Palestina és membre de la FIFA i la bandera, per tant, “no és política”. El raonament és fascinant: una bandera és política o no segons si l’estat que representa té cadira a l’organisme. La neutralitat de la FIFA, per tant, no té res de neutral; és, simplement, una cartografia del poder. Ben submisa i mesella, diguem-ho tot.
Els catalans això ho coneixem de primera mà. La UEFA va multar el Barça reiteradament perquè els afeccionats duien estelades a la Champions, i l’estat espanyol va provar de prohibir-les en una final de Copa. Fins i tot –ho deveu recordar– un any van arribar, de manera delirant, a prohibir qualsevol cosa de color groc. Ara, en el Mundial, la FIFA, en les instruccions de seguretat, ha pintat totes les estelades imaginables perquè els guàrdies les impedissen a l’instant de desplegar-se. No deixa de ser interessant: ser l’enemic és un orgull, també. I sempre el mateix mecanisme: el drap, la percalina, fa por perquè diu allò que la diplomàcia no pot dir, o no vol dir. Una pancarta no ocupa territoris ni guanya plets a l’Haia, però fa una cosa que cap govern no pot controlar: fixa una imatge en la memòria de milions de persones.
Faça què faça la FIFA amb l’expedient, la pancarta ja ha complit la funció i és una gran lliçó: ha obligat un país a mirar allò que entre tots havien decidit de no mirar. Cosa que no està gens malament, tenint en compte que són només tres metres de roba. A més de recordar-nos a tots –siguem del país que siguem i pensem qualsevol cosa que pensem– que encara que estiguem perduts com a societat, encara que ens semble que som en el pou més profund, sempre hi haurà un gest simple, rutinari, anecdòtic, menor, humil, capaç de desencadenar un moviment inesperat i de capgirar les coses. Per això els polítics professionals tenen por de la gent.
PS: Convé no enganyar-se sobre l’abast del gest. Mentre l’Argentina mirava la pancarta, els poderosos miraven una altra cosa: el projecte petrolier Sea Lion, que ha de començar a extraure cru el 2028; els caladors de calamar que fan de les Malvines un dels territoris amb més PIB per capita del món; la posició de l’arxipèlag en la competició entre Washington i Pequín per l’Atlàntic Sud i l’accés a l’Antàrtida… El Regne Unit fa quaranta anys que hi aplica una política d’estat contínua, governe qui governe. L’Argentina, en canvi, hi ha alternat la confrontació, el desinterès i l’èpica segons el govern de torn. I els acords simbòlics, per profunds que siguen, no poden substituir mai les estratègies –ho sabem prou bé també els catalans.
