No es va trobar cap cadàver enmig del carrer, ni al costat d’uns contenidors

Divendres, 26 de juny, no es va trobar cap cadàver enmig del carrer de Joaquín Costa, de Barcelona, ni enmig de cap contenidor, com han difós a so de bombo i platerets alguns mitjans. Divendres un home que vivia al carrer de Joaquín Costa va caure, davant el número, 52, just on hi ha les bústies de recollida pneumàtica. No se sap si es va entrebancar o si va ser per un cop de calor o si es va trobar malament per cap altra causa. Potser l’autòpsia ho concretarà. Era a mig matí, a les onze tocades. Els primers de socórrer-lo van ser els veïns de les botigues del costat. Expliquen que li sortia sang, que al primer moment parlava, que li van dir que avisaven la seva dona. L’ambulància no va arribar de seguida, va trigar. La policia sí que va arribar de seguida. Un dels veïns que el van auxiliar m’explica que li va recollir la cartera i que la va donar a la policia. I em diu el nom de l’home i que vivia a pocs metres d’on va caure.

L’home ja no es va aixecar. Va morir abans que el poguessin traslladar a cap hospital. Va morir al carrer. A les dues del migdia els Mossos encara tenien el carrer tallat al trànsit, protegit per aquella mena de tanca que posen quan es mor algú, que quan la veus ja tems la pitjor desgràcia, perquè al darrere ja no hi ha vida. En vaig fer una foto, la de l’article. Mentre la feia unes dones des d’un balcó em van escridassar. Em demanaven respecte. Potser eren familiars i es pensaven que jo era una turista.

És cert, l’home i la seva família es mereixien i es mereixen respecte. I per això escric aquest text, que m’agradaria no haver-lo d’escriure perquè la causa que l’origina no fos real. Però és real, fastigosament tangible a internet. Potser l’esborraran, potser voldran esborrar el rastre de la crueltat dels fets. Ara pots mentir i esborrar-ho. Però crec que no n’hi haurà prou. Hauran de demanar disculpes. Hauran de fer-ho. De la mateixa manera que jo escric això, per respecte al mort, a la seva família, a la veritat, al periodisme i també al Raval, als meus veïns d’aquest barri on treballo de fa tants anys.

Nosaltres, a VilaWeb, havíem decidit de no fer-ne notícia. Creiem que els fets no ho eren. El que havia passat consideràvem, considerem, que va ser un accident trist, però un accident. Però a mitja tarda vam rebre una notificació d’El Periódico: “Troben un cadàver entre uns contenidors al carrer Joaquín Costa de Barcelona”. Algun altre mitjà també ho deia. Vam tornar a sortir al carrer, vam parlar amb els veïns, vam comprovar que no havia aparegut cap cadàver que s’afegís als recents assassinats d’aquests darrers dies a trets, com el del carrer de Balmes. No, no havia passat res més. Es referien a la persona que havia mort aquell dia al nostre barri. Els veïns explicaven la mateixa versió. L’home havia caigut. Premsa dels Mossos no va fer cap nota, encara que alguns mitjans els citaven com a font, dient que el mort s’havia trobat a les 13.20. A nosaltres es limitaven a dir-nos que no podien explicar res fins a l’autòpsia. L’endemà, dissabte, ens van confirmar que no havien fet cap nota, que havien d’esperar el resultat de l’autòpsia, però també que no s’havia trobat cap cadàver, que l’home havia caigut.

Un veí, emprenyat i cansat de l’estigmatització del Raval, va trucar a El Periódico i els va dir que allò que explicaven no era cert. La reacció del diari va ser eliminar la referència als contenidors, que també era falsa, perquè en aquest carrer no n’hi ha, de contenidors, però va mantenir la resta. No en van tenir prou, ells van continuar difonent la mentida. Ara ho feien a Instagram amb el titular “Troben un cadàver estès al mig del carrer a Barcelona”, amb unes fotos de nit, que no corresponen ni al lloc ni al moment. Evidentment, tenia molts reenviaments. Ho havien aconseguit. La mala notícia es distribuïa a tota vela.

I tot això per a què? Per a buscar uns clics fastigosament bruts? Per què és fàcil embrutar el Raval? Per què cal que Barcelona sigui més desgraciada del que és, i per això s’han d’inventar aquesta imatge de pel·lícula on els morts apareixen pels carrers sense més ni més? Per què els qui hi vivim i hi treballem no podem ni morir tranquils? Em preocupa aquesta mena de comportament periodístic, gratuïtament irresponsable. Em preocupa que Instagram em suggereixi aquest contingut. El mal que fan és important, fa ferida que sagna. És un moment difícil per al periodisme. Les situacions de confusió són freqüents i requereixen més esforç que mai per a contrastar-les. Però això no justifica aquesta lleugeresa a l’hora d’embrutar unes persones i un barri sencer.

Dissabte al matí una veïna, que treballa a pocs metres d’on van passar els fets, se sentia alleujada de saber que el que havia llegit al diari no era veritat. Ella no ho havia vist, però s’ho havia empassat amb inquietud. Ara tenia una altra inquietud, pensar que el que deia aquell diari no era cert.

Cal que el periodisme sigui creïble. Accions com aquesta ens deixen indefensos a tots. Espero que el Consell de la Informació actuï. La professió ho necessita. Els veïns de Barcelona també. No tan sols els del Raval.