07.07.2026 - 21:40
M’ha despertat la pudor de cremat entrant per la finestra. I un neguit que no marxa.
Escric aquesta columna el dia que fa cinc anys que vaig parir per primera i única vegada. I penso en el món on li ha tocat viure, i com n’és, de diferent, del de quan jo era un napbuf. M’angoixo una mica. Angoixar-se i no fer res no té gaire sentit, no. El cap et va a mil, voldries fer moltes coses tot i que saps que tu sola no vas enlloc, i te’n fas creus, que els qui poden fer-ne de debò no s’afanyin més, ateses les circumstàncies. Atesa l’emergència climàtica. Tu no vols plànyer-te, però hi ha moments que t’ofegues, i els pensaments s’entrebanquen els uns amb els altres i, barrabum, queden embarrancats sota una llum espatarrant que tot ho encega i que fa que no hi vegis amb gaire nitidesa. Potser és la suor entelant-te els ulls, potser és estrès tèrmic.
A uns quants quilòmetres, un incendi forestal que crema. A la ciutat, un sol de justícia que fa bullir les llambordes. Una nova onada de calor. Mires el mapa, i no hi ha escapatòria. Les onades de calor, com més va més freqüents, més duradores i més extremes. Fa por.
Quan tornem del casal d’estiu a l’hora que l’astre corona el cel, juguem a anar d’ombra en ombra fins a casa (no som l’única família que s’ha empescat aquest joc, ho sé). Si cal, fent marrada, però no s’hi val, passar pel sol. Aquesta és la juguesca, però com que en algun punt s’esdevé materialment impossible, la norma s’adapta i consisteix a travessar el tros assolellat tan de pressa com sigui possible. Aviam qui arriba primer a la següent ombra. Aquest és el món d’avui, en una ciutat que es torna hostil quan arriba la calor i es pensa que amb un parell de fonts i de refugis climàtics ja és habitable.
Avui, les tardes d’estiu a la ciutat són sinònim de jocs d’aigua en algun parc amb massa poca ombra i anar-se colant en establiments climatitzats. “Que ja us atenen?” “Només mirem, gràcies.”
I aquest neguit que no marxa.
Ecoansietat. Pobresa energètica. Refugis climàtics. Estrès tèrmic. Cop de calor. Incendis de sisena generació. La nova normalitat.
Potser sí que el canvi climàtic és inevitable, perquè ja hi som i els estius no tornaran a ser com eren, per molt greu que ens sàpiga. (Mira, una altra: solastàlgia.) Però el deteriorament accelerat no ho és, d’inevitable. I per moltes ganes que servidora tingui que arribi l’hivern, el problema no és l’estiu. L’escalfament global té unes causes i uns responsables, no és cap càstig diví. Hi ha experts que fa anys que hi treballen i que proposen solucions. Jo no en sóc, d’experta. Només sé, com qualsevol persona sensata que llegeixi el diari i es preocupi pel món on viuran els nostres fills, que és urgent fer un cop de volant.
(Bé, potser no és la millor metàfora, perquè el volant segurament caldria deixar-lo estar i apagar el motor directament.)
Servidora va créixer amb el lema del Capità Enciam “els petits canvis són poderosos” i encara m’ho crec. Cadascú de nosaltres pot fer-hi alguna cosa. Però no puc evitar de veure-hi aquell deix naïf. No sé si té gaire sentit, que ens assenyalem els uns als altres. Com deia Andreu Escrivà en una entrevista, més enllà de l’estil de vida individual (fer un consum responsable, optar per la bici o el tren, tenir cotxe elèctric, menjar productes de proximitat), cal que canviïn les condicions de vida. Perquè les solucions basades en el consum van aparellades a la desigualtat i no són efectives.
I ara penso en qui pot permetre’s tenir la casa ben climatitzada i qui no. Qui té accés a una piscina i qui no. Qui pot anar de vacances i al casal d’estiu i qui no. Qui pot fugir de la calor i qui hi ha de conviure amb penes i treballs, deixant-hi la salut. Aquests dies que proliferen articles amb consells domèstics per a combatre les onades de calor, em demano què fan els qui poden intervenir sobre les condicions materials de la gent.
Mentre som en aquest cercle viciós en què anem generant illes de calor amb aires condicionats que s’han tornat imprescindibles –perquè l’alternativa és morir-se, directament– i sobreescalfant les ciutats, en aquest món d’avui en què tot ens ho fem portar i tot ho volem ara i anem acumulant deixalles i escopint gasos d’efecte hivernacle, hi ha uns oligopolis que es van enriquint a costa de la vida de les persones. I uns governs que van molt lents, massa lents, exasperantment lents: a gestionar els recursos, a fomentar el transport públic, a regular sense por les emissions de gasos i les construccions, a posar límits al creixement sense aturador, a climatitzar les escoles d’una santa vegada, a obrir les piscines, a oferir refugis climàtics de debò, a afegir arbres i espais verds a les ciutats, coi!
Ens hem habituat a neologismes que fa quatre dies ens causaven estranyesa o ens semblaven exagerats. Mentrestant, encara hem de conviure amb negacionistes que no són sinó un perill.
Que els recursos del planeta són finits fa temps que ho sabem, per molt que continuem fent com si no. Ja s’ho trobarà qui vingui darrere, no n’hi ha per a tant, els avenços tecnològics ho resoldran tot… Doncs, no. Si parlem del futur i de superar aquesta ansietat que treu el cap, cal parlar de decréixer. Ha de ser la nova normalitat tard o d’hora, però potser quan hi estiguem preparats ja serà tard.
“Hi ha un comú denominador en tot el que s’està plantejant des de governs i les corporacions en la lluita contra el canvi climàtic: hem d’aconseguir la transició energètica mantenint el creixement econòmic, és a dir, mantenint els nostres estàndards de vida i l’increment constant del consum”, escriu Miguel Pajares a Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic (Raig Verd). I això és impossible. El creixement econòmic no permet fer cap transició energètica. Perquè va més de pressa. Perquè porta a l’extractivisme desmesurat i a l’esgotament de tots els recursos sense que s’hagi pogut aturar el canvi climàtic.
I diu: “La magnitud de les transformacions que s’han de fer per reduir dràsticament el consum energètic i dur a terme la transició energètica i ecològica segons criteris de justícia global no és possible dins del sistema capitalista, perquè el capitalisme no pot funcionar sense creixement econòmic. Aquesta és l’autèntica veritat incòmoda.”
Per sort, hi ha sortides. I com més va, més gent participant-hi. Cooperatives d’autoconsum, entitats pageses autogestionades, empreses públiques de gestió de l’aigua, de l’habitatge… Aquesta és l’esperança contra un creixement desenfrenat que porta al col·lapse. Però necessitem que aquesta esperança sigui realment transformadora, que els governs s’hi impliquin, que deixin d’acotar el cap i fer la viu-viu.
Continua la pudor de cremat d’un incendi que malden per controlar. A la ciutat, la biblioteca pública ha esdevingut un espai de primera necessitat, i en aquesta distopia ben real passem els dies d’estiu. El menys calorós de la resta de la nostra vida, si no hi fem res.
