Quim Torra UCE

Em deveu haver sentit dir alguna vegada que crec que una de les claus de la revolució democràtica catalana ha estat la dignitat de la nostra gent gran. Em sembla que moltíssims d’aquests homes i dones van creure sincerament que la reforma postfranquista obria una possibilitat de convivència dins l’estat espanyol i de democràcia. Però amb el pas del temps he constatat, amb una gran admiració, que han tingut el valor i la decència de reconèixer que van ser enganyats i, a més a més, refusen dignament d’anar-se’n sense deixar-ho arreglat.

No sé si el president de la Generalitat, Quim Torra, era conscient del vincle històric que establia ahir quan, durant la conferència a Prada de Conflent, va deixar clar que ‘el camí és la ruptura democràtica’. Però, tant si ho era com si no, la frase és inequívoca. Mort Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va aribar i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de dalt. Dècades més tard, encara ens rebem les conseqüències, fins i tot diria que més que mai, de no haver trencat aleshores amb el passat de manera contundent, assentant les bases d’un estat democràtic avançat on els drets de tothom fossen assegurats. De manera que en aquest context reclamar novament, encara, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que volia ser, crec que és un encert polític.

Entre més motius, perquè va ser precisament l’independentisme, en companyia de l’anarquisme i alguns grups d’extrema esquerra, el sector que va denunciar principalment l’abandonament de la ruptura democràtica com a programa i que va reclamar de no integrar-se en la reforma proposada per la cúpula.

És evident, i això ha estat estudiat a bastament, que arran de l’amenaça del franquisme més dur, una amenaça que era concreta i real, la població va cedir al xantatge d’una reforma que avui sabem de sobres que havia estat concebuda per a no canviar el nucli de poder real i mantenir les seues prebendes. Ho explica bé José Carlos Rueda Laffond, en el seu treball sobre la perspectiva històrica de Podem, quan afirma que la transició espanyola va ser ‘el fruit del reformisme adaptatiu, en què l’oposició va ser cooptada per les elits postfranquistes assegurant-se permanències i continuïtats clientelistes’. L’oposició va ser cooptada per les elits franquistes: una realitat que aleshores era molt difícil de veure, ho reconec, però que avui és impossible de discutir.

La falsa imatge de Juan Carlos creada arran dels diversos colps d’estat que van confluir en el 23-F, la integració a Europa, la modernització que el primer PSOE féu de l’administració, la construcció de l’estat autonòmic i els esdeveniments del 1992 van materialitzar plàsticament en poc temps la imatge d’una Espanya moderna que aparentment havia trencat amb el passat i que es podia veure a ella mateixa com una realitat dinàmica i oberta. (Però no a tot arreu: al País Valencià la violència feixista no va deixar d’existir mai i això explica el paper dels valencians en l’anàlisi crítica de tot allò que va passar aquells anys.)

Siga com siga, Espanya, l’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15-M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Perquè els referents maquilladors positius ja no donaven més de si i la realitat s’havia imposat. A partir d’aleshores els relats hegemònics creats pel postfranquisme es varen poder capgirar i en compte de parlar de consens vàrem passar a destacar les esquerdes, els polítics tradicionals van ser aplegats com a casta amb aquella extraordinària definició que és ‘PPPSOE’, allò que ens volien presentar com a democràcia va tornar a ser el règim, es va començar a reivindicar la memòria històrica i les responsabilitats dels franquistes esborrades per aquella llei d’amnistia que ens havien encolomat i la constitució espanyola es va identificar com la clau que tancava totes les portes. Com el problema.

D’aquells dos moviments ha emergit la crisi que ofega avui l’estat espanyol, com és visible fins i tot en el terreny parlamentari. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran de l’aporellos i el discurs de Felipe VI el 3 d’octubre. El règim va reaccionar fent cas de la seua intuïció franquista: tan sols amb repressió i tancant qualsevol porta al diàleg. I és cert que va pegar fort, però també ha rebut molt fort. El cost d’haver abandonat el còmode totalitarisme invers per tornar a les mesures autoritàries d’excepció el paga prou car i podria ser que l’acabàs ensorrant. Però, dissortadament, l’independentisme, de moment, ha estat incapaç d’aprofitar el moment i els dubtes i les incoherències no li han deixat fins ara prendre decisions, avançar en propostes, que permetrien de rematar la construcció de la república independent començada el primer d’octubre de 2017.

No únicament això, sinó que ara comencem a observar un fenomen nou i preocupant. Igual que va passar a la fi de la vida de Franco, i sembla que per les mateixes raons, hi ha sectors de l’independentisme que ens proposen la integració dòcil al règim, fins i tot sense demanar cap reforma en canvi. Ho hem vist en declaracions recents del vice-president, Pere Aragonés, en què arriba a dir que la via de la ruptura, unilateral, és impossible perquè l’estat té el monopoli de la violència –frase amb ecos de Santiago Carrillo, que va fer servir aquest mateix argument quan va anunciar que el PCE acceptava la monarquia. Ho veiem en el discurs que va destil·lant un sector del PDECat com més va més autonomista.

D’aquesta manera un poc sorprenent, dècades després sembla que l’antagonisme tornarà a ser reforma o ruptura, sotmetiment o alliberament, integració o rebuig. Però avui amb grans diferències, enormes!, respecte del 1978. Diferències positives. Perquè la por d’alguns a la brutalitat del règim sembla ser la mateixa. Però ara tots sabem també el preu terrible que té en les nostres vides quotidianes acceptar aquesta por i no trencar. I ara hem constatat la força de la població i què és capaç de fer, derrotant la por, com va passar el primer i el tercer d’octubre de 2017. I hem entès, perquè ho hem vist amb els nostres ulls, que els vots no són propietat de ningú, que no hi ha cap partit etern i que, en canvi, hi ha una força col·lectiva, popular, que quan esclata no la poden aturar ni els millors polítics professionals.

L’any 1980, en unes circumstàncies ben diferents de les actuals, la revista Lluita, òrgan del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), responia a les maniobres de l’estat amb un editorial significativament titulat ‘No ens integrarem a la reforma’. L’independentisme que ara sembla que hem d’anomenar ‘de tota la vida’, el FNC o el PSAN provisional, ja havien mantingut aquest rebuig de bon començament, mentre que al PSAN coexistien encara els qui pensaven que integrar-se a la reforma era positiu i els qui no. Aclarida la situació interna, el PSAN, a partir d’aquella negativa a integrar-se, va emprendre un procés d’unitat estratègica amb els altres partits que menà a l’esclat de l’anomenat ‘independentisme combatiu’ dels anys vuitanta i noranta, moviment que va ser la gènesi i un dels motors recognoscibles de l’independentisme actual. I l’origen en bona part de la visió crítica sobre el funcionament de l’estat espanyol que s’ha escampat en massa entre la població aquests darrers deu anys i que ha empès Espanya a la crisi en què viu.

L’any 1980 aquella oposició a integrar-se en el règim era extremadament feble i, com he explicat abans, va haver d’actuar en uns anys de modernització de l’estat espanyol que va suscitar una adhesió difícil de trencar, però que avui s’ha esvaït totalment en la majoria de catalans. De manera que allò que als anys vuitanta del segle passat era un combat minoritari i gairebé desesperat, a la segona dècada del segle XXI ha esdevingut el pal de paller de la política catalana. I aquest és un canvi engrescador. Fins al punt que aquell ‘no ens integrarem a la reforma’ avui ja no és un text publicat en una revista de tirada minsa, gairebé clandestina, sinó el missatge que el president de la Generalitat decideix d’enviar als ciutadans quan s’acosten moments d’una enorme excepcionalitat, que marcaran el futur no solament de l’independentisme sinó de tot el país.

Maya Angelou, l’extraordinària poetessa afroamericana i activista pels drets civils, va escriure una vegada que la història, amb tota la crueltat i duresa, no pot deixar d’existir ni es pot esborrar, però que no cal que es repetesca. I va afegir que no es repetirà si nosaltres som capaços d’encarar-la amb el coratge que dóna haver entès, del futur estant, fins a quin punt anàvem equivocats en el passat. Jo no ho podria dir millor.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb