A mi no em diguis turista

  • «Entra en joc l'equilibri en funció d'uns principis més accentuats o menys, que només faltaria que ara renunciéssim a voltar pel món»

VilaWeb
Fragment de la coberta de 'He ballat (breument) la conga', de David Foster Wallace (Edicions del Periscopi)

Serà juliol i es col·lapsaran els aeroports, es col·lapsaran les platges, es col·lapsaran els centres de les ciutats. Serà agost i continuaran les queixes al taulell de maletes perdudes, els crits dels qui juguen a pala a dos pams, les masses de turistes passejant per la plaça de la catedral sota pameles i para-sols. A ‘Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer’, un dels articles que forma part de l’antologia He ballat (breument) la conga que finalment podem llegir en català gràcies al traductor Ferran Ràfols Gesa i a Edicions del Periscopi, l’escriptor David Foster Wallace parla de la ‘boviscopofòbia’, que defineix com a ‘por mòrbida de semblar boví’. L’article és un relat excepcional i detallista d’un creuer pel Carib, amb tots els excessos i excentricitats i reflexions sobre la condició d’home blanc nord-americà. En un moment determinat, DFW s’atura a narrar la visió, des de dalt la coberta (com a boviscopofòbic i semiagorafòbic), dels creueristes que van sortint del vaixell, atracat durant unes hores, i que passen a ser turistes en aquella illa. ‘Des d’aquí dalt, ara que els miro, tendeixo a imaginar-me que els altres passatgers no s’adonen de les mirades de menyspreu impassible dels comerciants locals, dels cambrers i dependents, dels venedors de fotos amb llangardaixos, etcètera. Tendeixo a imaginar-me que la resta de turistes són massa bovinament egocèntrics per adonar-se de com els miren.’

Boviscopofòbia. Deu ser això que es desperta dins d’alguns tot sovint, també quan és hora de planificar un viatge i anar-se’n de vacances. No voler ser part del ramat, fugir-ne, tenir-ne una ‘por mòrbida’. Però si les coses fossin certeses absolutes, suposo que seria tot massa avorrit. I també arriben contradiccions, amb això de fer el turista, que no sé si és igual que ser viatger, tot i que l’origen etimològic és similar. Als viatgers sembla que els estimem més que als turistes, o que no ens fan tanta angúnia com els turistes. Per què deu ser? Als viatgers se’ls suposa un respecte per l’entorn, pel paisatge, que als turistes, per definició prejudicial, no els atorguem, al contrari, són el mal. Fan que remugui mentre vaig tranquil·lament pel carrer perquè m’obliguen a esquivar-los, perquè m’aturen per demanar-me ‘parc güel?’, perquè fan pudor de crema solar, perquè envaeixen els espais, perquè ja no pots pujar als búnquers ni passejar per la plaça reial perquè se’ls han fet seus. Que no, que no ens agraden. Escriu la columnista mentre tanca una reserva d’hotel a dos mil quilòmetres.

Contradiccions, deia. I com te les menges?

Més enllà dels ramats que es passegen bovinament i que molesten veïns maniàtics, hi ets tu, hi sóc jo, que ara tanquem la maleta i ens n’anem a passar uns dies fora. De viatge, si ho vols dir així. A fer el turista, segurament. I per molt que voldrem evitar les zones més massificades, ni que sigui, també i en primer terme, per una qüestió d’agorafòbia, no podrem evitar el nostre impacte en aquell indret.

Entra en joc l’equilibri en funció d’uns principis més accentuats o menys, que només faltaria que ara renunciéssim a voltar pel món. I mentre uns miren de practicar un turisme més sostenible, de no alterar el paisatge del lloc on van, d’interessar-se per la cultura, de fer servir el transport públic, d’evitar les grans cadenes hoteleres i l’airbnb (que resulta que és el dimoni en majúscules però que fins i tot els més suposadament conscienciats hi recorren, ja poden fer discursos), n’hi ha uns altres la prioritat dels quals és fer vacances i prou, i que siguin com més barates millor, sense parar-se ni tan sols a pensar que aquest cost que s’estalvien el paga algú altre, siguin treballadors precaris, sigui el planeta que és de tots. Passa que els menys escrupolosos sempre són els qui tenen el son més profund.

Torno a DFW, aquesta vegada a ‘Contempleu el llamàntol’, que ja avisa que això que dirà, els seus companys ho troben ‘especialment desafortunat i repel·lent’: ‘Per mi, ser un turista és convertir-te en la forma més pura de nord-americà actual: una persona alienada, ignorant, delerosa del que mai podrà tenir, decebut d’una manera que ets incapaç de reconèixer. És espatllar, per pura ontologia, la genuïnitat no espatllada que et disposes a experimentar. És imposar la teva presència en llocs que, en tots els sentits no econòmics, serien millors, més reals, sense tu.’

I ara us deixo, que tinc un taxi esperant a la porta per anar a l’aeroport.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any