Nicole Florensa, musa i pedestal de l’escultor Apel·les Fenosa

Museu Apel·les Fenosa
Carrer Major, 25, el Vendrell (Baix Penedès)
Mapa a Google

Nicole Damotte Lacroix (París, 28 de setembre de 1926 – 13 de novembre de 2012), com que es va casar a França el 1948 amb l’escultor barceloní Apel·les Fenosa i Florensa, va passar a ésser denominada en la paperassa oficial amb el cognom del marit, Nicole Fenosa. Però, com a gravadora i aquarel·lista formada ​​a l’Académie de la Grande Chaumière i inscrita en l’Escola de París, sovint va preferir de signar les obres amb el llinatge matern d’ell: Nicole Florensa.

Aquest gest gens gratuït ja ens situa davant una dona, nascuda fa precisament un segle, que es va saber reivindicar en el seu temps i al costat d’un artista de dimensió mundial com Fenosa, un escultor amb bona part d’obra materialitzada a l’estat francès, el país que el va acollir en l’etapa formativa dels anys 1920 i també en l’exili posterior a la derrota republicana a Catalunya. Entre el 1944 i el 1945, per exemple, Apel·les Fenosa va realitzar l’escultura del monument commemoratiu als màrtirs de la matança d’Orador de Glana (Occitània), que no es va poder instal·lar oficialment al municipi fossilitzat fins el 1999 i que disposa d’una rèplica ben simbòlica, d’ençà del 2011, al Parc dels Pobles d’Europa de Gernika (País Basc).

Nicole Florensa, gairebé trenta anys més jove que no pas l’Apel·les, fou la musa inspiradora del seu marit, però també el pedestal de la seva intensa activitat escultòrica, com molt bé detalla el crític d’art Josep Miquel Garcia i Garcia. Fou ella qui s’encarregà, d’ençà del casament, de posar ordre als tallers, als arxius i a l’obra de Fenosa, amb la voluntat de preservar-ne el llegat, i també en va publicar el catàleg raonat. I fou ella qui, un any després de la mort de l’escultor, amb la voluntat de preservar-ne la memòria, el 1989 va posar fil a l’agulla amb el professor Bertrand Tillier a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell (Baix Penedès), a la casa renaixentista del Portal del Pardo que el matrimoni havia adquirit el 1957 i que havia transformat en la segona residència i obrador.

Amb un peu a París i un altre al refugi artístic penedesenc, convertit en un potent centre de reunió intel·lectual durant la segona meitat del segle XX, Nicole Florensa va practicar la fotografia –amb què va saber captar l’ànima de les visites il·lustres i de la Catalunya i la França de l’època–, va perfeccionar les tècniques del gravat i l’aquarel·la i va publicar dos llibres de bibliòfil ben destacats: Le Portal (1970), editat per Warren Editions, l’editorial de Jonathan i Phillida Gili, fill i nora de l’editor exiliat Joan Gili i Serra (1907-1998); i el deliciós i raríssim A Catalan cookery book (1969), una col·lecció de “receptes impossibles” compilades pel llibreter de vell i gastrònom anglès Irving Davis, amb onze gravats seus.

Se’n van fer 165 còpies únicament, editades luxosament al taller Leblanc de París, i hi apareixen mig centenar llarg de plats de la cuina tradicional catalana rescatats “abans no es perdin o quedin submergits en la marea internacional”. La majoria provenien del receptari d’Anita Simal Llonch, la cuinera dels Fenosa al Portal del Pardo, i d’uns quants vendrellencs de soca-rel més, com ara “la senyora Solé del Restaurant Pi, Joan Bonet Ribas de cala Saladas i el senyor Freixes”. Al considerat primer llibre estranger dedicat a la gastronomia catalana, amb receptes qualificades d’impossibles perquè a Irving el desesperava la idea d’introduir-hi productes substitutoris o d’apartar-se de l’original, Nicole Florensa no sols hi va contribuir amb les il·lustracions i les traduccions, sinó també amb l’aportació de context cultural a l’autor, tal com ens insinua l’apartat final de vins: “A grans trets, Catalunya comença a Perpinyà i acaba a València, de manera que és fàcil d’imaginar que la varietat de vins hi és molt àmplia.”

I una mica més: Els llibres antics i de bibliòfil, justament, van ser una de les grans passions d’aquesta catalana d’adopció, com es definia Nicole Fenosa mateixa. Gràcies a l’amistat amb antiquaris llibreters com ara Irving Davis, Joan Gili, Jacques Guérin i Pierre Berès, va poder anar adquirint per a la biblioteca particular del Vendrell peces de gran valor com és el cas d’Els triomfs (1532) de Petrarca, La crònica (1562) de Ramon Muntaner, els Anales de Cataluña (1709) de Narcís Feliu de la Penya i la Histoire du vaillant chevalier Tirant Lo Blanc (1740).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat