Niça, una petita Barcelona

Em sembla que l’imaginari col·lectiu encara situa Niça a la Costa Blava, on efectivament és, com una parada a mig camí entre Canes i Mònegue. És un dels indrets on probablement va néixer el turisme, fa més d’un segle i mig, dos encara no. Aquell turisme fet de dames victorianes i lords adinerats a la cacera del sol i la llum del Mediterrani, entre els quals es podia trobar l’emperadriu de Rússia o la reina d’Holanda. És el turisme que va donar nom al llarg passeig dels Anglesos, construït a partir del 1822, que delimita la badia que s’estén tot al sud de la ciutat, per on se sol entrar quan es ve de l’aeroport, avui associada inevitablement a l’atemptat que ens torna sempre al cap quan parlem de Niça.

Niça és una ciutat de cap de setmana. Hi dormiu dues nits i ja us l’heu feta vostra. Perquè hi heu vist prou coses per a saber que hi voldreu tornar. Em sona d’haver llegit en alguna banda que se’n parla com d’una petita Barcelona. O potser és així com en resumia jo mateix la descoberta, en arribar-hi, una primavera de fa tres o quatre anys, després d’haver-hi fet algunes passejades.

Les platges i el passeig dels Anglesos
L’aeroport de Niça és situat a l’extrem sud de la badia dels Àngels, on comença el passeig dels Anglesos. L’autobús que mena a la vila travessa de cap a cap aquesta avinguda, on van alternant ara casetes de dues plantes i blocs de quatre o sis pisos d’aire modernista o neoclàssic, com n’hi ha tants als nostres eixamples, ara torretes modernistes i altres blocs fins i tot més alts, com els de les façanes marítimes dels nostres pobles dels anys setanta ençà.

A mesura que ens acostem al centre es multipliquen els hotels a mà esquerra. N’hi ha molts de nom i d’aspecte luxós: no és perquè sí que de l’àrea comercial que s’obre darrere en diuen ‘Carré d’Or’. És imponent el Palais de la Méditerranée, construït el 1929 pel milionari nord-americà Frank Jay Gould, un edifici modernista avui amb molt de vidre cobrint les grans arcades de la façana i un casino a la planta baixa. Però encara és més cèlebre el Negresco, obert el 1913 per un hoteler romanès, un edifici d’Édouard Niermans del qual les guies destaquen la gran lluerna de 600m², que alguns atribueixen a Gustave Eiffel; Cocteau n’elogiava la façana, tan característica –va escriure– ‘d’aquella època que els edificis, com les dones, es feien fer la permanent’.

Una mica abans d’aquests hotels, segur que ens ha cridat l’atenció, al número seixanta-cinc del passeig dels Anglesos, el palauet d’una planta, modest però vistós, construït el 1930 per acollir el Centre Universitari Mediterrani. Paul Valéry, qui en va ser el primer administrador, el va concebre com un projecte per a fer realitat, en paraules d’ell mateix, ‘la política de l’esperit’. Avui és un centre cultural amb el despatx-biblioteca museïtzat del poeta.

A mà dreta, mentrestant, pot semblar inacabable la seqüència de platges, que s’estenen fins al centre i que sovint prenen nom de l’hotel més pròxim: Carras, Régence, Miami, Bambou, Florida, Voilier, Neptune, Hi Beach, Blue Beach, Sporting, Ludo, Ruhl, Galion, Centenaire, Beau Rivage, Opéra, Castel. Ja al segle XIX, el passeig dels Anglesos i les platges de Niça van esdevenir un veritable tòpic cultural gràcies a pintors com Delacroix, Monet, Renoir o Picasso i escriptors com Balzac, Flaubert, Maupassant, Baudelaire o Louise Colet.

Niça Vielha
A l’extrem nord de la badia, en l’espai que delimiten vora mar la llera del riu Palhon i el turó del Castell, s’estén la Niça Vielha, que trobo que recorda el barri de la Ribera de Barcelona. La ciutat vella neix el XIII-XIV, però canvia d’aspecte cap al XVI-XVII, quan els habitants deixen la ciutadella del turó i hi baixen a viure. Niça va ser terra de frontera fins a la segona meitat del XIX: abans havia format part de la Corona d’Aragó, després alternadament de Savoia i de França entre el XIV i el XIX. El 1814 va passar al Piemont i el 1860 esdevé definitivament francesa.

Passegeu-hi sense pressa, badant entre edificis amb ressons d’antany, com l’antic senat, la capella del Sant Sudari, la casa d’Adam i Eva, l’església de Santa Rita o el Palais Rusca i la seva torre del rellotge, i la viva activitat comercial. Hi trobareu l’Opèra, amb vistoses columnes rosa, reconstruïda el 1884 per Garnier després d’haver cremat el 1881 durant l’estrena de Lucia di Lamermoor. O l’Hotel Beau Rivage, on van fer estada Nietzsche o Txèkhov i també Matisse quan va arribar a la ciutat. O el Palais de la Prefectura, construït el XVII per als ducs de Savoia i del 1860 ençà seu de la prefectura regional. O la Capèla de la Misericòrdia, de la confraria laica dels penitents negres, considerada l’edifici barroc més espectacular de Niça. O també la Loggia Communale, del 1574, on hi ha exposades a peu de carrer escultures recuperades d’edificis antics.

Per l’extrem nord us cridarà l’atenció la plaça Garibaldi, construïda entre el 1782 i 1792 pel rei Víctor Amadeu III de Sardenya, la qual anys posteriors va rebre el nom de l’heroi italià, fill de Niça. O, al centre, la plaça de Rossetti, carregada de flors als balcons i a les terrasses dels cafès, on hi ha la catedral de Santa Reparada, del XVII, inspirada en la basílica de Sant Pere: és la patrona de la ciutat i es diu que el cos d’aquesta màrtir, decapitada a Palestina a quinze anys, va arribar a Niça en una barca conduïda per dos àngels, qui han donat nom a la badia. Tocant a mar sembla obligada la visita al Cors Saleia, que alguns dies és mercat de verdura i flors i alguns altres encants també, vora un extrem del qual es conserven algunes cases de pescadors.

A la ciutat vella de Niça floreix el comerç de llarga tradició o d’artesania, aquell que a Barcelona ja gairebé no es pot trobar, tot i que també fa la delícia dels turistes: les botigues d’oli (Alziari), d’espècies (Girofle et Cannelle), de xocolata i fruita confitada (Maison Auer), la vinateria (Caves Caprioglio), la cistelleria (Le Palais d’Osier) i especialment, tan fora d’època com sembla, la casa de paraigües i bastons Ombrelles Bestagno.

El turó del Castell i el port
El turó del Castell ofereix una vista de revista sobre la badia i el seguit de platges que es perden enllà. El turó, com una petita muntanya de Montjuïc, convida a la passejada per un seguit de camins plens de racons romàntics on seure, on contemplar les vistes, on amagar-se fins a perdre’s, com la cascada construïda sobre les traces de l’antiga torre de l’homenatge o el nou amfiteatre. S’hi pot accedir des dels antics cementiris catòlic, protestant i jueu, a un extrem, i anar fent via ascendint fins a les desendreçades ruïnes de la catedral romànica i el barri medieval al centre.

Si voleu anar de la ciutat vella fins al port, costejareu el turó pel moll Rauba Capèu, ‘roba barrets’ en niçard, potser per referència a la marinada que hi deu bufar tot sovint. Dels miradors de la vorera que dóna a la costa podeu deixar que la vista es perdi mar enllà. Al vessant de la muntanya trobareu l’hotel Suisse, on una placa recorda l’estada de Joyce l’octubre del 1922: diu que hi va començar a escriure el Finnegans Wake. Un trosset més enllà hi ha la Torre Bellanda, una falsa torre defensiva circular reconstruïda el XIX, en què el 1844 es va allotjar Berlioz. Una placa hi recorda els versos occitans del poeta Joseph-Rosalinde Rancher (1785-1843): ‘Eternel monument dont la posteritat | Graverà dei Niçards l’amor, la fedeltat. | Es aquí, qu’un moment, se contemplan l’istòria, | de Niça admirèren lo corage e la glòria.’ Encara més endins hi ha el monument en record dels quaranta mil fills de la ciutat morts a la gran guerra.

Quan feu el tomb al turó ja sou al moll Lunel, un dels tres que encerclen el port. A la banda de muntanya hi ha el mercat de les puces. A la de mar hi trobareu primer els punts d’embarcació de les línies regulars i a continuació el moll dels iots menys modests que us pugueu imaginar, que contrasten amb les barques dels pescadors amarrades al moll des Docks, que hi és oposat. El moll Cassini, que els uneix, tanca la plaça Illa de Beutat, on hi ha l’accés principal a l’església de Nòstra Dama dau Port. Als carrerons que l’envolten hi devia haver hagut força tavernes. Avui hi trobareu una llar del mariner amb aspecte de centre d’atenció social, on ronden a tothora veritables llops de mar carregats d’anys i de xacres.

L’antiga llera de la Palhon
Com el llit del Túria a València, l’antiga llera del riu Paillon ha estat en part enjardinada i en part coberta d’equipaments sobretot culturals. Però hi resten algunes traces de la relació de Niça amb el riu. A la ciutat vella, en una raconada del carrer François Gallo, una escala coberta entre edificis permetia baixar-hi directament. Avui du el nom de Porte Fausse i allotja una escultura de Sarkis en commemoració de l’arribada del tramvia: de fet, tot el recorregut ha estat concebut com una mena de galeria d’art a l’aire lliure, amb una quinzena d’obres d’artistes internacionals tot al llarg dels nou quilòmetres de trajecte. I és que Niça es reivindica no solament ciutat d’artistes sinó d’una manera ben activa ciutat d’art.

Podem remuntar la llera del Palhon des de la desembocadura. La primera cosa que hi trobem són els jardins d’Albert I, uns jardins d’esbarjo de la darreria del XIX, amb un quiosc per a audicions de música i l’anomenat Teatre de Verdura. A la plaça Masséna sorprenen els homes de Jaume Plensa que coronen un reguitzell d’aparents fanals: és la instal·lació Conversation à Nice, amb set figures de resina a la gatzoneta sobre columnes d’alumini que simbolitzen el diàleg entre els continents.

Després de l’extens parc del passeig de Palhon arribem al passeig de les escultures –on destaca una obra de Calder, que ens conduirà al Museu d’Art Modern i d’Art Contemporani. La visita al MAMAC dóna contingut a aquella vocació de ciutat d’art de què Niça presumeix. Les vistes des del complex de terrasses del terrat s’ho valen. Palhon amunt, sobre l’antiga llera del riu trobem encara la biblioteca Louis Nucéra (amb les oficines dins l’espectacular Tête Carrée), el palau de Congressos i el complex Acropolis.

Cimiez, Chagall i Matisse
Els dos artistes principals dels quals Niça fa memòria són els pintors Chagall i Matisse. Visitar-ne els museus també és un pretext per a passejar pel barri de Cimier, travessat per una ampla avinguda serpentejant que recorda les de Pedralbes.

A la part baixa trobeu el museu Marc Chagall, allotjat dins un edifici (amb l’aire de la Fundació Miró) construït per André Hermant, deixeble de Le Corbusier. Les dues sales principals mostren obra de gran format i temes bíblics: una sèrie de dotze quadres sobre el Gènesi i l’Èxode i una sèrie de cinc més sobre el Càntic dels Càntics. Els jardins d’Henri Fish conviden a fer-hi un mos abans de recórrer l’avinguda Cimier amunt.

Tot al llarg de l’avinguda veureu hotels, vil·les i palaus envoltats de jardins. Potser el més espectacular és el majestuós Hôtel Excelsior Regina, construït el 1896 per allotjar-hi la reina Victòria I. Es veu que va visitar Niça un parell o tres de vegades sota el pseudònim de Lady Balmoral. Però va necessitar més de setanta cambres per allotjar el seu seguici, o sigui que em costa d’entendre aquesta manera de viatjar d’incògnit. Després del crac del 29 s’hi van fer apartaments, en dos dels quals es va instal·lar Matisse els darrers anys.

Una mica més amunt, una vil·la del XVII acull el museu d’aquest pintor, la tercera col·lecció en nombre d’obres que li és dedicada a França. Hi destaca la sèrie d’estudis per a La Danse. Rere la vil·la hi ha el complex arqueològic del parc de les Arenas de Cimiez, amb restes de l’amfiteatre, les termes i les muralles de la ciutat romana de Cemenelum, del segle I dC. Al costat, val la pena recórrer els jardins del monestir franciscà de Cimier i descobrir-ne al cementiri les tombes d’aristòcrates anglesos i russos, la del pintor Dufy o la de Matisse i la seva dona.

D’un extrem del jardí es pot baixar per un seguit d’escales i de rampes, travessant un barri que té l’aire del del Coll, fins a l’avinguda Pasteur i la llera del Palhon, per on en un tres i no res us plantareu al centre de Niça.