28.06.2026 - 21:40
La sanitat pública catalana viu instal·lada en una anomalia: no pot funcionar ni respondre a la ingent demanda assistencial sense que milers de metges treballin molt més del que resulta exigible a qualsevol altre col·lectiu professional.
Per això, la campanya i l’eslògan “Ni un minut més” ha fet tanta fortuna, perquè aglutina el sentiment de molt bona part dels professionals mèdics i les reivindicacions d’un col·lectiu que malda perquè les condicions de treball els permetin de prestar una atenció adequada i de qualitat a la ciutadania, sense que això vagi acompanyat de renúncies o sacrificis en la vida personal de cadascú.
En aquest procés s’han arribat a convocar –solament a Catalunya i adreçades al Departament de Salut– fins a 12 dies de vaga, el cicle de mobilitzacions mèdiques més important des que es van transferir les competències sanitàries a la Generalitat l’any 1980.
Contra el silenci interessat de Salut i del mateix govern, Metges de Catalunya (MC) decideix de començar aquesta campanya que no persegueix res més que el fet que l’administració catalana s’assegui a negociar amb els representants legítims del col·lectiu mèdic i facultatiu, sense excuses competencials o de model de gestió. Perquè el principal objectiu, en el cas del personal facultatiu, no és únicament un augment salarial –malgrat que probablement és imprescindible per a retenir el talent–, sinó un nou contracte social que trenqui amb la dependència del sistema respecte de l’excés de feina dels metges. Jornades inacabables i esgotadores, amb uns límits horaris molt superiors als de la resta de persones treballadores. Per exemple, amb jornades de fins a 3.000 hores anuals, el 34% de les hores que té un any complet.
La base de la planificació sanitària del país no pot ser l’anomenada “compra per servei”. Necessitem tantes operacions… I les paguem a les empreses del sector, sense importar-nos amb quin personal es fan ni en quines condicions treballen aquests professionals. Aquesta fórmula de subcontractació no hauria de ser acceptable per al servei públic de salut perquè equival a un desistiment de funcions i, sobretot, perquè produeix una manca de control inadmissible pel que fa a l’accessibilitat, l’equitat i la qualitat del sistema.
D’una altra banda, la campanya de MC també vol evidenciar una realitat tossuda que sovint passa desapercebuda perquè la imatge de la professió mèdica continua ancorada en realitats de fa 60 o 70 anys. Moltes metgesses i facultatives —perquè la gran majoria de les professionals són dones— es troben amb el dilema de conciliar un exercici professional superabsorbent, que els exigeix entre 2.000 i 3.000 hores de dedicació anual, amb els vessants personals de ser filles, mares, parelles i amigues.
L’inconvenient no és que el personal mèdic deixi de fer hores extraordinàries, sinó que la sanitat pública les necessiti —i les exigeixi— per a continuar funcionant amb normalitat. Perquè quan un facultatiu treballa 80 hores setmanals, no solament es deterioren les condicions laborals, sinó que també es deteriora la qualitat de l’atenció que rep la ciutadania.
“Ni un minut més” incideix únicament en l’activitat que els facultatius fan voluntàriament per reduir les llistes d’espera i millorar l’accessibilitat al sistema, una activitat que, en cap cas, hauria de ser estructural. Amb un sistema ben planificat, aquesta renúncia no hauria d’implicar un maldecap per al servei sanitari públic.
La manca de professionals no és cap maledicció dels déus. Si les condicions laborals i assistencials són confortables, estimulants i atractives, tindrem molta més capacitat per a retenir el talent que produïm a les nostres facultats de medicina i unitats docents de residents. Perquè la incapacitat de retenir el talent propi obliga cada vegada més a cercar solucions d’emergència per cobrir places que haurien d’ocupar, en primer lloc, els professionals autòctons en els quals invertim grans partides econòmiques per formar-los.
La campanya “Ni un minut més” no és ni una amenaça ni un xantatge. És un avís i una visualització definitiva de la dependència del sistema a la bona voluntat dels professionals mèdics. La pregunta és si el govern escoltarà i tindrà també bona voluntat per a negociar abans que s’arribi al límit del col·lapse. Per ara, ja s’hi han adherit 246 serveis de 43 hospitals públics i concertats (el 62% del total de centres hospitalaris del país), com també 34 centres d’atenció primària.
La ciutadania catalana mereix una sanitat forta i els professionals unes condicions dignes. O posem fil a l’agulla i definim una nova fórmula de relació laboral entre els metges i l’administració o serà massa tard.
