Ni rutes segures ni reixes prou altes

Fa temps vaig entrevistar Norma Falconi, líder de les tancades en favor de la regularització massiva d’immigrants extracomunitaris del 2001. Vint-i-cinc anys més tard, l’activista equatoriana ha recollit a Encierros el testimoni d’aquella revolta, que es va resoldre amb 163.352 persones regularitzades. Hi havia gent de tot arreu. Llatinoamericanes, paquistanesos, indis, nigerianes, senegalesos, marroquins, romanesos. El primer d’obrir les portes de les esglésies per acollir els immigrants acampats per la ciutat va ser mossèn Josep Maria Vidal, de l’església del Pi. Després, altres sacerdots van imitar-lo, i la plaça es va omplir de donacions dels autòctons. Falconi ho diu, i també el líder de la comunitat marroquina: la solidaritat dels catalans va ser rellevant en l’èxit de les tancades. Llegir Encierros posa en perspectiva les imatges que hem vist aquests dies a propòsit de Ceuta: què ha canviat? En l’essencial, res, per desgràcia.

Mossèn Josep Maria Vidal, cristià de la teoria de l’alliberament, tenia vuitanta anys quan va impedir el pas de la policia a l’interior de l’església del Pi. Va dir: “Per mi la llei de l’evangeli està per sobre de la llei d’estrangeria, i podeu passar dintre, però primer haureu de passar per damunt meu.” Les comunitats s’agrupaven per origen, i cada comunitat nacional tenia un líder representant. Un dia, els paquistanesos van decidir fer vaga de fam amb el lema “papers o mort”. La gent de l’est d’Europa en recelava, però finalment la vaga es va imposar. En un moment determinat, les dones van reclamar una església per a elles: africanes i asiàtiques no podien compartir l’espai amb homes, i les llatines se sentien incòmodes de dormir amb tants indis, paquistanesos i bengalins. L’experiment per a la regularització administrativa va comportar un altre experiment a petita escala: el de la convivència multicultural. Va sortir bé, perquè la prioritat era clara i la societat catalana va respondre amb solidaritat.

A La pau perpètua, Kant parla de la responsabilitat cosmopolita. L’argument és que tots els humans ens devem a la resta i que, per tant, permetre la mort dels altres, siguin qui siguin i vinguin d’on vinguin, és inadmissible. Hi ha dos nivells contradictoris que es repeteixen als mitjans i a les sobretaules. Per una banda, hi ha el nivell kantià, la justícia universal pensada a partir de la humanitat sencera, i per l’altra, hi ha el nivell polític dels estats. Mossèn Vidal posava la llei de l’evangeli per damunt de la llei d’estrangeria, i és normal que l’església ho faci. La pregunta és què passa quan les comunitats tenen les necessitats cobertes i cal passar de la fase revolucionària a la política del dia a dia: els paquistanesos no es posen d’acord amb els romanesos, les dones se senten incòmodes davant d’una majoria masculina, els estats reclamen poder i sobirania, els catalans volen ser majoria al seu país. S’imposen l’interès particular i la coreografia geopolítica.

“Europa o mort” és també el lema dels centenars de subsaharians que s’han quedat a Ceuta a l’espera de poder entrar a l’Espanya continental. Segons un reportatge del New York Times, els policies marroquins els han colpejat i empès a l’interior de la frontera. Només hi ha lloc per als immigrants marroquins, van dir-los. Alguns d’ells fugen del Sudan, un país on s’han comès matances davant dels ulls de tothom qui ho volgués veure; d’altres no fugen de cap guerra, però tots volen entrar a Europa. Les botigues de Ceuta van tancar, perquè els autòctons tenien por: desenes de milers de persones en una ciutat de només 80.000 són moltes. Al seu torn, les autoritats espanyola i marroquina han deixat morir un centenar de persones al mar. Aquest és el nivell de la política, el pla en què la llei d’hospitalitat –reconeguda, en el fons, per la majoria de cultures– passa a segon terme.

De les tancades migrants fa més de vint anys, i els últims mesos hi ha hagut la regularització més massiva de totes fins ara a Espanya. Els llits calents de què parla Falconi a Encierros no només no s’han eradicat, sinó que persisteixen i es multipliquen en forma de barraquisme vertical en àrees tensionades. Arriben nous immigrants, s’imposa la necessitat humana i econòmica d’iniciar una altra regularització, es repeteix el cicle. Aquesta vegada, els autòctons ja no són tan solidaris. En lloc de limitar-se a externalitzar la contenció dels refugiats i dels immigrants econòmics africans, Europa hauria de pressionar els seus veïns perquè ofereixin unes garanties mínimes als ciutadans. Però la qüestió migratòria és una bola que es fa grossa i que a més va molt més enllà d’Europa i del supremacisme blanc. Aquesta setmana, per exemple, centenars de ghanesos tornaven al seu país després de patir pogroms xenòfobs a Sud-àfrica.

Encierros inclou un discurs que Arcadi Oliveres va fer a propòsit de les tancades. Deia que tothom hauria de ser lliure per a anar a viure on volgués i que els humans han emigrat sempre amb la voluntat de trobar una vida millor. Aquesta premissa és certa, però les migracions de fa mil·lennis eren lentíssimes i graduals, perquè no existien tecnologies per a fer-ho amb poques hores com ara. En l’escenari actual, el primer deure de tots els estats que no són del tot fallits –i que, per tant, poden– és fer política. Política no vol dir només manar i enriquir-se, sinó, en primer lloc, mirar de responsabilitzar-se dels ciutadans. L’estat del benestar no s’hauria de concentrar només a Europa, on està cada vegada més afeblit, sinó globalitzar-se. Ja sé que és fer la carta als reis, i que l’opinió pública tendeix a les fronteres obertes o a la deportació. Ideologies a banda, i ja sé que és molt dir, si el món continua igual de global i tan desigual en drets i oportunitats com ho és ara, no hi haurà rutes segures, ni acords bilaterals, ni reixes prou altes.