14.07.2026 - 21:40
Aquest vespre, en un estadi amb aire condicionat plantat al mig del Texas, França i Espanya es disputen un lloc a la final de la Copa del Món de futbol.
Ho dic amb aquest temps verbal perquè quan escric aquest article editorial el partit no ha començat encara. Però, com cada dia, a les deu del vespre els subscriptors d’aquest diari rebran a la bústia de correu l’editorial per a poder llegir abans que la resta de lectors tots els continguts propis i opinions que publicarem demà. De manera que un bon grapat de milers de persones el llegiran mentre es juga el partit. És una raó, en definitiva. Però també ho faig –i aquesta és l’altra– per explicar abans no se sàpiga el resultat que a mi –com a català conscient– tant me fa que guanyen els uns com els altres. Perquè de fet voldria –i el caprici del sorteig ho fa impossible– que perdessen tots dos.
La casualitat –que algú que no recorde qui és va definir com la gran humorista de la història– ha volgut que el partit es jugue un 14 de juliol, dia de la presa de la Bastilla i diada d’exaltació nacionalista i patriotera dels veïns de Salses enllà. Si guanya França, per tant, els telenotícies de París ho explicaran gairebé com un senyal del destí. I si guanya Espanya seran els de Madrid que diran que han conquerit París el dia que París es pensava que era invencible. En ambdós casos, ho sabem tots, no sentirem parlar de futbol i prou, de la piloteta i dels onze senyors en calça curta. Car sentirem parlar –també!– de gestes, d’himnes, de destí i d’orgull nacional, d’una manera que habitualment és tan exagerada com grotesca.
Que conste que no dic tot això perquè jo siga indiferent al futbol, que és un joc que respecte i que fins i tot m’agrada. És, altrament, una qüestió de geografia, i de política. Elemental i bàsica. El meu país –parle per mi, per si algú es molesta–, és ocupat per aquests dos estats exactament. No per un de sol: per tots dos. La ratlla que els separa la van dibuixar el 1659 uns senyors amb perruca en una illa del Bidasoa, sense demanar res a ningú de Font-romeu ni de Puigcerdà què en pensava. I d’aleshores ençà cada estat ha fet la faena amb els mètodes propis. França, amb aquella eficàcia administrativa que fa que les coses més brutals semblen un tràmit: l’escola, la prefectura, les guerres mundials, el menyspreu cortès. Espanya, amb un estil més aparatós i groller, més de decret i de tribunal, d’assassinats sumaríssims. Però tots dos amb el mateix objectiu final, al capdavall. Les mans que ens ofeguen poden ser diferents l’una de l’altra, però el coll que intenten d’ofegar és sempre el mateix.
Havent dit això, entenc perfectament les simpaties regionals i les urgències de cadascú –sóc valencià i ben orgullós de ser-ho. Entenc, per tant, que qui viu, posem per cas, a Girona té l’estat espanyol damunt cada dia, i és natural que, posats a haver de guanyar algú, preferesca que guanye França. I entenc que a Perpinyà passe exactament a l’inrevés: allà la pressió que ofega és la francesa, la que tanca escoles en català i esborra topònims, i per això no és estrany que més d’un català mire amb una certa esperança la samarreta roja. Tot això és humà, comprensible i, si voleu, fins i tot divertit d’observar. Però és una manera de mirar el món des de la finestra de casa, no pas des del mapa del país, ni des de la consciència de nació.
Perquè per a qualsevol persona que se senta catalana i prou, que no necessite cap altra adscripció nacional per a justificar allò que és, hauria d’haver-hi en bona lògica una línia inesborrable de discurs: ni França ni Espanya. De la mateixa manera. I no parle d’equidistància -que és una paraula que deteste, ans parle de simetria. Tots dos estats han fet la mateixa cosa amb el meu país i mereixen, doncs, el mateix grau, exacte, d’entusiasme: ni mica ni gens. Jo no sóc un català del sud quan sóc al nord, allí jo sóc un dels d’ací. I no considere mai que algú del nord siga diferent de mi quan és al sud: és un dels d’ací. I em fa l’efecte que, sense tenir això clar, difícilment tirarem endavant, perquè sempre restarem paralitzats en les xarxes administratives –autonòmiques o departamentals.
Ara, que ningú no confonga això amb cap maximalisme paralitzador –ni faça la crítica barata i simplista a què estem tan acostumats els pancatalanistes. Una cosa és la nació i una altra l’estat, i convé no embolicar-les. Per tant, és perfectament acceptable que la independència s’assente tan sols sobre una part del país. De fet, els catalans ja tenim un estat independent: es diu Andorra, funciona de fa segles amb una discreció admirable i ha participat en aquesta Copa del Món, cosa que ni França ni Espanya no podran dir mai d’una altra selecció catalana mentre depenguem d’elles. D’acord amb això, demà Catalunya podria ser, doncs, un altre estat, o el País Valencià un altre dia, i cap d’aquestes independències parcials no trairia res en relació amb la nació dels catalans. Els estats –tots els estats del món– es fan on es poden fer i quan es poden fer i nosaltres no trencarem la regla.
El problema és el contrari: el problema és reduir la nació a la mida de l’estat que ens administra. Aquest és –ho pense de fa molts anys– el gran defecte històric d’un catalanisme que ha acabat confonent la catalanitat amb la comunitat autònoma de Catalunya i així ha reduït allò que significa ser catalans a una manera de ser espanyols. Confonent la nació amb una peça de l’engranatge administratiu espanyol. Acceptant acríticament que som allò que els espanyols diuen que som.
I no –i avui per això del futbol segurament és un bon dia per a dir-ho. No. Una nació retallada amb les tisores de l’ocupant no és una nació: no és sinó una regió que es fa il·lusions. I això val igualment per a qualsevol altra autonomia, i per als departaments francesos, que això també ho fan igual aquests dos estats: dividir-nos en trossos i esperar que cada tros acabe estimant més el seu amo que aquest ell mateix que resta a l’altra banda de la ratlla imposada.
Aquest vespre, doncs, mentre els subscriptors lligen l’editorial, jo miraré el partit. El futbol té aquestes coses: es pot mirar amb interès tècnic i amb el cor perfectament fred, que és, molt probablement, la posició més civilitzada en una semifinal entre els dos estats que t’ocupen. Si marca França no patiré. Si marca Espanya, tampoc. I si algú em demana amb qui vaig, respondré la veritat: jo vaig amb Andorra, vaig amb la selecció que no deixen jugar i, circumstancialment, diumenge aniré amb l’Argentina o amb Anglaterra. Tot esperant que guanyen contra qui siga dels dos que acabe passant avui.
PS. Els lectors que encara no són subscriptors tenen aquest estiu una oferta especial que els permet de provar sense compromís durant dos mesos els avantatges de ser subscriptor de VilaWeb. Simplement deixant el correu electrònic podran gaudir durant aquest temps de llegir avui el diari de l’endemà, de navegar sense veure publicitat, de llegir els comentaris dels subscriptors i de tots els beneficis que implica ser subscriptor del diari nacional dels Països Catalans. Ho podeu fer ara mateix, ací.
