Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En Roger no sabia llegir. Feia segon de primària i no hi havia manera que n’aprengués. Però el confinament ho va canviar tot. Dos mesos després d’estar a casa amb la família, llegeix i s’ha convertit en tot un expert a fer còmics.

Fins llavors, només llegia amb lletra de pal, i si l’hi obligaven. Llegia una paraula i es cansava. En Roger té autisme. En grau 1, el més ‘lleu’, però això li porta unes certes dificultats. Es comunica i té contacte social, però li costa interactuar i mantenir la concentració si allò que li expliquen no li interessa. Té interessos restringits. És un gran expert en els temes que li interessen; la resta, li costen.

A l’escola el seu cervell rep molts estímuls. Sent al mateix volum els sorolls d’un cotxe o del vent que la veu del professor. Per això moltes vegades no segueix l’assignatura. Però durant el confinament no tenia cap estímul extern, fora de la seva zona de confort. ‘Passava una cosa que no ha passat més, el cridàvem i responia; això normalment ens costava moltíssim. Estava molt connectat. No s’havia d’esforçar per comunicar-se’ ens explica la seva mare.

Aprofitant això i veient que era impossible de fer teràpia mitjançant una pantalla, van decidir d’aplicar una tècnica d’aprenentatge pròpia. ‘Vam deixar d’obligar-lo a llegir. L’angoixava. Vam començar a llegir-li nosaltres un llibre que li interessava. Vam descarregar-nos una aplicació per a aprendre a llegir. Es diu Glifing, són activitats que es fan durant uns quinze minuts cada dia. Amb l’aplicació i la poca pressió que tenia, va aprendre a llegir en dos mesos.’

La seva mare està convençuda que si ho haguessin provat en un altre moment, la seva actitud hauria estat diferent. El confinament va permetre que es relaxés. No tenia l’angoixa d’haver-se de comunicar. ‘Ara ja torna a estar tan desconnectat com abans. Quan ens van deixar sortir de casa a passejar, va tornar a canviar tot. Ell es volia quedar a casa.’ Però, per sort, d’aquest confinament en Roger n’ha extret grans coses, com ara aprendre a llegir o descobrir la passió pels còmics.

El seu cas no és únic. N’hi ha molts. ‘Alumnes amb TDAH van fer un canvi brutal en el confinament’, explica en Sergi, mestre de primària. ‘Tenia un nen que no participava a classe. Suposo que es comparava, i això el feia sentir malament. A més, en una aula amb vint-i-set alumnes tenen molts estímuls per a distreure’s. En canvi, a casa estava més tranquil i es va poder concentrar més.’

Els nens amb dificultat d’aprenentatge no van ser els únics que van brillar en el confinament. ‘Em va sorprendre la reacció de molts alumnes introvertits, que d’alguna manera estan condicionats per l’entorn, perquè tenen por de dir què pensen.’ En canvi durant el confinament, en un entorn més tranquil, les pressions se’n van anar i van començar a participar més. ‘De cop, aquests nens et feien preguntes i et feien saber la seva opinió.’

Quan la socialització no és cap problema

La Sònia té tres fills. Un, el més petit, sempre ha tingut certs problemes a l’escola. ‘És un nen a qui costa molt de socialitzar-se. És molt dòcil, però es torna molt intransigent quan s’enfada’. Tot plegat fa que tingui dificultats a l’hora de relacionar-se amb la resta de companys de classe. ‘No té pas un problema d’aprenentatge, sinó social. Si li dónes l’atenció necessària, no hi ha cap dificultat. El problema arriba quan no pot preguntar, o quan se sent atacat. Llavors s’atabala i es frustra.’ Durant el confinament, l’aprenentatge va ser del tot diferent. Els conflictes van desaparèixer i, per tant, es podia concentrar en allò que li explicaven els professors. Treballava tot sol, sense la necessitat de la supervisió de la família. No hi havia conflicte, i llavors tot fluïa. ‘Tant de bo allò que va passar en el confinament serveixi perquè les escoles siguin conscients que el model educatiu que tenim no és útil per a tothom’, diu la Sònia.

Però de moment no ha estat així. Ara el seu fill fa primer d’ESO i els conflictes han tornat. ‘Ell és qui és. I fins que no maduri tindrà discrepàncies que el faran discutir. D’ençà que ha tornat a l’escola, han tornat els problemes. Com a mare de vegades he pensat que era una pena que no tingués amics. Però després que ho he analitzat, he vist que es relaciona de la seva manera. Amb els adults no té cap conflicte. I té el seu món interior. Li agrada molt el cinema. Veu molt clar que de gran serà guionista de cinema. La societat ens fan estar en grup, però ell no ha de ser així per força. Cadascú s’ha de relacionar en la mesura que ho necessita. Estic segura que amb el temps trobarà la seva colla i el seu espai.’

Nens a qui el confinament ha canviat per sempre

En canvi, hi ha nens a qui el confinament ha canviat completament. En Rubèn feia segon d’ESO. I tot feia preveure que hauria de repetir curs. A començament de maig tenia moltes assignatures a recuperar. Els estudis sempre li havien costat, però sobretot tenia un problema d’autoestima. No es veia capaç d’aconseguir-ho. I això feia que estigués més pendent de què podrien dir els seus companys que no d’allò que realment li explicaven els professors. Amb el confinament les coses van canviar. Aquesta distracció va desaparèixer. Només hi havia els professors i ell. A més, la mare, malgrat que treballava fora de casa, va decidir de dedicar moltes hores a controlar que fes la feina. Tot plegat va implicar un canvi d’actitud. De cop, va començar a rebre una bona resposta dels professors. I de mica en mica va anar veient que quan treballava entenia les coses més bé. Això el va motivar a treballar de valent i arribà a passar de curs. I, cosa més important: tot plegat no ha estat una anècdota i prou. Tot allò que va viure durant el confinament li ha servit per a encarar el tercer d’ESO amb la mateixa energia. Ha après la lliçó: esforçar-se val la pena. De moment, ha començat el curs atent a classe i fent tots els deures quan arriba a casa. Un canvi que semblava impossible ara fa uns quants mesos.

Un altre cas de canvi és el d’en Joan. Sempre els havien dit que era molt despistat. No li havien diagnosticat cap trastorn que expliqués què passava. Rebia avisos dels professors habitualment: ‘En Joan es desconcentra. No escolta.’ Però el confinament ho va canviar tot. Després de molts mesos a casa amb tota la família, els pares ho van veure més clar que mai. Aquesta desconcentració d’en Joan no era normal. De cop es quedava absent uns quants segons, no responia a cap estímul. No escoltava res del que li deies. Van anar a veure el pediatre i després d’unes quantes proves, va arribar el diagnòstic. No era que fos despistat, sinó que tenia una malaltia anomenada ‘absències típiques’. Gràcies al diagnòstic, en Joan ja es pot concentrar a classe. Era tan senzill com prendre una medicació una temporada. La dificultat era descobrir-ho. El confinament va ajudar-hi. I ara l’espera un futur diferent.

Què pot aprendre’n l’escola, de tot plegat?

‘Crec que aquest confinament era una oportunitat per a reflexionar, veure les mancances del sistema i millorar. Però serà una oportunitat perduda per la manca d’inversió’, explica en Sergi. Com a professor, defensa que el model no ha de ser no presencial, però creu que hi ha coses que haurien de canviar. ‘Tal com estan concebudes les escoles i els pocs recursos de què disposem, tampoc no podem oferir realment la qualitat de servei que els alumnes necessiten en l’àmbit personal. I això el confinament ho ha fet evident.’

El confinament ha servit per a parlar individualment amb els alumnes. S’han creat vincles diferents amb el tutor. No hi havia res que pogués desvirtuar la conversa. ‘Vam descobrir coses d’ells que a les aules serien impossibles.’

Encara que no tot ha estat positiu, també va haver-hi alumnes que anaven molt bé i amb el confinament van desaparèixer. Hi havia nens que s’havien de fer càrrec dels seus germans, uns altres que vivien una situació complicada per la covid-19 o perquè els seus pares s’havien quedat sense feina… El confinament no va ser positiu per a tothom. Però per a alguns nens sí.

Segurament ara caldria mirar quines coses positives hi ha hagut durant el confinament per mirar d’introduir-les a les aules. I quan preguntes sobre això la majoria coincideixen: els nens han tingut suport individualitzat, no es comparaven amb ningú, els reconeixien el progrés, tenien seguretat i confiança amb l’entorn, els respectaven el temps per a fer les coses, tenien menys distraccions i no se sentien jutjats.

La gran pregunta és com podem introduir tot això a les aules. Com podem fer que tothom tingui un espai on créixer, on sentir-se còmode? Hi ha diverses propostes. La principal, aules més buides. Mantenir la concentració en classes de trenta estudiants és molt més complicat que no pas si només n’hi ha quinze. Fins i tot, alguns professors diuen que ja s’ha començat a notar ara, que algunes classes s’han trobat obligades a reduir-se per la pandèmia.

‘Potser s’haurien de redissenyar les escoles. Potser hauríem de tenir més espai on els nens es poguessin reunir i treballar tranquils. O hauríem de poder construir les aules tenint en compte els interessos dels infants, i no fer-ho tot tan general’ reflexiona en Sergi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.